L'Ondara
L’Ondara rep el viatger que s’atura a Civit. Segarrenc d’origen, el riu naix a redòs d’una serreta ventilada i exposada a les inclemències on, malgrat la baixa altitud, els rigors hivernals deixen la seua petjada en forma de nevades recurrents i de boires denses. No debades, el cim que l’empara pren el nom de Montfred, per sobre de la capçalera del barranc de Civit, bressol oficial del riu que protagonitzarà les següents pàgines.
A Civit, es concentren una quarantena d’ànimes, a tot estirar, i una església —Santa Maria del Coll—, amb pinzellades romàniques i gòtiques. Als seus peus, s’estén una marea de camps de cereal que s’orienta cap a ponent i que es rebrega quan troba algun petit barranc o rasa. L’Ondara inicia ací el seu camí, amb un cabal discret, fi, subtil. Quan toca el fons de la vall, els nuclis humans se succeeixen amb una freqüència inusitada: Pallerols, quatre cases, amb la petita església de Sant Jaume que és la prova que hi transcorre el camí xacobeu en direcció a Galícia; i a poc més d’un quilòmetre, Sant Antolí i Vilanova, i els Hostalets, que fou, com el seu nom recorda, lloc de parada del camí Ral; i de seguida Sant Pere dels Arquells, centre del municipi de la Ribera d’Ondara i del qual sobresurt la seua església romànica, successora del priorat de Sant Pere fundat al segle XII i declarada Bé d’Interès Cultural Nacional.
L’Ondara flueix amb lentitud, perquè l’orografia dibuixa una vall oberta i plana, de vessants amplis, gairebé imperceptibles, a excepció del turó estrident i visible que pobla Cervera. Als seus peus, hi ha Vergós, que li pertany. El nucli es formà al voltant d’un antic molí i de l’activitat derivada. L’espai presenta una bondat òbvia que propicià el desenvolupament d’aquesta població citada ja en documents del segle XII: aigua, regadiu i l’establiment moliner.
A banda del molí de Vergós, hi trobareu una mica apartat i a les envistes de Cervera, el de Fillol, amb la peixera homònima, documentat el 1171. El complex fariner sembla que es mantingué en actiu fins els anys trenta del segle passat. En l’actualitat, es troba restaurat i en bon estat de conservació. Hi podreu observar un gran arc apuntat en una de les seues façanes.
CERVERA, BRUIXES I UNA UNIVERSITAT
Som a un tir de pedra de Cervera; el riu frega el barri de Sant Francesc, un raval fora de la muralla on s’ubiquen les restes del convent del mateix nom. Sembla que els terrenys per a la seua construcció varen ser atorgats per Jaume I el 1245 i que el complex monàstic hauria estat fundat pel mateix Sant Francesc. L’edifici, que va ser ocupat fins la desamortització, esdevingué posteriorment fàbrica de cotó i granja, i quedà finalment destruït el 1936, a l’inici de la Guerra Civil.
No ens estendrem en els encants cerverins, que són molts, però ja que hi hem arribat per l’Ondara serà bo que penetreu a la vila des d’ací baix per l’antic camí Ral. La via, a trams empedrada, s’enfila amb fort pendent: és la Costa de Sant Francesc. Un parell o tres de zigazagues, i assolim el pany de muralla aixecat entre els segles XIV i XV, amb merlets ostentosos i alguna torre visitable que ofereix una panoràmica única del curs alt de l’Ondara. Cervera és la univeristat edificada per Felip V, faraònica, artificial i aïllada de la capital catalana, i també capital de la bruixeria: la penombra del Carreró de les Bruixes atorga el degut misteri a aquesta activitat tradicionalment perseguida. És la vila del Museu del Blat i la Pagesia, i la corona el seu castell termenat, present a documents del segle XI, i als seus peus l’església de Sant Domènec, que pertangué al convent homònim. Podríem seguir enumerant monuments i racons, però hem de tornar al riu. No marxem de les faldes de Cervera, perquè allà es troba Sant Pere el Gros. L’església romànica, situada a una cinquantena de metres del riu, llueix una estructura de planta circular de mides generoses que la situen entre les més grans de Catalunya, de la dotzena d’aquesta tipologia inventariades a Catalunya. A la riba oposada, romanen les restes de l’església de Santa Magdalena, un antic hospital de leprosos citat al segle XIII.
