El corb, per quatre comarques
Des de Santa Coloma de Queralt, una carretera estreta s’encara a un portet sense pretensions i amb poc pendent. L’asfalt es regira suaument, esquiva a esquerra un coster acusat i a dreta un seguit de bancals oberts, amplis. En un parell de quilòmetres assolirà el coll, entre plans oxigenats on campa el cereal. L’indret és presidit per un puig de dimensions mínimes, circulars, perfectes. Allà hi ha Rauric, un llogaret que pertany a Llorac, a la comarca de la Conca de Barberà. L’estampa, la completen uns aerogeneradors de proporcions excessives que trenquen la bondat del lloc. I és a la font de Rauric on naix el Corb i la vall batejada amb el mateix nom; on s’inicia un viatge de gairebé una seixantena de quilòmetres a través de quatre comarques, fins a la seua desembocadura al Segre aigua avall de Vilanova de la Barca i a tocar de l’aiguabarreig d’aquest amb la Noguera Ribagorçana.
La capçalera de la vall del Corb presenta un equilibri natural, endèmic, que atorga una sensació acollidora entre muntanyes de poca alçària. Som a les dites Obagues del riu Corb, un espai natural protegit amb diferents tipus de rouredes pròpies dels boscos submediterranis, com també pinedes de pi blanc, pinassa i pi roig. L’espai posseeix un alt interès per la presència d’espècies de flora pròpies dels boscos més humits. L’existència d’aquestes plantes de caràcter eurosiberià dins d’un territori eminentment sec i continental constitueix una notable singularitat botànica.
Al fons de la vall, només hi ha espai per al riu, encara un bri d’aigua, i la carretera que l’acompanya. La vida humana s’hi manifesta de manera poc aparent: es concentra en petits nuclis com Rauric, Llorac, o Vallfogona de Riucorb i Guimerà.
Llorac ocupa un tossal, com Rauric i tantes altres poblacions pròximes que nasqueren a l’empara de fortaleses. Hostatja una quarantena d’ànimes a recer del seu castell i l’església romànica de Sant Joan. La presència, com sol ser habitual en nuclis de la zona, és d’aparença pètria i terrossa, de façanes sense lluir integrades cromàticament en el paisatge.
Sobre les ribes del Corb s’arrengleren molins abandonats d’ascendència medieval: el d’Albió n’és un. La seua presència, amb aspecte de torre fortificada i en un estat de conservació acceptable, correspon a un dels tres que posseïa el poble d’Albió al segle XIII. Segons la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, no s’ha pogut determinar a quin dels tres —molí Sobirà, molí Mitjà i molí de L’Hospital— correspon.
Acte seguit arriba Vallfogona de Riucorb; abans, però, el seu balneari. Des de la fi del segle XIX, la font Gran —o font Pudenta— i la font Petita —o Salada— proporcionen aigües mineromedicinals clorurades i sulfatades. El lloc gaudí d’una nombrosa afluència a principis de segle XX, amb la construcció del balneari i els xalets annexos, i encara facilità més l’arribada de turistes l’obertura de la carretera durant la dècada dels deu del segle passat. Amb els inevitables altibaixos, el complex termal ha arribat als nostres dies amb un dolç regust de temps pretèrits, amb mostres modernistes disperses pels xalets annexos i de l’estil historicista de l’edifici principal. El lloc emana pau i tranquil·litat, vora riu, sota una refrescant i ombrejada arbreda.
En un parell de quilòmetres assolim Vallfogona de Riucorb. El poble s’ha fet un nom a les lletres catalanes, perquè fou ací on va morir el poeta Francesc Vicent Garcia i Torres, àlies el Rector de Vallfogona, mestre en poesia, sàtira i escrits de caràcter burlesc. El sacerdot està enterrat a l’església d’aquest poble que no supera el centenar d’ànimes i que conserva, encara, el seu nucli medieval. A poca distància i a peu de carretera, l’estètic molí de la Cadena —que es composa d’un parell de molins, el de Dalt i el de Baix— testimonia una activitat farinera medieval, a cavall dels segles XII i XIII.
A Guimerà la vall dona mostres de voler obrir-se. Deu ser que som a la frontera amb l’Urgell. De fet, Guimerà pertany a aquesta segona comarca. La seua silueta atapeïda, una perspectiva visible des del riu, ha inspirat el nom amb què popularment es coneix aquesta població, declarada Bé Cultural d’Interès Nacional: El Nou de Copes. Passegeu-vos-hi, sense rumb, pel nucli històric; els vostres sentits ho agrairan.
Al poble pertany el convent de Vallsanta, que perviu a la vora de la carretera de camí a Ciutadilla. L’antic cenobi femení cistercenc, tot i que assolat, conserva dempeus part de l’església conventual, amb un esvelt arc gòtic. I ara sí, Ciutadilla. El poble s’erigeix com a guardià d’aquest espai. És coronat, com de costum, pel seu castell, una fortalesa imponent i no poc arrogant que recorda el poder que tingué la població quan fou centre del comtat i posteriorment del marquesat de Ciutadilla. Geogràficament s’assenta sobre un canvi de paisatge, junt amb el coll de la Portella: deixem enrere el micromón de la vall tancada del Corb per encarar una terra d’orografia oberta i d’horitzons llunyans. El riu planeja, ara, entre conreus, magre i esquifit, sovint submergit sota el canyissar invasiu.
Maldà —amb el castell reglamentari i l’església romànica de Sant Pere— i Sant Martí de Maldà, o de Riucorb, ocupen ambdós marges del riu.
I a poc més d’un quilòmetre, Belianes sembla que vol estirar encara més aquesta terra, que es torna d’una horitzontalitat perfecta. El Corb es dissol en els secans amb la mateixa indefinició que la terra que l’acull; emergeix de nou prop de Bellpuig i del seu majestuós convent de Sant Bartomeu (segle XVI), travessa el Pla d’Urgell, previsible, agrícola i extremadament productiu, saltat de petits nuclis com Vila-sana o el Poal. Acte seguit s’atansa al Segre i s’hi aboca; a les aigües del riu Pirinenc el seu final coincideix amb les d’un altre gran curs d’alta muntanya: la Noguera Ribagorçana.