Els crítics

El “bell i sublim” i el tràgic

Quan fa dos-cents anys del naixement del gran escriptor rus, una nova reedició d’Apunts del subsol (1864) recupera la veu turmentada i extremament lúcida del seu protagonista. A través d’una llarga i implacable confessió, Dostoievski deslliura el seu pensament de jous ideològics i morals i s’enfronta al racionalisme aleshores imperant des d’una rotunda rebel·lia

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’11 de novembre: una data per celebrar el record i, encara més, la vigència d’un dels escriptors més importants de tots els temps, l’obra del qual no ha fet altra cosa que refermar la seva extraordinària vàlua amb el pas dels anys. Llegir Dostoievski (Moscou, 1821- Sant Petersburg, 1881) avui continua sent “una experiència fortament trasbalsadora”, com assegurava el crític Harold Bloom (1930-2019; El cànon occidental, 1994).

Què es pot dir, a aquestes alçades, del creador de cims novel·lístics com Crim i càstig (1866), L’idiota (1869), Els dimonis (1872) o Els germans Karamazov (1880), que no sigui ja conegut pel lector dostoievskià? El seu inquietant i poderós univers literari ha captivat l’atenció d’estudiosos de tot el món, que li han dedicat bona part de la  vida acadèmica. És el cas del professor de Princeton i Stanford Joseph Frank (1918-2013), autor d’una completíssima biografia en cinc volums, publicada entre 1976 i 2002 i condensada posteriorment a Dostoievski: A Writer in His Time (2012). Un altre gran intel·lectual com George Steiner (1929-2020) el va elevar a la categoria de clàssic imprescindible en el seu magnífic assaig Tólstoi or Dostoievski (1960).   

A banda de les grans històries que ja són immortals, Dostoievski va abocar a Memòries de la casa morta (1862) i Apunts del subsol (1864; reeditada per Angle aquest mateix any)el seu pensament més íntim i l’experiència del sofriment llargament patit: nou anys reclòs a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, acusat de conspiració política; condemnat a mort, en el darrer moment l’execució de la pena capital és commutada pel desterrament; els atacs d’epilèpsia; la mort dels seus familiars propers; l’addicció al joc i l’endeutament crònic...

Si al primer d’aquests dos títols –més autobiogràfic en el sentit convencional–, el narrador explica la traumàtica vivència dels anys de treballs forçats que va passar a Sibèria, sense recórrer a un “intermediari” entre ell i el lector a qui s’adreça, a Apunts del subsol, en canvi,és un personatge que l’autor converteix en el seu ‘alter ego’ i que també construeix el relat en primera persona.

Però la diferència fonamental rau en el to i en el contingut. El protagonista dels Apunts, un antic funcionari ara marginat –o automarginat– de la vida laboral i de la societat, critica de manera furibunda les idees dominants de signe racionalista que imperaven en aquells moments –postulades al llibre Què fer (1863), de N.Txernixevski–, el model d’organització social i econòmica que preconitzen i la gran injustícia que se’n deriva i que han fet de la seva quotidianitat un infern on, fins i tot – manifesta ell mateix– ha acabat trobant plaer en la depravació.

A través del que és una llarga confessió, la veu “que prové del subsol”, dels suburbis de l’ànima devastada, es rebel·la contra un pensament que nega el lliure albir, la possibilitat del dubte, la primacia de la consciència per damunt del que ell anomena “el dos més dos fan quatre”. Aquest ésser histriònic, arrossegat per una actitud nihilista però alhora lúcida i sincera, tot i que volgudament dramatitzada fins al punt que concedeix en molts moments la paraula a un interlocutor absent, assegura que no està disposat a renunciar als seus anhels i que continuarà escrivint perquè «sobre el paper tot queda més solemne» i perquè així se sent més alleujat.

L’home de quaranta anys de la primera part d’aquest llibre, que ha estat incapaç de copsar el que  “és bell i sublim” ‒admet perplex‒, d’abraçar el bé i deslliurar-se de la situació patètica en què es troba, esdevé a la meitat següent el jove que vint anys enrere va protagonitzar un episodi que ara sobtadament li retorna a la memòria. El soliloqui marcadament ideologitzat d’abans, precursor d’un futur existencialisme, deriva cap al conte a “A propòsit de la neu humida”, on el pols febril de la ploma dostoievskiana batega amb la força de les seves grans ficcions. 

L’individu que es vanta de la seva perversitat a ”El subsol” ens fa conèixer ara com de menyspreable ha estat sempre el seu comportament. La trobada amb la prostituta Liza, en el darrer tram ‒absolutament magistral: els diàlegs, el ritme, els monòlegs interiors...‒, mostra l’abast de les paradoxes que corsequen aquest antiheroi, del qual «aquí se n’han recollit expressament tots els trets», tal com afirma l’escriptor a les darreres pàgines.       

Per a molts autors, Apunts del subsol és considerat un punt d’inflexió en l’obra de Dostoievski, a partir del qual va arrelant en la personalitat de l’escriptor rus una concepció tràgica de la vida i de la condició humana, que es veurà reflectida en la seva narrativa posterior i en el retrat d’uns personatges poderosos però també fràgils i contradictoris, sotmesos a les urpades d’un destí sovint cruel. André Gide (1869-1951) deia al respecte: «Cada un d’ells (els personatges) existeix primer en funció d’ell mateix, i cada un d’aquests éssers íntims, amb el seu secret particular, es presenta a nosaltres amb tota la seva complexitat problemàtica».

Probablement, no llegir en un moment de celebració com l’actual «aquest gran anatomista de l’ànima sensible i malalta» segons Stefan Zweig, seria un “crim” que ni el mateix Raskòlnikov no es podria perdonar mai.

Leyenda

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.