L’últim capítol dels rius lleidatans transcorre per una tríada modesta i alhora ineludible. Tres cursos que superen en pocs moments el cabal d’un fil d’aigua, però que l’aprofitament hídric dels quals ha tingut històricament rellevància en un escenari àrid. Ens referim al Sió, el Corb i l’Ondara, tres línies transversals que naixen en les terres altes de la Segarra —el Corb ho fa a la Conca de Barberà—, travessen les comarques centrals de Lleida i posen rumb al Segre —l’Ondara, amb un final poc definit, acaba donant les aigües al Corb—. Tots tres comparteixen, d’altra banda, un paisatge rural eixut, d’ondulacions infinites, de serretes de poca alçària i d’obstinació agrícola. Comencem.
EL SIÓ I LA SEUA VALL
A Gàver s’arriba per una carretera estreta, d’asfalt acceptable, sense senyalització horitzontal, que alterna camp i pineda. El poble, com tants altres de la Segarra, es basa en un grapat de cases, algun carrer irregular, poc asfalt i cap servei. Així és, en resum, la dinàmica vital del lloc. Tot sembla aturat; poca presència humana, que deu donar-s’hi de portes endins, o bé aïllada dins de maquinària agrícola per a treballar la terra. L’església de Santa Maria de Gàver, essencial i esquemàtica, corona el turó, junt amb les restes del castell que originà el poble. El romànic del temple, blanquinós i sorrenc, harmonitza amb una terra de tons clars i mancada d’aigua. Des de la part superior, carrers i cases vessen, com per efecte líquid, cap al fons de la vall que aculle les primeres passes del Sió.
Naix ací, leugerament enretirat, a la font de Gàver. Se li ha retut homenatge amb un arranjament de la surgència amb aires discretament monumentals, perquè en aquest punt veu la llum per primera vegada i inicia el viatge de 80 quilòmetres que el portarà a abocar-se al Segre, a les portes de Balaguer. Al llarg del seu curs, molins i peixeres ens parlen de la relació històrica de la gent del lloc amb el riu, del qual s’aprofità fins l’última gota.
La Segarra, dèiem línies enrere, és una comarca eixuta i escassa d’aigua, que es presenta al viatger amb un paisatge d’apariència inert, que només es transforma cromàticament amb el pas de les estacions. Una terra que emet, des de la remota profunditat del passat, ecos medievals a través de la seua toponímia, contundent i irreductible, auxiliada pel despoblament endèmic i irreversible de la zona. Montfalcó Murallat, Vergós Guerrejat desperten la imaginació. Pels peus del primer flueix el Sió.
ocupa la part superior d’un turó, troba el seu origen en un castell primigeni i, com el seu nom indica, no excedeix el clos de la muralla. L’excepcionalitat del nucli mereix l’esforç de desviar-se momentàniament de la ruta per a visitar-lo. Un parell de revolts i ens trobem a la porta de la muralla. Podrem rodejar-la pel camí de ronda, i penetrar en el cor de la població. Pètria, minúscula, ben conservada. Cap al nord, amb el Sió als nostres peus, la vista distingeix sense esforç el Prepirineu solsonès dominat per les muntanyes de Port del Comte.
A un parell de quilòmetres, tot mantenint-nos sobre el curs fluvial, les Oluges i el seu castell, i poc després Castellnou d’Oluges, i acte seguit Malgrat, amb un dels castells termenats (segle XI) més imponents de la vall del Sió. Declarat bé cultural d’interès nacional, la seua torre quadrangular situada enmig del recinte murallat el fa inconfusible.
No costarà gaire deduir, a jutjar per la quantitat de fortaleses que s’estenen al llarg del riu, que aquest fou terra de frontera en temps de la reconquesta, al segle XI. En l’actualitat, l’esmentat patrimoni medieval ha esdevingut objecte de la Ruta dels Castells del Sió de la Segarra, un itinerari que ressegueix les línies defensives de la Marca Superior, creada a finals del segle X i principis de l’XI, i que proporciona una aproximació monumental i històrica a aquests castells de frontera. L’itinerari no comporta cap exigència física; pot realitzar-se en bicicleta, a peu o en cotxe. Entre les joies patrimonials més destacades, a banda del citat Montfalcó Murallat, hi trobareu el castell de Concabella, seu del Centre d’Interpretació dels Castells del Sió i de l’Espai Pedrolo, dedicat a l’escriptor i fill de la comarca; i el de les Pallargues, un castell-palau ubicat avui al centre del poble, l’origen del qual fou una torre de defensa enlairada sobre el riu que ens guia. Una mica al sud i ben visibles des de la llunyania queden les fortaleses de Montcortès de Segarra i l’Aranyó, desafiants i sòlides.
Quan el Sió abandona la Segarra, penetra en la comarca de l’Urgell: Ossó de Sió li dona la benvinguda. El municipi té agregades altres entitats de població —Bellver d’Ossó, Castellnou d’Ossó i Montfalcó d’Ossó—, que suren en un paisatge de cereal travessat en totes direccions per una rica xarxa de camins rurals. Entre les joies locals, destaquen les esglésies romàniques de Sant Pere de Bellver d’Ossó, i la de Sant Pere de Castellnou d’Ossó. És en aquest darrer on es conserven les restes de la torre circular romana (segle II aC) a la base d’una medieval.
