MONTANEJOS, ESTRET I TERMAL
En saltar la presa, el Millars enceta un segon acte: la vall s’estreny, els pendents es tornen parets d’una verticalitat que ratlla la perfecció, la vegetació deixa pas a les formes fantasioses, impossibles, d’una roca que presenta a l’espectador una àmplia gamma cromàtica. El món es redueix, aleshores, a grisos, ocres i taronges d’una densitat inefable contra els quals retrona el bramul del riu, d’aigües violentes i agitades. Som a l’estret del Millars, impressionant i vertiginós. Claustrofòbic. La carretera hi penetra per la força, perforant-hi galeries i avançant per mitjà de voladures a la roca. Encastada, al fons, hi ha la minúscula presa de Cirat, que adopta el nom del poble veí per trobar-se allà la central hidroelèctrica. Ací tot és mineral: el paradís de l’escalador que ha fet de l’estret, Montanejos i els seus voltants una de les més preuades destinacions internacionals.
Quan el paisatge es relaxa, apareixen els tolls i una certa benevolència orogràfica al voltant de la font dels Banys, que brolla a 25 graus i que ha atorgat a Montanejos la projecció de què gaudeix en matèria termal. Les seues aigües varen ser declarades d’utilitat pública el 1863 i sembla que en aquest lloc el moro Seit —Zayd Abu Zayd— construí uns banys dels quals es conserven restes arqueològiques. En qualsevol cas, res comparable amb l’anomenada que ha pres en l’actualitat aquest entorn, que ha de suportar la massificació de visitants. I el 1997, amb la inauguració del balneari de Montanejos, es culminava definitivament la imatge del poble com a centre termal. Si hi arribem tot seguint el corrent del Millars, a l’entrada de la població desemboca el barranc de la Maimona, un congost intransigent, de parets altíssimes que el sol difícilment banya en dies d’hivern. Podrem recórrer-ne bona part d’ell a peu, sense gaires dificultats tècniques, més enllà de la interminable baralla amb el còdol persistent.
Podrem, també, abans de continuar el viatge, visitar la Cueva Negra, una cavitat sobredimensionada que, per la seua amplitud, representa una de les sales més grans que podreu trobar al País Valencià. I en matèria de patrimoni històric, el castell i la torre de guaita, integrada en l’actualitat dins la trama urbana són uns indefugibles del poble.
Riu avall, el Millars i la carretera enfilen un viatge paral·lel. Amb una sincronia natural l’un i l’altra flueixen cap a la Plana Baixa. En aquesta latitud, muntanyosa i inevitablement agrest, es retorcen i serpentegen, descriuen giragonses inesperades que els permeten salvar morros de terra i altres accidents de la geografia. El bancal, quan els pendents dels marges ho permeten, apareix i colonitza. És terra de secà, ramadera també i, sobretot, obstinada.
A les portes d’Aranyel, sobre una elevació, es localitza l’ermita de Sant Roc, que conforma una talaia excepcional sobre la vall del Millars. La construcció data de finals del XIX, en agraïment al sant en qüestió per haver protegit el poble d’una greu epidèmia. Sant Roc apareixerà de nou en el decurs d’aquest viatge: serà a Espadella, a l’ermita del segle XVIII situada a la baixada de Sant Roc, un camí estret i pavimentat que connecta la població amb el riu.
I arribem a Cirat, que, com hem dit a l’inici del capítol, és capital d’aquesta comarca. Raons no li’n falten. La torre dels Comtes de Cirat, que en l’actualitat alberga l’Oficina de Turisme de la Generalitat Valenciana, preserva la memòria d’un palau comtal que va ser dividit en tres hereus. La torre, rectangular, de presència majestuosa i sòlida, monopolitza l’atenció de qui es passeja per la plaça Major.
I encara més: a Cirat es comptabilitzaren quatre molins, a banda de séquies i altres instal·lacions relacionades amb les tasques agrícoles, hereus de la sublim gestió de l’aigua originària de la cultura secular morisca. Malgrat haver estat conquerida pels cristians, els musulmans es mantingueren fins al 1609, quan es publicà el seu decret d’expulsió. Tot i això, d’aquelles 300.000 persones que abandonaren Espanya —al regne de València representava més d’un terç de la població, unes 120.000 persones—, algunes famílies romandrien en punts, com Cirat, per a mantenir les tasques i tècniques del camp que els nous agricultors cristians no dominaven. La debacle en l’economia agrària, no cal dir-ho, estava assegurada. Entrat el segle XVIII, un document local cita encara les famílies morisques residents a la vila.
A Cirat, la llum i l’aigua potable arribaren de manera gairebé simultània. El líquid, el 1912, quan Ramon Gómez, propietari de l’anomenat molí del Poble, realitzà les obres de la font de la plaça; i dos anys més tard, l’electricitat generada pel citat molí i adquirit pel consistori per a producció elèctrica. L’altra instal·lació especialment activa fou el molí del tio Chirres, que amplià l’activitat, afegint a la mòlta de blat i dacsa la generació elèctrica i en un tercer temps una serradora.
A l’eixida de Cirat la carretera s’eleva sobre el riu, salva una protuberància muntanyosa i travessa un collet. Pocs metres més endavant un camí asfaltat, estret, se submergeix amb fort pendent arran d’aigua. Arribem a la central hidroelèctrica de Cirat, una instal·lació complexa, a escala, amb una elevada concentració de cables d’alta tensió que sobrevolen el cel. L’edifici, contingut i equilibrat, respon a l’expressió d’un cert racionalisme arquitectònic on preval el totxo i el vidre. El conjunt —més l’edifici que la bateria de cables, torres i aïlladors— s’integra discretament en el paisatge característic de l’Alt Millars.