“Wolfgang, vas molt encorbat; això no ho has de fer, ja t’ho ha dit el metge”. Helene Beltracchi està en tractament mèdic per una malaltia. La situació és dura, però així i tot a ella la preocupa més la mala postura corporal del seu marit. Ell intenta preparar un te per reduir les nàusees amb la màquina de cafè i es desespera a la seva manera: “Coi de maquinota!”.
Són en un taller que té el sostre decorat amb frescos prop de Lucerna. Finestres d’estil modernista i pintures de Rembrandt i de Picasso. Autèntiques o falses? Tant se val. Escultures, anotacions. Qualsevol responsable de localitzacions d’una empresa cinematogràfica diria entusiasmat: ja ho tenim, no cal que busquem més, rodarem aquí. Tot encaixa. Els llenços a mig acabar, els pinzells nets, la vaixella profana de vidre premsat dels anys vuitanta amb un patró de fulles. Tot indica el mateix: aquí les convencions importen un rave.
O se’n defineixen de pròpies.
Els Beltracchi van ser responsables del major escàndol de falsificació d’obres d’art des de la Segona Guerra Mundial. Ell, Wolfgang, durant dècades va falsificar incomptables obres copiant l’estil de grans pintors. Ella, Helene, era qui venia les obres. I junts van guanyar una milionada. Els experts certificaven les obres que ell feia: els traços eren perfectes, durant el procés de confecció de l’obra no havia de corregir res, la seva capacitat artesanal és indiscutible. El 27 d’agost del 2010 els van descobrir: la parella va ser detinguda no gaire lluny de la seva mansió mentre sortien a sopar a fora. Primer denúncia, després sentència: sis anys de presó per al marit i quatre per a l’esposa, vint milions d’indemnització per danys i perjudicis i prohibició d’exposar.
El que era clau era la simbiosi entre tots dos: sense Helene Beltracchi, el seu marit no hauria tingut mai tant d’èxit. Perquè molt sovint era ella que entabanava els experts.
Quan els Beltracchi tenien quadres de pintors importants per vendre –per exemple, de Max Pechstein o de Heinrich Campendonk–, els experts en obres d’art, que han d’emetre dictàmens sobre la procedència d’una obra i n’han de certificar l’autenticitat, anaven de bon grat a casa de la parella.
Llavors, Helene Beltracchi solia organitzar un ambient perfecte per als convidats: li agradava rebre’ls a la Toscana, amb oliveres acompanyant el paisatge, en grans jardins, amb aliments de temporada procedents de la regió, de qualitat, i amb peix acabat de pescar. “Ells volien viure una experiència, i per a aquesta gent és com un regal que cuinis per a ells”, diu Helene.
Potser si als experts que havien de certificar l’“autenticitat” de les obres falsificades els haguessin servit puré de patates i barretes de peix haurien sospitat. Formava part de l’art de Helene Beltracchi crear l’escenari perfecte. Sabia com podia aprofitar l’aura del seu home. Sabia quin era el seu paper en el matrimoni. Com es formen aquests matrimonis tan simbiòtics? Tenint els mateixos valors i interessos, una dependència mútua, però també un secret compartit.
Als Beltracchi els uneix l’amor per l’art i el menyspreu pel mercat artístic. Els uneix la sofisticació i el vincle amb els seus fills. Els uneix la lluita pel reconeixement artístic de Wolfgang Beltracchi, que el mercat de l’art continua negant-li, igual com Karl Lagerfeld arrufava el nas davant Heidi Klum perquè deia que no era model. Tampoc Johannes Mario Simmel no va ser mai reconegut com a literat. Però aquesta mena de “no artistes” sovint han sigut capaços d’una cosa que molts artistes no han aconseguit en tota la seva vida: s’han fet d’or. Quina doble humiliació! L’artista es queda sense diners i el no artista sense reconeixement.
La dependència mútua dels Beltracchi existeix des del 1992, quan Wolfgang –Fischer, de cognom de solter– coneix Helene Beltracchi, de 33 anys, i li confessa que es dedica a falsificar obres d’art, però que encara no fa bones vendes. Li pregunta si voldria entrar al negoci. Ella sap que a Wolfgang Beltracchi no el veuen com un burgès. Decideix abandonar la vida que portava fins aleshores, i aquest serà el punt de partida d’un vincle difícilment repetible. A partir d’aquell moment, comparteixen un secret, i a dia d’avui continuen veient-se com una obra d’art conjunta.
De falsificacions d’obres d’art ja n’hi havia hagut, abans dels Beltracchi. El que fa tan única aquesta constel·lació, però, és la seva capacitat per comercialitzar els quadres. I en això Helene hi va tenir un paper decisiu, encara que durant tota la vida cedís el protagonisme al seu marit. Ell la contradiu. “No, avui no et toca parlar a tu, Wolfgang”, el renya ella durant l’entrevista. El marit es retira darrere el cavallet, emmurriat. Aquesta amonestació de la seva dona demanant-li que la deixi parlar a ella no serà l’última. Sempre sense èxit, sempre amb afecte.