LES PEIXERES DEL SIÓ
La gestió, regulació i aprofitament de l’aigua per a usos agrícoles i industrials ha estat la clau, en aquestes terres estressades hídricament, per a la supervivència dels seus pobladors. Al llarg del riu un seguit de peixeres retenen les aigües, amb l’objectiu de derivar-les cap a séquies de reg. Aquestes rescloses, algunes d’elles amb una estructura de mur esglaonat, es troben en l’actualitat en desús a causa de l’abandonament, durant el segle passat, dels sistemes tradicionals de reg. En qualsevol cas, conformen espais humits d’interès natural que inviten a fer-ne el descobriment. Gairebé cada poble en posseeix una, però la de Concabella, una de les més característiques i situada junt a la font de la Puda, és una de les més freqüentades a l’haver-se habilitat una àrea de picnic a la vora.
AGRAMUNT, CAPITAL TORRONAIRE
Continuem el viatge. Després d’haver superat el municipi d’Ossó de Sió, arriba Puigverd d’Agramunt, compacte. Entre ambdós nuclis deriva del Sió la séquia del Molinal, i als peus de Puigverd els horts de la Peixera delaten, pel topònim, la presència de la resclosa. Som a les portes d’Agramunt la capitalitat i el patrimoni de la qual reclamen dedicar-li una estona.
Dèiem que Agramunt és capital. Per partida doble: capital del Sió, per ser la població neuràlgica de la Ribera del Sió i estratègicament situada a la confluència de les comarques de l’Urgell, la Segarra i la Noguera; i capital del torró, reconegut amb la Indicació geogràfica protegida pel Departament d’Agricultura des del 2002. Sembla que les primeres referències documentades al dolç local remunten a mitjan segle XVIII. Si a la correspondència d’una de les nissagues nobles de la localitat —la família Siscar— se cita el 1741 que Agramunt comptava amb set obradors de torró, tot fa pensar que la tradició en l’elaboració del dolç d’ametla o d’avellana vinguera de més lluny. Durant el segle XIX, el torró agramuntí era conegut amb la denominació de Torró d’Agramunt i rivalitzava de manera directa amb el xixonenc a les parades de la Fira de Nadal de Barcelona.
El centre de la població s’obre al viatger, li reserva una agradable passejada pels seus carrers a la descoberta de la història i del patrimoni locals: a l’actual plaça del Mercat, trobareu en un antic convent mercedari l’Espai Guinovart dedicat a l’artista Josep Guinovart i a la seua voluntat de promoure l’art contemporani. I a un parell de minuts, la plaça de l’Església reuneix els poders polític i religiós, és a dir: l’Ajuntament i l’església de Santa Maria, romànica, de dimensions agraïdes i d’una solemnitat inqüestionable. També hi ha, una mica enretirada, la plaça del Mercadal, porxada i simètrica. Data de principis del segle XIX, quan la vila apurà l’espai lliure dins el clos i hagué d’expandir-se més enllà de les muralles.
Per l’extrem occidental d’Agramunt, avança el canal d’Urgell. A l’eixida de la població, un aqüeducte de ferro, popularment conegut com el pont de ferro, li permet sortejar amb gràcia el llit del Sió. El pont de ferro va succeir una construcció primigènia d’obra i maçoneria, estirada i amb set ulls, que la riuada del 22 setembre de 1874, batejada pels locals com la rovinada de Santa Tecla, va encarregar-se d’arrasar. Aquella jornada fatídica el Sió creixeria una desena de metres respecte del seu nivell habitual.
Al pont de ferro en correspon un de pedra històric, d’una solidesa rotunda, que degué donar accés a la població medieval i, segons algunes veus, fins i tot en temps dels romans.
El Sió manté el rumb a l’oest, mentre que el Canal d’Urgell esquiva per ponent la serra d’Almenara que presideix la torre de defensa homònima i que ha esdevingut un dels espais emblemàtics dels secans de Lleida.
El pas discret del riu banya algunes poblacions: Preixens, Montgai o la Sentiu de Sió. Som a l’anomenada Ribera del Sió, un espai coherent, una suau depressió delimitada per la serra de Bellmunt al sud i un conjunt de promontoris indefinits al vessant septentional que la serra de Cubells s’encarrega de delimitar.
En aquesta subcomarca i al llarg del curs fluvial, els molins fariners esdevingueren construcció habitual per a la mòlta del gra i del cereal i per a la producció d’oli. Del conjunt d’edificis només es conserva el molí de Butsènit, mentre que els de Preixens, les Ventoses, la Sentiu de Sió o Balaguer caigueren en l’oblit.
Des de Montgai fins la desembocadura, el Sió serpenteja amb meandres enèrgics, com volent arrapar-se a aquesta terra llaurada i allargar així el seu final. Travessa cereal i vinya adscrita a la DO Costers del Segre. L’ermita de la Mare de Déu de la Guardiola, d’obra recent i successora de la que fou destruïda durant la Guerra Civil, observa el fluir de l’aigua des d’una elevació minúscula a les portes de la Sentiu de Sió, un dels espais més castigats durant el Front del Segre. Els darrers metres del Sió succeeixen entre una retícula de camps i d’hortes, segada ocasionalment per la rectitud d’una carretera, el pas inesperat de camins, o bé pel traçat calculat del canal de Balaguer. Diverses explotacions agrícoles i ramaderes, i els primers edificis de Balaguer acompanyen el riu en el seu final.