FANZARA, CAPITAL DE L’ART MURAL
La personalitat abrupta d’aquesta terra es manté ferma fins a arribar a Toga. De camí, el Tormo es mira l’espectacle fluvial a distància, enretirat i protegit, i sensiblement enlairat. I Torre-xiva, a peu de riu, dona la benvinguda al viatger, abans que penetre en un nou congost de murs categòrics. A l’eixida, Toga i Espadella s’assenten sobre el marge dret, mentre que a la riba oposada es desplega una petita plana fèrtil, aprofitada fins a l’últim pam pel conreu del cítric i l’ametla. Entre el canyissar invasiu i la retícula de camps i bancals, una trama de camins rurals proporciona passejades plaents i tranquil·les, així com algunes connexions secretes entre ambdues ribes del Millars.
El riu és custodiat, ara, per dues carreteres: la del marge dret mena directament a Onda; la de l’esquerre fa volta, passa per Vallat i Fanzara, i s’incorpora posteriorment a la primera. Agafeu-ne la segona i dirigiu-vos a Fanzara; abans, però, haureu travessat Vallat, un “poble curt, i de pocs fruits”, amb paraules de Cavanilles.
Fanzara atreu el foraster per haver apostat per l’art al carrer. Fanzara és sinònim de murals que contrasten conceptualment i anacrònica amb la configuració d’un poble tradicional de muntanya, de carrers estrets, polits i on no manca una dosi generosa de flora ornamental. El 2014 Fanzara inaugurà un museu a l’aire lliure, i així ha quedat per al viatger curiós. És el MIAU, el Museu Inacabat d’Art Urbà, un espai d’expressió i de recuperació de la memòria, a més de creació d’una nova identitat per a un dels darrers pobles de l’Alt Millars. Passegeu-vos-hi i deixeu-vos portar per les 160 obres integrades en les façanes d’aquest nucli que no assoleix els tres-cents habitants.
Fanzara, dèiem, se situa als confins de l’Alt Millars. El riu descriu un seguit de meandres de comiat, abans d’immergir-se en una terra oberta, d’estribacions suaus i tocada per la intensa activitat industrial. La realitat, aquesta realitat de la Plana Baixa, se la reparteixen en un tour de force, la rajola i el cítric, que resisteix com pot, i boscos de pi i d’alzina.
Ribesalbes excel·leix per la qualitat de la seua argila, i d’ací li ve la tradició terrissera. A la vora, hi ha l’Alcora, que és la gran competidora en termes de producció ceràmica. A la població que ens ocupa, aquesta activitat s’inicià el 1781, quan Josep Ferrer, ceramista, fundà la primera manufactura, la qual inspirà l’obertura de noves fàbriques. Al llarg del segle XIX, l’activitat industrial assoliria un refinament i un volum de producció que farien de Ribesalbes un dels grans centres terrissers i ceramistes castellonencs.
La població se situa al marge dret del Millars, que ací adopta una amplària inusual: som a la cua del pantà de Sitjar, una extensió líquida immensa i un punt laberíntic que dibuixa racons i illes cobertes de pi. Tot un mar interior amb correspondències directes amb les estampes marines d’arxipèlags del Pacífic. L’embassament entrà en funcionament a finals dels cinquanta del segle passat, després d’una dècada d’obres des que el Ministeri d’Obres Públiques autoritzara la regulació del Millars amb la finalitat d’aprofitar-lo per al reg agrícola de la Plana de Castelló. El de Sitjar és l’últim gran obstacle a què ha d’enfrontar-se el riu i l’inici del seu darrer acte. A partir d’ací, fluirà per un entorn sobreexplotat, dominat pel cítric, l’extensió d’urbanitzacions i de polígons industrials.
El Millars separa Almassora de Vila-real, i al terme d’aquest darrer l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, que ocupa l’últim meandre del riu, aglutina tradició, devoció mariana, un museu etnològic i un centre d’arqueologia. No cal dir que el lloc ha esdevingut un indefugible de la vila, com també l’estètic assut que desvia les aigües a l’inici d’aquest meandre. La primera resclosa fou construïda a mitjan segle XV, substituïda per l’actual, de finals del XIX i amb una estructura complexa, que consta de tres murs entrellaçats per grans contraforts que fragmenten un possible gran arc.
A la seua recta final, el Millars, malmès i explotat, viu almenys un desenllaç positiu. El 2007 es va crear el Consorci Gestor del Paisatge Protegit de la Desembocadura del Millars, format pels ajuntaments d’Almassora, Borriana i Vila-real, junt amb la Diputació de Castelló i la Generalitat Valenciana, amb la finalitat de protegir i preservar la desembocadura del Millars, així com fomentar l’ús social i sostenible d’aquest espai. Un camí fluvial permet recórrer, passejar-se i contemplar els últims metres del Millars i la seua arribada al mar, tot un espectacle al capvespre, el darrer que ofereixen aquestes aigües després de més de 150 quilòmetres de viatge des de l’aragonesa serra de Gúdar.
