El catedràtic i empresari Enrique Arnaldo, candidat a ocupar un lloc del Tribunal Constitucional en raó de la quota política conservadora dins de l’acord PSOE-PP, ha viscut sempre molt a prop de les institucions governades pel partit ara liderat per Pablo Casado. A través del seu gabinet Estudios Jurídicos y Procesales assessorà jurídicament personatges públics de la dreta. El nom d’alguns dels quals han aparegut en els nombrosos casos de corrupció als que el PP ha hagut de fer front en el últims anys. Per ventura el nom més conegut és el de Jaume Matas, ex ministre de Medi Ambient (2000-2003) en el Govern de José María Aznar i president del Govern balear de 1996 a 1999 i, per segona vegada, entre 2003 i 2007.
Arnaldo i Matas. Ara que s’ha conegut la fi del periple judicial de Matas –amb l'última condemna, a 10 mesos de presó– i quan l’ex líder del PP balear gaudeix del règim obert i ja veu pròxima la fi del càstig de presó, el nomenament d’Arnaldo rescata les opaques relacions que va mantenir durant el seu segon mandat presidencial balear amb el que es podria anomenar «el Madrid conservador».
Durant el seu pas com a ministre per la capital espanyola, Matas quedà emmirallat per l’univers del poder conservador. Eren els anys en que el seu amic Eduardo Zaplana –les respectives dones eren cosines, així havien començat la relació personal que es convertí també en política quan tot dos presidien el govern autonòmic respectiu– l’anà introduint en tots els àmbits més selectes de la constel·lació política, econòmica i social de la dreta madrilenya. Fou l’època que ell i s’esposa, Maite Areal, es convertiren en amfitrions durant l’estiu mallorquí –jugant a pàdel, a golf, navegant, sopant...– de la cort conservadora de Madrid: des del propi president del Govern, Aznar, als ministres més importants, empresaris, periodistes de cambra...
Després, quan Matas va ser retornat per Aznar a Balears per ser candidat a les eleccions autonòmiques de 2003 i assolí la victòria i es convertí en president –per segona vegada– del Govern balear, el mallorquí no perdé l’emmirallament per Madrid. De fet, no tornà a residir de forma permanent a Palma. La dona, Arenal, es quedà a Madrid mentre ell anava i venia. Tot i així semblava que la seva idea era tornar a fixar la residència a Palma en algun moment del futur. Això sí, no com el simple economista funcionari que havia estat abans ni, molt manco, com el nét i fill d’activistes republicans. El nou Matas era totalment diferent. Com la seva dona. El matrimoni Matas-Arenal estava fascinat per la pompositat del luxe madrileny conservador i volia estar a l'alçada. No li bastava una casa normal, per de luxe que fos, com la que tenien. Necessitaven quelcom únic. Per això adquiriren el famós palauet, la planta noble –uns 500 metres quadrats– d’un edifici manierista per fixar-hi la seva residència en el futur. El luxe exagerat supurava per cada mil·límitre quadrat de l’immoble: la granereta de l’excusat costava prop de 400 euros; la bodega era immensa, amb les millors marques mundials de vi –i això que Matas no en bevia...
Desitjós de mantenir l'agenda de relacions conservadores a Madrid, mentre fou president no descuidà en cap moment els contactes amb la constel·lació dretana de la capital espanyola. Així, per exemple, com és prou conegut, entre les discretes visites que va rebre Matas s’hi va comptar la d’Iñaki Urdangarín per vendre-li el patrocini –de 2,5 milions– per a unes jornades sobre «turisme i esport» que foren el bessó inicial de l’escàndol que es convertí en el cas judicial conegut pel nom de Nóos, tal i com es deia l’empresa del gendre de l’aleshores rei espanyol, Juan Carlos de Borbón. I, entre d’altres visites madrilenyes, també rebé la d'Arnaldo. Matas ordenà que el Govern el contractés per a una assessoria legal per valor d’uns 31.000 euros, que va cobrar quan Matas ja havia abandonat el despatx presidencial. Com és conegut, el 2007 Matas perdé les eleccions tot i que estava convençut que obtindria majoria absoluta. Quedà a un escó d’assolir-la. Acte seguit inicià una frenètica petició de favors a importants empresaris perquè fessin de mediadors davant de Maria Antònia Munar, la líder del partit regionalista Unió Mallorquina, que amb 3 escons, tenia la clau del Govern. Matas, a la desesperada, aconseguí una reunió amb Munar a la casa d’un gran empresari, però ella es negà a pactar.
El líder del PP, abatut, sentí que s’obria la terra als seus peus. Deprimit, convocà una roda de premsa per abans de fer-se públic que UM pactaria amb el PSOE per anunciar que no prendria possessió de l’escó i que abandonava la política. Se n’anà als Estats Units a fer feina a una consultoria. En aquella època, entre l’estiu de 2007 i el març de 2010 –moment en que fou imputat pel jutge José Castro– el gabinet jurídic d’Arnaldo contractà els serveis de Matas per «buscar clients».
El jutge referit sospità una relació per ventura il·legal entre els dos contractes: el de Matas amb Arnaldo i el d’Arnaldo amb Matas. La investigació volia esbrinar si hi havia vincles irregulars entre les dues contractacions i imputà –en el si del cas matriu conegut pel nom de Palma Arena, que s’arribà a convertir en 27 peces separades– a l’ara membre del Tribunal Constitucional. L'instructor judicial no trobà res punible i acabà per arxivar la investigació, en la part que afectava Arnaldo. En la seva declaració davant del jutge, el jurista de Madrid assegurà que si contractà Matas per cercar-li clients fou perquè era «una persona respectable», si bé afegí que amb el que es coneixia en aquell moment –el de la compareixença davant Castro– no ho hagués fet, i que de cap manera fou com una mena de retorn de favors per haver-lo contractat a ell –al seu bufet– mentre Matas va ser president del Govern illenc.