Helene Beltracchi va tenir sis germans. Al seu pare el van abandonar en néixer i més endavant va arribar a ser un obrer humil. “No va tenir mai cap oportunitat”, diu Helene sobre el seu progenitor. I, tot i que la seva relació amb el pare i les seves opinions autoritàries no va ser gaire propera, es percep l’espina que li devia deixar aquella falta d’oportunitats. Tota la vida ha sentit ràbia envers la burgesia i l’establishment. L’habilitat del seu marit li va donar l’oportunitat de deixar sortir aquesta ràbia.
“Avui dia, el mercat de l’art és tan rígid com al segle XIX. Ha canviat menys que la noblesa”, diu Helene. “És un saber elitista que es transmet, que els custodis de la cultura, aristòcrates, persones amb títols o les persones amb contactes, creuen que l’han tingut sempre de manera instintiva”. D’aquest saber els Beltracchi en van treure profit.
A partir d’un determinat preu, les obres que es posen a la venda han de ser certificades primer per un expert en la procedència dels quadres. A més, a banda del dictamen de l’historiador de l’art, es duen a terme processos científics i històrics per comprovar l’autenticitat del quadre. Es pot traçar íntegrament la trajectòria de les obres? La barreja de colors és correcta? Existien aquests colors en aquella època? Per quines galeries ha passat l’obra? Per això a vegades el revers dels quadres, amb adhesius de les galeries, és més interessant que el quadre en si, per als historiadors de l’art. Els Beltracchi falsificaven fins i tot aquests adhesius de procedència i els enriquien amb la biografia, certa en part, de l’avi de Helene, un suposat col·leccionista d’art.
Wolfgang Beltracchi repassava registres d’obres per trobar quadres perduts i després pensava com el pintor podria haver pintat l’obra. Un cop tenia l’obra falsificada, hi afegien un adhesiu de procedència famós, s’inventaven una història creïble de l’obra i, la majoria de vegades, els experts no s’esforçaven gaire a mirar si l’obra era autèntica o no. Algun cop passava fins i tot que el certificat d’autenticitat apareixia ja redactat i imprès damunt l’escriptori quan Helene Beltracchi venia amb el quadre per analitzar.
Un ambient marcat per la vanitat i la cobdícia és ideal per als falsificadors, ja que són poques les persones que tenen interès a descobrir que suposades obres de valor són en realitat falsificacions. No els convé a les galeries, ja que els quadres d’artistes famosos atreuen públic. Ni a les cases de subhastes, perquè guanyen quantitats estratosfèriques en comissions. Ni tampoc als experts en art, perquè a ells els paguen pels seus coneixements, però no pertanyen a cap institució neutral. I no diguem ja als compradors. Qui vol admetre que no és l’obra en si el que el fa vibrar, sinó el preu que s’ha pagat pel quadre?
Quan Helene Beltracchi tenia quatre anys, es va morir la seva germana petita. Helene va aprendre que a la vida res no és per sempre; per començar, la felicitat. I que l’única persona en qui pots confiar és en tu mateix. Tota la vida ha estat compensant les seves pors amb preparació i professionalitat. No ha deixat res a l’atzar.
Les primeres obres d’art que va estudiar Helene Beltracchi van ser les de la pàgina Original & Fälschung (‘original i falsificació’) de la revista Hörzu. Sempre hi havia una pintura al costat d’una lleugera falsificació. Troba les deu diferències. Va entrenar l’ull a fixar-se en els detalls. Més endavant, va escollir un ofici minuciós: va estudiar per ser auxiliar de dentista. “Els dentistes són artesans que, en general, se sobrevaloren", afirma. Però va aprendre a observar la gent, això la va ajudar a superar els tres avorrits anys d’aprenentatge. Tot seguit, es va formar com a pèrita comercial, va treballar en botigues d’antiguitats i va aprendre una mica l’ofici de restauradora. Sembla com si tot fos una preparació per al dia en què coneixeria un artista de cabells llargs: Wolfgang. A partir d’aleshores, pràcticament no han viscut ni un sol dia separats. Fins i tot quan, anys després, estarien detinguts en presó preventiva a menys de 200 metres de distància, s’escriurien cartes cada dia.
“Encara no he sabut decidir en quina direcció haig de dormir. Si dormo amb el cap apuntant a la finestra, no miro cap a on ets tu; i em sembla que així no va bé”, escriu Wolfgang Beltracchi l’octubre del 2010 a la seva dona.
El que el seu marit aportava amb l’habilitat artística, Helene ho aportava amb la seva capacitat estratègica. Quan els quadres falsificats del seu marit no eren analitzats a casa seva, sinó que els portaven a una exposició per a experts, solia saber exactament amb quina mena d’experts tractava. Diferenciava entre quatre grups. Els narcisistes, que es pensaven que tenien una “mirada absoluta” gràcies a la seva dilatada experiència. Els historiadors de l’art, sovint uns friquis que es dedicaven sense vanitat a la matèria. Els familiars supervivents dels artistes pintats per Beltracchi, que creien que estaven davant l’obra del seu ésser estimat. I els galeristes, que segons afirma Helene Beltracchi, eren els experts més fàcils d’enganyar, perquè no eren res més que avariciosos.
