-Joan, explique’ns: com van ser els seus inicis en la Muixeranga?
-Bé, jo no vaig eixir el 1973, va ser una cosa molt improvisada, corrent i a tota pressa i no em vaig assabentar, però eixa mateixa processó el germà Agustín em va veure en la plaça i em va dir: “l’any que ve has d’estar ací per ser muixeranguer”. I així va ser. Al 1974 haguérem de fer vestits nous, comprant la tela en Albaida, no sé si en férem uns 60 vestits, més els 30 que ja n'hi havia, i a partir del 74 va ser quan la Muixeranga començà a créixer. En aquella època començarem fent sols Torretes, clar, no teníem massa experiència ni gent…
-Això que diu és molt interessant, perquè vostè, amb la perspectiva d’aquests vora 50 anys, ha assistit a com la Muixeranga ha anat evolucionant a nivell d’organització, de noves figures que s’han fet, de projecció exterior…
-Sí, a partir ja des d’aquell moment comencem a fer assajos, fer les coses més seriosament, i ens comencen a cridar per fer actuacions fora del poble. En aquells anys val a dir que la Muixeranga era totalment o quasi desconeguda a València. Anaves al poble del costat i no sabien d’on eres. El 1978 anem a Vilafranca del Penedès, arran d’un viatge a Algemesí que fa Eloi Miralles, historiador dels castells, per conèixer l’origen dels propis castellers catalans. Ell era fester i ens va demanar anar-hi. Anàrem amb molta por, por a fer el ridícul, però la veritat és que la benvinguda i el tractament que ens dispensaren va ser espectacular. A partir d’aquell moment s’establiren uns vincles molt forts amb els Castellers de Vilafranca, que continuen, i amb altres colles com els Joves Xiquets de Tarragona, amb Valls (anàrem a les seues festes Decennals)... a partir d’aquell moment començaren a cridar-nos de molts pobles de Catalunya per actuar. També anàrem a finals del 70 a la Festa del 9 d’octubre a València...també eren anys complicats perquè alguna gent fora del poble (alguns sectors conservadors de la societat valenciana, sobretot a la capital i pobles del voltant) entenia la Muixeranga com a símbol del catalanisme i no els agradava gens als blaveros... la gent té molta ignorància, no llig i no sap el reconeixement que sempre hem tingut a Catalunya com a origen dels castellers.
-I pel que fa a organització, o desenvolupament de la pròpia Muixeranga? Qué va suposar per vostè ser mestre?
-A nivell de figures foren anys en els quals començàrem a fer figures més altes, com la Tomasina i ja en l’any 1999 fem l’Alta de 6, figura que estudiàrem molt i assajàrem molt… I pel que fa ser Mestre, doncs arribà un moment que Tomàs Pla ja portava trenta anys, i encara que no n'hi havia cap pressió per a que s’ho deixara, ell mateix em va proposar que fóra el Mestre perquè ell s’ho deixava. Jo el que tenia clar és que si havia de ser el nou Mestre, havia de ser per consens, no “a dit”, amb l’elecció plantejada en una assemblea, com així va ser. Al 2003 vaig entrar jo de Mestre, i vaig estar fins el 2014. I una cosa tenia clara, no volia estar més de 8 anys, com marcaven els estatuts que era un mandat de Mestre, perquè crec que les organitzacions s’han de renovar per anar avançant. Vaig estar 3 anys més perquè ningú es feia avant per presentar-se, però finalment una any vaig dir que fins ací i es feren noves eleccions, com pensava jo.
-En aquells últims anys de Tomàs i els primers teus va estar molt present el tema de la incorporació de la dona a la Muixeranga…
-En aquell moment va ser prou pol·lèmic, i està clar que el context era diferent a l’actual, veníem d’una època en la qual les dones estaven apartades del tema religiós, bé, de moltíssimes coses, i encara n’hi havia “residus” conservadors en la societat que pensaven que una dona no havia de participar en la Muixeranga. Tomàs Plà es va negar rotundament, i en l’assemblea va eixir que no...i va aparèixer, amb el motiu de la incorporació de la dona, la Nova Muixeranga. Jo crec que probablement hauria hagut una escissió igualment, perquè la seu manera d’entendre la muixeranga és diferent a la nostra. En tot cas, quan jo vaig entrar el primer que vaig decidir és que les dones podien ser muixerangueres, com qualsevol home. I que s’haja incorporat la dona a la muixeranga ha sigut molt positiu, això està més clar que l’aigua. No sols per un tema de drets, que és el més important. Parlant a nivell tècnic, la incorporació de la dona ha permès fer més figures, més altes, i millors. Als castellers els va passar igual. Definitivament, ha sigut molt positiu.