L’Ondara prossegueix el seu viatge per un entorn amable on s’arrengleren molins, com els del Molinet, de Fosses i el de Sant Pere. Però és, sobretot, el de la Torre, conegut també com la torre de Saportella, qui capta l’atenció del viatger —o del pelegrí, ja que per aquest camí transcorre el Camí de Sant Jaume—: es tracta d’un casalot consistent, d’origen gòtic, fortificat, que conserva una torre i el portal dovellat coronat amb escut nobiliari.
Aigües avall i paral·lel al curs, la presència molinera persisteix, i aviat arribem al nucli del Talladell, avantsala de Tàrrega. Prèviament, l’Ondara haurà coincidit amb el traçat del canal Segarra-Garrigues, que pren les aigües del Segre al pantà de Rialb i que hauria de regar més de 70.000 hectàrees si algun dia arriba a completar-se el projecte —de moment, només abasteix unes 10.000 hectàrees— de les comarques de la Noguera, la Segarra, el Pla d’Urgell, l’Urgell, el Segrià i les Garrigues.
LA TRAGÈDIA TARGARINA
L’Ondara arriba a Tàrrega, canvia d’identitat —ací és conegut com el Reguer— i la travessa pel bell mig, si tenim en compte que el creixement urbà n’ha colonitzat la riba esquerra. La llera del riu ha canviat l’aspecte natural pel d’una zona ajardinada i d’esbarjo, un espai verd on l’aigua flueix entre els murs de formigó d’un canal del tot asèptic.
Malgrat tot, la capital de l’Urgell posseeix un encant singular: a la trama medieval, s’hi respira el pòsit de la història que descobrirem passejant-nos pels carrers porxats, sota les arcades o a la plaça Major —amb l’església de Santa Maria de l’Alba, del segle XVII, i l’Ajuntament—. Recórrer el carrer de la Vilanova és tasca ineludible, on un doble arc de mig punt ha esdevingut la icona de la Tàrrega medieval, una època, d’altra banda funesta, amb l’eco de la massacre de jueus que tingué lloc al segle XIV. Al Museu Comarcal de l’Urgell una exposició permanent en narra els fets, recolzant-se en materials recuperats de la necròpolis jueva i peces gòtiques provinents dels diferents edificis religiosos. A més, un itinerari urbà museïtzat visita els diferents indrets de l’antic call. Caldrà, en fi, asseure’s a alguna de les terrasses que poblen la plaça del Carme, cruïlla de camins i, amb tota probabilitat, l’espai públic amb més presència i dedicació de la població. S’hi celebra el mercat setmanal, que ocupa el centre del passeig ombrejat i d’estructura allargassada, que ha esdevingut, a més, àgora per a actes i concentracions de qualsevol gènere. A l’extrem meridional de l’esplanada, les fines línies metàl·liques d’una escultura d’Andreu Alfaro proporcionen un sublim efecte visual i una dolça dislocació enmig d’aquest entorn.
Quan l’Ondara abandona Tàrrega, pren la direcció de Vilagrassa i d’Anglesola, i poc després es filtra sota les terres irrigades del Canal d’Urgell. Se li perd el rastre entre la plana agrícola que s’estén a pèrdua de vista, on apareixen ací i allà pobles, poblets i nuclis menors, units per una trama infinita de carreteres locals, camins asfaltats i altres de terra. Sembla que el riu fa el seu darrer acte de presència amb l’objectiu d’abocar-se al Corb, per tal d’encara junts la recta final, la que desembocarà al Segre, allà per Vilanova de la Barca.