Els Crítics

Història lúbrica d’espionatge

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com a lectors d’EL TEMPS els supose familiaritzats amb la visió literària que Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) destil·la en les pàgines d’aquesta revista. Aquest valuós autor de la Catalunya Nord es queixa —amb bastant raó— de la dificultat de trobar novel·les en català amb solidesa literària. Per això l’entusiasme que mostra quan descobreix autors que tenen cura del llenguatge o visiten terrenys movedissos, lluny de la zona de confort —cada vegada més ensopida— d’autors, lectors i, ai, editorials.


El mateix Bezsonoff ens rescata periòdicament de les urpes de la monotonia. D’una banda, perquè és un escriptor curós amb el llenguatge, que fa un ús intensional i extensional de les possibilitats lèxiques i expressives de la llengua. Gestor d’una prosa directa i concisa, d’una escriptura rica en recursos, florida, suggeridora. I pel que fa a les seues debilitats narratives, ser un autor outsider i viure lluny del gran centre de producció cultural comporta desavantatges evidents. Però tot just la connexió francesa ha generat una sèrie de novel·les que enriqueixen el panorama literari català. Sense Bezsonoff no existiren novel·les com La presonera d’Alger (2002), Les amnèsies de Déu (2005), La melancolia dels oficials (2011) o la més recent Matar De Gaulle (2014), per no esmentar volums autobiogràfics com Els taxistes del tsar (2007) o Una educació francesa (2009).


Aquells llibres servien també per introduir el lector en català en temàtiques bastant desconegudes a casa nostra, cas del drama de la descolonització francesa al nord d’Àfrica. Conscientment o no, l’autor hi aportava claus interpretatives, ajudava els lectors a entendre realitats complexes, com ara la dels pied-noirs, els colons europeus d’Algèria.


La seva nova novel·la, La ballarina de Berlín, escapa d’aquell àmbit geogràfic per situar-se bàsicament a l’Alemanya d’entreguerres. I per intencions i brevetat, tampoc no és un llibre que entre en profunditats sobre un període històric concret: més aviat, Bezsonoff es posa en la pell més lúdica —i lúbrica: ara hi anirem— del narrador per recuperar dos personatges històrics bastant desconeguts. D’una banda, hi ha la figura del capità polonès Jerzy Sosnowski, enviat pel seu país a Berlín en missió secreta: l’objectiu és aprofitar els seus dots com a seductor irredempt per extraure informació d’altes funcionàries teutones. D’una altra, Lea Niako, ballarina d’origen rus-jueu, “una bellesa sobrehumana (...) abismal” ben relacionada per motius de supervivència amb la jerarquia nazi, Goebbels i Hitler inclosos.


Els perfils carnals i aventurers d’ambdós personatges l’autor els fa servir per articular una història vibrant i llegidora, que sacrifica els detalls contextuals i l’aprofundiment en la psicologia dels caràcters —dibuixats a la manera expressionista— per aconseguir una concentració literària notable. “S’havia produït una mutació en el capità Sosnowski. Havia vist tants horrors i perdut tants amics, que volia viure plenament. Intensament. Si bé les dones sempre li havien agradat, la seva fal·lera s’havia convertit en satiriasi”, escriu.
Bezsonoff traça el periple del nostre capità amb una carnalitat exacerbada i un punt hiperbòlica, tirant pel dret, fent de la lectura una teràpia de xoc. I quan el relat corre el risc de fer-se reiteratiu, cap al terç final, apareix la figura —encara més fascinant, més captivadora— de Lea Niako, “elegant, guapa, intel·ligent, superiorment dotada per la luxúria”. 


Sense avançar massa matèria argumental, l’autor de La ballarina de Berlín descriu el xoc còsmic d’un enorme meteorit impactant amb un planeta. Llavors, el lector cavalcarà sobre la brutal deflagració i sobre la cadena de colpidors esdeveniments finals. Una lectura plaent, dolorosament curta. De mel als llavis.

La ballarina de Berlín
Joan Daniel Bezsonoff
Empúries
Barcelona, 2017
Novel·la, 135 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.