Vist de prop, l’home que en les properes setmanes vol provocar una escissió en un Estat que fa frontera amb la UE sembla un gegant: més de metre noranta, imponent i amb una encaixada de mans com un serjant: “Drago mi je” (‘molt de gust’), diu Milorad Dodik, representant serbi de la presidència tripartida de la Federació de Bòsnia i Hercegovina.
La trobada amb Dodik té lloc dijous a la tarda a Banja Luka, a la seu del govern de la regió sèrbia de la república. Es preveu que, d’aquí a pocs dies, al parlament comencin un seguit de votacions que portaran l’àrea de majoria sèrbia del país a separar-se de facto de l’Estat conjunt. Dodik vol que la República Srpska es converteixi en un ens autònom. Seria una entitat estatal amb 1,2 milions d’habitants. Ara forma part de la Federació de Bòsnia i Hercegovina.
¿Què empeny un home com ell a encendre els ànims en un país ferit per la guerra i sacsejat per la pobresa i l’emigració? ¿Què significa això per a un home que qualifica d’“esguerro” l’Estat que presideix juntament amb un representant dels bosnians musulmans i dels croats, que són catòlics? ¿Pot ser que les seves accions tinguin a veure amb la por de perdre el poder a les eleccions de l’any que ve i del temor per les possibles conseqüències judicials a què podria fer front per sospites de corrupció?
“Als jutjats no estic acusat de res”, diu Dodik, “però l’oposició basa la seva existència a escampar històries com aquesta sobre mi”. De tota manera, el líder serbi no vol ser culpable d’una nova guerra. Mira per la finestra des del seu despatx, situat a la setzena planta de l’edifici del govern a Banja Luka, amb vistes a la ciutat. Dodik és l’home més poderós de la regió de majoria sèrbia del país. Més tard, ens servirà conyac destil·lat per ell mateix en copes de xampany. Diu Dodik: “No concebo la possibilitat d’un nou conflicte polític. En qualsevol cas, nosaltres no l’iniciarem, nosaltres lluitem pels nostres objectius”. No sona pas gaire tranquil·litzador.
¿Hi ha el risc que al bell mig del continent es torni a desintegrar un Estat, després que, a partir del 1991, les guerres per la desintegració de Iugoslàvia deixessin uns 130.000 morts i obliguessin milions de persones a anar-se’n del seu país? De moment no s’ha arribat a aquest extrem, malgrat tots els intents de secessió per part de Dodik. Però la situació és greu. Perquè els principis recollits en els acords de Dayton de 1995 sobre una coexistència pacífica entre bosnians musulmans, serbis i croats són soscavats per diversos bàndols.
Bòsnia i Hercegovina continua sent una catifa de retalls ètnics, però sobretot és un constructe complicat. Des del final de la guerra, hi ha dues “entitats” d’unes dimensions semblants: la regió sèrbia i la regió bosníaca-croata; a més a més, hi ha el cas especial del districte de Brčko, arran de la frontera amb Croàcia. Per damunt de tot s’alcen, mentre no són boicotejades per un dels antics adversaris bèl·lics, les institucions estatals: la presidència, el govern, la justícia i l’exèrcit. A escala regional, s’hi sumen unes estructures costoses: deu cantons amb una inflada administració només en una de les regions, i 180 ministres a tot el país.
El conflicte actual va escalfar-se quan al juliol l’alt representant sortint de la comunitat internacional, Valentin Inzko, va promulgar una llei que penalitzava la negació del genocidi i dels crims de guerra. A continuació, Dodik ha anat bloquejant totes les institucions estatals. Segons pretén el líder serbi, a partir de començament de novembre, a Banja Luka s’aprovarà, entre altres coses, que la República Sèrbia de Bòsnia tingui el seu propi exèrcit: una iniciativa explosiva.
Dodik ja va demostrar aquesta consciència nacional a mitjan octubre amb un gest de poder al palau presidencial de Sarajevo. Hi va portar un acordionista, que va entretenir amb música popular nacional els governants i els seus companys de partit mentre prenien unes copes ben plenes de licor al mig de la capital, de majoria musulmana.
A Sarajevo, entre el 1992 i el 1996 van morir més de 10.000 persones (1.600 eren criatures) per la pluja de projectils de les tropes sèrbies. Sobre Dodik, el croat Željko Komšić, que governa juntament amb ell, diu el següent: “Fins que aquest home no entri en raó i faci la teràpia adequada, la bogeria continuarà”. El que no diu Komšić, però, és que el partit croat amb més pes, l’HDZ, també fa trontollar els fonaments de la república col·laborant regularment amb Dodik. A més, a la majoria dels croats de Bòsnia se’ls concedeixen passaports de la UE pel fet de ser croats, un privilegi en comparació amb la resta de la població.