Mentre Wolfgang repassava registres d’obres de pintors, ella preparava la seva part de l’engany: primer recopilava meticulosament informacions sobre l’expert a qui volia presentar l’obra pintada pel seu marit. Analitzava l’avaluador i les seves característiques, consultava als seus contactes, buscava informació per internet –aleshores encara amb escasses possibilitats–, i a vegades sabia més sobre l’expert que la seva dona: és més aviat vanitós o domina l’avarícia? Se sent més important que els artistes que avalua o es rabeja en els seus coneixements?
Si la convidaven a un comitè d’experts, es posava un vestit de Chanel i unes sabates de taló. Per als friquis es vestia amb aire informal, però no pas de qualsevol manera. Als descendents d’artistes els rebia amb roba francesa però discreta. I als narcisistes, que eren tan importants que visitaven els Beltracchi a les seves finques al camp? “En bikini!”, la interromp el seu marit. “Wolfgang, ara no és el teu torn”, diu ella.
Explica Wolfgang Beltracchi: “Quan havia d’adoptar un aspecte de dona de negocis, es ficava en el paper com una actriu. Ella, que és una dona discreta i reservada, aquells dies es tornava una senyora freda o una hereva benestant, una burgesa amb una gran seguretat. Li era més fàcil no actuar en la seva llengua materna. A mi m’encantava veure-la arreglar-se en una habitació d’hotel per a les actuacions, quan es posava amb delicadesa unes mitges fosques. Ara, a vegades trobo a faltar aquella sensació. L’estímul de la cosa prohibida i el perill de ser descoberts eren una gran satisfacció”.
Aquell secret compartit. És l’odi a una societat tancada que es nega a acceptar persones alienes a l’entorn o ni tan sols de classe mitjana. És el plaer de l’engany, la sensualitat de l’escenificació. És un delicte perpetrat durant anys amb molt d’orgull. Però també hi havia una part dintre seu que tenia ganes que els descobrissin perquè s’acabés aquell joc de fet i amagar, perquè el món finalment conegués la genialitat de Wolfgang Beltracchi, diu Helene.
I al final va ser un error gairebé freudià el que va fer que els enxampessin: per a una obra de Heinrich Campendonk, Wolfgang va utilitzar un blanc de titani que fa cent anys no existia. L’obra era Imatge vermella amb cavalls, pintat suposadament el 1914. Una empresa maltesa va oferir 2,9 milions d’euros per l’obra en una subhasta de la prestigiosa casa Lempertz, de Colònia, però va voler assegurar-se’n i va demanar l’assessorament d’experts. Diuen que un historiador de l’art va riure escandalosament quan va veure l’estrany adhesiu de la galeria al marc del quadre. Un historiadora de l’art va recomanar una investigació científica, i un pèrit va descobrir el blanc fals.
Però si no hagués estat pel blanc de titani, hauria estat per una altra cosa. Pot ser que Helene Beltracchi també quedés una mica alleujada. Però això no ho admetria mai, i encara menys amb el seu home al costat. I ell hi és gairebé sempre, al seu costat.
Després de la detenció, del judici i de la pena de presó, ha fet només de musa i ha dut una vida de mediocritat, però sempre ha estat una important consellera del seu home. Amb el procés judicial, va abandonar la funció de freda venedora. Ara només és una esposa que, com tantes altres, es preocupa per la mala postura corporal del seu marit i s’esforça per mantenir la salut.
I ell només és un artista que intenta, com molts altres, fer-se un lloc en el món de l’art. Fa emmalaltir un greuge com aquest? O és el fet d’haver lluitat durant anys contra l’establishment de l’art el que esgota? O es deu senzillament a la mala sort, igual que durant anys, quan treballaven com a equip, van tenir la sort que no els enxampessin i van poder gaudir d’una vida de luxe i esplendor?
La pregunta més ximple és la qüestió del penediment, diuen tots dos. De què s’han de penedir? De portar una vida estrafolària, de viure un amor extraordinari o d’enganyar un sistema que era antic i autocomplaent? Per als Beltracchi, el penediment no té cap sentit.
Actualment, Wolfgang Beltracchi prova sort amb un altre art: diu que està desenvolupant una forma d’hipnosi amb què vol transportar persones voluntàries al temps i al lloc d’obres mestres famoses.
La seva dona ara es dedica al criptoart: obres que es pinten amb l’ajuda de la intel·ligència artificial i en què el codi font representa l’original autèntic. La imatge en si, per contra, se la pot imprimir qualsevol que vulgui. Totes dues coses, tant la hipnosi com el criptoart, són invents que fan superflu l’ofici que el seu marit encara domina. I també el d’ella.
Helene Beltracchi no es vol deixar hipnotitzar pel seu marit. Està massa emancipada per deixar-s’ho fer. Ella tira endavant i inspira el seu marit; és, en el millor dels sentits, la seva musa. I no se’n penedeix.
Traducció d'Arnau Figueras