Tenia tot el sentit del món. I una mica més. Com a part de la celebració dels Premis Octubre, quan les circumstàncies ho permeten, sol haver-hi, diumenge següent, una excursió per donar a conèixer indrets emblemàtics del País Valencià als convidats, guanyadors i jurats dels guardons, molts dels quals procedeixen de Catalunya i les Illes. En aquesta ocasió, coincidint amb una efemèride tan marcada com el 50è aniversari dels Premis, la visita a Sueca, per retre homenatge a una figura absolutament cabdal en la història d’aquesta iniciativa, Joan Fuster, semblava obligada. Entre altres coses perquè per la gran majoria dels assistents, entre els quals hi havia la presidenta del parlament de Catalunya, Laura Borràs, i la consellera de Cultura del Principat, Natàlia Garriga, encara no havien tingut oportunitat de visitar el Museu Joan Fuster, el complex del carrer Sant Josep, de Sueca, que uneix la casa pairal de l’escriptor amb l’immoble contigu, un edifici d’estil modernista encarregat per l’empresari Pasqual Fos i construït l’any 1909.
Aquestes dues cases unides conformen l’Espai Joan Fuster, en el qual s’allotja el ric patrimoni artístic (unes 300 peces) i documental de l’intel·lectual: els seus llibres (21.000 volums), les quasi 22.000 cartes i un nombre semblant de fotografies, els cartells i documents... Fons guardats i gestionats pel Centre de Documentació Joan Fuster. Aquest espai serveix alhora com a centre cultural que acull les activitats didàctiques que tenen a veure amb la trajectòria vital, cultural i política de l’insigne escriptor.
La visita arrencava en el claustre del complex, en el qual hi ha una exposició de l’artista suecà Sime Llicer basada en l’únic llibre que Fuster va escriure per a infants, Abans que el sol no creme, sobre la recollida de l’arròs. En el mateix claustre, se’ls passa als visitants un audiovisual dirigit per Salvador Ortells i Francesc Pérez Moragón que recorre la trajectòria de Fuster. I en el qual apareix la famosa frase pronunciada a Castelló el 1982 i que l’editor Eliseu Climent havia emprat en el seu discurs de la nit anterior: “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!”
La senyora Dolors
Per motius relacionats encara amb la COVID-19, es fan dos grups. En el grup en què Eliseu Climent i Rosa Raga fan d’amfitrions dels càrrecs institucionals, es produeix una de les anècdotes del matí: quan comença la visita al que és pròpiament la casa de Joan Fuster, irromp una dona. “Vull saludar Eliseu Climent”, diu. Es tracta de Dolors, una veïna de l’intel·lectual que cuinava per a Fuster i li endreçava una mica la casa. Dolors tenia ganes de saludar la persona que “sempre venia ací amb Juanito”.
Al marge d’aquesta trobada tan entranyable com imprevista, als visitants els encurioseix el primer segment del Museu, on hi ha les fotografies i documents de la vida personal de l’intel·lectual, com ara imatges de quan era xiquet, carnets diversos o el títol d’advocat que gairebé no va fer servir. Hi ha qui mira les obres d’art i dibuixos, alguns del mateix Fuster. I qui contempla amb un punt de fascinació un original de Nosaltres, els valencians amb anotacions i correccions del mateix autor. Fulls amb un valor i una significació que van més enllà de la història. Però hi ha curiositats a dojo: les escriptores Núria Cadenes i Anna Punsoda miren fascinades unes notes amb una lletra lil·liputenca en una llibreta igualment petita sobre una obra de Manuel de Pedrolo.
Un altre punt d’atracció és el racó de la xemeneia i un petit expositor, del poc que recorda l’espai de treball original de Fuster, molt desfigurat. Allà, un objecte d’una significació també poderosa, l’estatueta que acreditava Fuster com a guanyador del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, objecte que crida l’atenció del poeta Vicenç Altaió i de Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium. També crida l’atenció una màquina d’escriure, però es produeix un desencís important quan el guia aclareix que no es tracta de l’original.
Sortosament, un segon audiovisual en aquest espai serveix per fer-se una idea de com era la casa i el seu interior, els objectes, els papers i llibres repartits per tot arreu. “Fuster semblava una persona caòtica, molt desordenada, però sabia on estaven les coses. Una mica com la meua habitació, que li havia de dir a ma mare que no l’ordenara perquè no trobava res”, apunta el guia arrencant els riures de l’audiència.