Meddžida Kreso, expresidenta del Tribunal Suprem, afirma que sent vergonya sobretot per Dodik. És “el Calígula de la nostra època”, diu en al·lusió a l’emperador romà que creia que es podia permetre qualsevol cosa i que per això va nomenar cònsol el seu cavall preferit. La situació actual és semblant a la d’abans de l’esclat de la guerra, el 1992, alerta el líder de l’oposició, Elmeddin Konaković. Fa temps que corre el rumor que la policia de la regió sèrbia s’està armant en gran manera, sobretot amb armes llargues. I també es juga amb foc a la banda bosniana: “Munició a Konjic i Goražde, obusos a Travnik, llançagranades RPG a Hadžići”, va escriure fa uns dies a Twitter precisament el cònsol bosnià a Frankfurt del Main, i tot seguit va amenaçar dient que centenars de milers de bosnians tenien experiència de guerra i estaven a punt per combatre.
Actualment, els forats de projectils que hi ha als blocs de pisos del barri de Dobrinja, a Sarajevo, encara recorden que aquí hi van tenir lloc les batalles més sagnants en territori europeu d’ençà de la Segona Guerra Mundial. Des del 1995, per aquí discorre la línia de separació entre la República Srpska i la Federació de bosníacs i croats. A tots dos costats hi ha cases idèntiques i als balcons floreixen els mateixos geranis. L’únic que canvia són els números de les cases, que en un cas són verds i en l’altre blaus. L’antiga caserna, des de la qual es va dirigir el setge serbi de Sarajevo –de gairebé quatre anys–, està situada a tan sols uns quants minuts amb cotxe.
Europa està preparada per si en aquesta sensible cruïlla es tornen a prendre les armes? O tot plegat són només els habituals gestos d’amenaça? Ho preguntem a Camp Butmir, la seu de la missió de l’Eufor a Bòsnia i Hercegovina, on hi ha destacats 600 soldats de dinou països. Des del 2004 aquesta missió garanteix la pau al país.
“Amb la nostra intervenció s’ha aconseguit guanyar temps per trobar solucions polítiques duradores”, diu el tinent general Alexander Platzer. El militar austríac fa servir un to molt diplomàtic. Al quarter general, el comandant de les tropes està assegut en un sofà de pell sota una imatge a l’estil d’Andy Warhol: hi apareix el logo de l’Eufor destacat amb llums de neó.
Platzer explica que últimament les tensions han augmentat, però que per ara ningú no parla d’un conflicte armat. Els dos helicòpters del campament es fan servir sobretot per a exercicis de pràctica. L’última emergència de debò va ser per una picada de vespa que a un soldat li va provocar una reacció al·lèrgica. Evidentment, però, no es pot descartar una escalada de tensió, afegeix Platzer.
A Bòsnia, l’Eufor opera per ordre del Consell de Seguretat de l’ONU. Aquest mes se li ha de prorrogar el mandat. Des de cercles diplomàtics diuen que Rússia podria votar-hi en contra. Platzer ho considera improbable. “Em sembla que per a Rússia també és un avantatge que aquí hi hagi una missió neutral en comptes d’haver-ne de crear una de nova”.
Com veu la situació el nou alt representant de la comunitat internacional a Sarajevo, l’homòleg civil del comandant militar? Precisament en aquests dies tan delicats, les oficines del representant, no gaire lluny de la riba del riu Miljacka, estan buides, perquè l’alemany Christian Schmidt, en el càrrec des de l’agost, està de gira per França i Bèlgica. Ens hi posem en contacte per telèfon i ens atén des d’un hotel del Quai d’Orsay, a París. Diu Schmidt que ara mateix no pot ser a Sarajevo perquè ha de negociar la prorrogació del mandat de la missió militar Eufor a Bòsnia i Hercegovina.
Com valora ell la situació a la regió? Fins i tot deixant de banda “la retòrica habitual a la regió”, hi ha motius per estar “molt preocupats”, diu Schmidt. Afegeix que últimament han passat i s’han afirmat coses que podrien tenir conseqüències més enllà de les fronteres de Bòsnia: “L’estructura de pau internacional comença a trontollar”. Per això diu que deixarà clar que la República Srpska no es pot separar tan fàcilment.
Schmidt no és només un observador. També té competències –els anomenats poders de Bonn– que li permeten intervenir políticament. Però per què, per exemple, no destitueix Milorad Dodik com a membre serbi de la presidència, cosa que podria fer? Les seves competències, diu Schmidt, que va ser ministre alemany d’Agricultura i secretari d’Estat de Defensa, són “com un bon tractat, que, mentre tot va bé, es queda al calaix”. I afegeix que els poders de Bonn estan pensats només com un instrument d’últim recurs.
El nomenament de Schmidt no va estar exempt d’oposició i es va retardar força, entre altres motius perquè Milorad Dodik, amb el suport de Vladímir Putin, s’oposava al candidat. En conversa amb Der Spiegel, el líder serbi diu que, mentre el Consell de Seguretat de l’ONU no hi hagi donat el vistiplau, Schmidt s’està aquí com a “particular” i, com a tal, naturalment, és benvingut: una ofensa evident contra l’alemany, però no del tot injustificada. “Merkel ja no sabia on col·locar Schmidt, i llavors a algú se li va acudir donar-li aquest càrrec”, opina Dodik.
Dodik no té res en contra de Schmidt personalment, ell l’únic que vol és abolir aquest càrrec. Sigui com sigui, l’interès de la UE i els EUA a Bòsnia està disminuint; per això el desig de Rússia d’aconseguir més marge de maniobra en aquesta àrea amb l’abolició de l’alt representant és gairebé comprensible.
I fem més preguntes a Dodik: és veritat que hi ha joves serbobosians que són entrenats en campaments militars russos i que han entrat cosacs russos a la zona sèrbia del país? I per què l’oligarca rus Konstantín Malofeiev vola regularment a Bòsnia abans de les eleccions? Dodik, que ha estat rebut diverses vegades per Putin al Kremlin, està molt xerraire aquesta tarda. Però, quan surten aquests temes, se li acaba la xerrera. Són tot rumors, diu.
Bòsnia ha estat i és el nus gordià d’Europa. Aquí, a Sarajevo, un home d’ètnia sèrbia va encendre la devastadora espiral que portaria a la Primera Guerra Mundial disparant trets mortals contra el successor al tron austríac. Aquí van augmentar el 1992 les tensions entre grups ètnics que desembocarien en la matança més terrible després de 1945. I aquí serà probablement el primer lloc on es determinarà si a l’interior d’Europa, on encara hi ha sis Estats sense perspectives visibles d’entrar a la UE, es manté la pau.
L’actor clau d’aquesta àrea es diu Aleksandar Vučić, el president de Sèrbia, que actua des de Belgrad –a quatre hores amb cotxe a l’est de Banja Luka– i que governa un país de set milions d’habitants. Vučić va ser qualificat per la cancellera Angela Merkel com un pilar d’estabilitat i sap atiar conflictes de manera sofisticada i després tornar-los a resoldre aparentment. Vučić també juga amb la falta de convicció de la UE en altres zones dels Balcans on hi ha població sèrbia. Abans de la cimera de l’oest dels Balcans de començament d’octubre, per exemple, la institució europea ni tan sols havia acordat una posició unitària sobre si conservar l’estatus que tenien països com Sèrbia, Bòsnia o Macedònia del Nord com a candidats a entrar a la unió.
És poc probable que Sèrbia o Rússia, el seu tradicional aliat, tinguin un interès seriós en una República Srpska independent. Però en les negociacions amb Brussel·les o Washington Dodik aprofita això com a prova que és necessari per garantir la pau. Si bé un expert en els Balcans com Janusz Bugayski, de la Jamestown Foundation de Washington, considera possible una escalada violenta en dos dels tres escenaris que preveu per a Bòsnia, al país hi ha majoria clara que espera que s’imposi el seny. Fins i tot a Banja Luka, a començament d’octubre es van manifestar milers de persones contra Dodik acusant-lo de corrupció. Però a Sarajevo també hi ha molta gent que gira l’esquena als bel·licistes.
Una d’aquestes persones és Edin Forto. Ens reunim amb ell un dimarts al matí. Hi ha boira a la ciutat. Al voltant de l’edifici de la presidència, on Dodik va celebrar aquella festa amb licor i música d’acordió, encara hi ha calma. Forto, de 49 anys, treballa just al costat. És el primer ministre del cantó de Sarajevo.
Al passadís de les oficines, en un mapa hi ha representada la Sarajevo envoltada de tancs. Forto, un home que prefereix parlar d’un futur sense un relat nacional, està envoltat d’història. Va viure als EUA i després va tornar a Bòsnia, on des d’aleshores opta conscientment per no classificar-se en cap grup ètnic. Les persones que al formulari de les eleccions marquen la casella ostali (altres) queden excloses com a candidats al càrrec de president, esmenta Forto de passada. El que sembla una anècdota posa de manifest l’estructura invariablement nacionalista de la classe política governant. Forto diu que, com a mínim al seu cantó, vol eliminar les quotes ètniques i combatre la corrupció.
Però fins i tot ell qualifica la situació actual de molt greu. “Dodik ha aprofitat reiteradament la idea de la secessió per guanyar eleccions. I aquest cop podria aplicar realment els seus plans”. Dodik, sobre el qual –en opinió de Forto– es parla massa, ja no veu cap altra opció de mantenir-se al poder: “Aquesta és la seva última partida”. De tota manera, Forto no creu que estigui a punt d’esclatar una guerra. Dodik sí que és “una mica boig, però no és ximple. No farà venir soldats russos; i no té tants combatents a les seves files”.
Al final de la conversa, Dodik afirma el següent: mentre ell sigui al càrrec, es defensarà contra el fet que als serbis se’ls prengui la possibilitat de decidir el seu destí. Segons diu literalment el líder serbi, “les decisions irresponsables preses per estrangers no legitimats per unes eleccions” que pretenen crear un “Estat musulmà de Bòsnia i Hercegovina” toparan amb oposició.
Traducció d’Arnau Figueras