Tots els records i sensacions que evoca la visita no són tan agradables. En el punt on hi havia la porta d’entrada a la casa de Fuster, el guia explica la història de l’atemptat que li va poder costar la vida, l’11 de setembre del 1981, l’argúcia dels terroristes de col·locar una primera bomba com a esquer per tractar de fer tot el mal possible amb la segona. Els visitants assisteixen estupefactes al relat. Molts havien sentit parlar de les bombes de casa Fuster, però potser no havien pres consciència del perill cert que va córrer la vida de l’escriptor. I llavors, sorgeixen les preguntes: “Què haguera passat si...? Com hauria estat la història?”. Mai no ho sabrem. Per a qui volguera aprofundir en la història de l’atemptat, ens permetem recomanar un llibre de Francesc Bayarri, Matar Joan Fuster, que explica amb detall el succés i revela la manca de “motivació” de les autoritats del moment per investigar l’autoria i detindre els autors.
Un altre motiu de recança entre els assistents, sobretot entre aquells que mai no van poder visitar Fuster en vida, és una intervenció en l’espai que no deixa veure com era la casa realment, el rastre està esborrat en suposat benefici de la claredat expositiva. “No estem en una casa museu ni en un museu etnogràfic”, aclareix el guia. Però la sensació general és que la intervenció podia haver seguit uns altres criteris.
“Com a visita està molt bé, però no soc partidari d’intervencions tan dràstiques, tan separades de la casa original”, opina el mallorquí Gabriel Ensenyat, que la nit abans ha rebut el Joan Fuster d’assaig tot just per un treball que parla de l’impacte de Nosaltres, els valencians en les Illes. Ricard Ripoll, Premi Vicent Andrés Estellés de poesia i natural de Sueca, tot i que fa molts anys que no hi viu, mostra també el seu desencís. La seua darrera visita a la casa datava del 1984. I el que veu no li retorna els records que tenia.
Ruta literària
Amb bon criteri, l’organització dels Premis Octubre decideix complementar la visita al Museu amb un recorregut per Sueca, tot i aprofitant la ruta literària que els gestors del Museu Joan Fuster tenen habilitada per a visites escolars i de grups. Una mirada a les petjades conservades de la ciutat i de la seua relació amb Fuster acompanyades de textos de l’assagista i d’uns altres escriptors i escriptores.
El recorregut parteix de la mateixa casa de Joan Fuster. I s’acompanya d’un fragment de l’autobiografia enviada a Josep Pla i conservada en l’arxiu de l’escriptor, que ve a tomb perquè posa en relació anècdotes que els visitants acaben de conèixer. “Avui —encara!—, a la porta de casa, tinc una placa de llautó que diu: ‘Juan de la Cruz Fuster, abogado’. Però, en decidir-me a fer literatura, vaig optar pel simple i anodí ‘Joan’. Vaig començar fent versos, i hauria estat perillós firmar ‘Joan de la Creu’. D’altra banda, la família i la gent del poble em diu ‘Juanito’”. Però això els visitants que han pogut veure el retrobament de Climent amb Dolors ja ho saben.
La segona parada té lloc en el bust a Joan Fuster, ignominiosament envaït, fins a estar literalment pegat a les taules d’una terrassa. La imatge, barreja de privilegis hostalers i absència de consciència, fa una mica de pena. El sensacional text escollit, procedent d’un dels dietaris de l’escriptor, compensa l’horror visual: “Els ‘drangs’ de Sueca, del dialecte de Sueca, són de campana, de campana fúnebre, exactament. Els veïns en sabem el sentit: tants drangs, vol dir que s’ha mort un home; tants altres, que s’ha mort una dona. Les campanes continuen sent un senyal entre nosaltres. A migdia, després de l’àngelus, toquen a morts. La meva mare s’alerta. ‘Calleu! A vore!...’. Para orella. Compta els drangs. ‘Es dona!’, diu. O: ‘És home!”.
Més tard, coneixerem el primer centre educatiu de l’escriptor, en el Col·legi de l’Encarnació. O l’acadèmia en què va fer segon ensenyament, privilegi obtingut perquè son pare, tallista d’imatges religioses, feia classe de dibuix, i els fills dels professors no pagaven. També veurem el lloc on hi havia la casa natalícia, que no és la mateixa en què va viure gairebé tota la seua vida. A l’espectacular Ateneu Suecà dels Socors, que preserva tot l’aroma del segle passat i és motiu de diverses reformes, acaba l’itinerari. Allí ens assabentem que el seu pare, d’ideologia carlina, li va fer un bon pessic un dia de principis dels anys trenta, quan el petit Joan Fuster va arribar a casa amb una bandera tricolor de paper.
No hi ha temps per a més. La comitiva ha de marxar a València. Ho fa incorporant al que sabien sobre Fuster imatges, objectes, racons i històries. Han passat per allà on va viure tota la seua vida. Han posat cara i ulls al mite.