Ella hauria preferit que el seu retrobament amb la televisió, un mitjà que considera com una activitat «circumstancial» dins de la seva feina, hagués tingut com escenari un plató del canal autonòmic català. «Em sento molt més jo mateixa fent les entrevistes en català, però no m'han cridat i tampoc sabria dir-ne el perquè. Només sé que hi ha un grup de gent a Catalunya, professionals molt vàlids, que van ser els pioners de la televisió en català aquí, els quals malauradament, no veig per TV3. S'ha perdut la memòria en moltes coses i no vull parlar de mi precisament, sinó d'altres casos semblants que em consten. Jo, personalment, de la manera què s'està portant institucionalment la cultura a Catalunya em sento separada. A mi, m'han separat. Llavors, si em crida la televisió estatal per fer un programa d'entrevistes, les faig en castellà, evidentment».
Els responsables del circuit català de TVE havien quedat satisfets amb les emissions de l'anterior programa de Montserrat Roig Los padres de nuestros padres i havien deixat oberta la possibilitat de repetir l'experiència amb un nou programa del mateix estil. La proposta quedà en l'aire fins que, recentment, l'escriptora la va reprendre oferint la realització d'una sèrie dedicada a la joventut, sota un títol amb ressò de l'argot del carrer: «Búscate la vida».
—Per què escollir els joves com a eix d'un programa d'entrevistes?
—Perquè m'intriguen molt. Suposo que sempre et desperta curiositat allò que desconeixes, allò que has passat. De sobte, vaig adonar-me que ja no era jove, que els joves d'avui havien estat els nens durant el franquisme i que es trobaven en unes circumstàncies molt diferents a les nostres.
És prematur encara dir com són els joves ara. Moltes de les coses que podria dir, no les tinc encara massa pensades. Són judicis poc embastats, perquè cada setmana al programa me'n trobe un de diferent i resulta completament divers de l'anterior i del que seguirà.
—Però, establint un paral·lelisme amb la gent de la teva generació, quines diferències hi has trobat?
—Parlant comparativament, es nota que són menys crispats. El fet de que ara hagi de freqüentar nois i noies de vint-i-tants anys em porta als meus vint, vint-i-cinc anys, i comparats amb els d'aquella època, si puc dir que són més tolerants, menys agressius. Jo esperava trobar-me amb joves més violents, més durs, i és tot el contrari, L'aspecte positiu d'aquesta tolerància és que saben conviure millor que nosaltres i que accepten gent distinta a ells. Com a aspecte negatiu, o millor dit, com a traç definitori, hi ha l'acceptació del món tal com és. Ja no pretenen canviar el sistema, ni tenen grans idees; al contrari, senten un gran rebuig per aquestes. Són més escèptics que nosaltres, potser perquè s'adonen que el món no es pot canviar, que les grans idees no han portat a res. Llavors, confien en les petites, en els petits canvis, individuals, quotidians, pensen poc en el futur, i molt en el present. Els angoixa, i això és en general a tothom, el món del treball, i amb això es converteixen en éssers vulnerables
i en carn d'escorxador. Accepten qualsevol tipus de feina. És terrible, i,no? Jo recordo que abans, als meus vint anys, la situació política era molt dura, hi havia molta repressió, però sabies que podies canviar de feina, que podies triar; ells agafen qualsevol cosa.
Al perfil que, de mica en mica, va traçant d'un grup difícilment homologable, Montserrat Roig afegeix la impressió d'haver trobat molta innocència, paraula que sembla necessitar de calçador per encaixar en una dècada marcada per l'engolidora tecnologia.
—En quin sentit innocents?
—Jo esperava trobar-me amb joves força cínics, i tot el contrari. S'ho creuen tot, tenen una enorme bona fe. Per exemple, en la relació amb els seus pares, una cosa que m'ha sorprès molt és que tots hi mantenen bones relacions. Ja no hi ha l'enfrontament generacional, la ruptura amb els pares per poder ser lliure, tu mateix i tot allò... que et portava a anar-te'n de casa. No sé si és que els pares han canviat, però aquests joves tenen una major comprensió respecte al món dels grans. Potser perquè els pares també estan vivint la crisi econòmica, la de paternitat, se senten més insegurs. Per a la gent de la meva generació, la llibertat era una conquesta; per a ells, és una cosa que creuen que ha funcionat tota la vida.
Amb edats entre els 18 i 28 anys, tots els que han intervingut o passaran per «Búscate la vida» tenen emmarcada la infància i/o l'adolescència en els finals de l'etapa franquista. Són, segons l'escriptora, els «fills de la democràcia». A les entrevistes cadascú explica quina és la seva impressió d'aquell temps. Hi ha des d'aquell que no sap res, com una jove de 19 anys a la qual vaig preguntar qui era el general Franco i em contestà que li sonava 55 lleugerament aquest nom, fins al pol 1 oposat, del qui era conscient que u quan va morir en Franco era un batxiller que sortia al carrer a manifestar-se.
Montserrat Roig considera que tots ells, independentment de com haguessin sentit llavors, han quedat marcats per un fort escepticisme. I s'esforça a trobar-ne una explicació: «Aquest escepticisme que avui hi ha enfront de la política, les idees que nosaltres teníem, ve donat per l'actuació de la meva generació. Crec que ells han perdut models i no veuen una ètica a la societat, ni al govern, ni enlloc. Els qui hauríem de donar-los uns models de vida no ho fem. Llavors, se senten, no defraudats, com nosaltres, sinó més perduts. Per exemple, el batxiller del qual parlàvem abans: ell va sortir al carrer a manifestar-se perquè hi érem nosaltres, universitaris i postuniversitaris, els que avui ocupen càrrecs als centres de poder polític. Els qui avui són directors generals, funcionaris, etc... Els van empaitar a sortir al carrer a demanar una llibertat que ells, amb catorze, quinze, setze anys, no desitjaven tan vitalment com nosaltres, perquè no havien passat per aquella repressió tant forta. Llavors, al cap d'uns anys, se'ls abandona, se'ls deixa sols... Què passa? Doncs que entra la droga, per exemple, i molts d'ells s'hi agafen. I parlo d'adolescents que en aquella època estaven manifestant-se per l'amnistia, per les llibertats».
Llibertat, una paraula que cada vegada més sovint es deslliga del concepte de reivindicació i apareix com un objecte més de l'entorn que ens envolta. Com si sempre hagués estat aquí, a l'abast. «No s'adonen que són llibertats que s'han anat aconseguint», diu amb un soterrat retret del qui ha seguit el procés en si mateix i li dol que no es reconegui. Però admet que ella ha de fer també un esforç per recordar que la jornada laboral d'ara tampoc no és un fet «natural», sinó fruit d'una lluita sindical, sovint cruenta.
Però no és només a l'àmbit de la política on esquemes i conceptes, impensables fa sols deu anys enrere, han quedat integrats com a comportaments normals. Amb timidesa, amb tota la timidesa que suposaria un canvi tan important, Montserrat Roig creu que sorgeix un nou tipus de dona. «Tinc la sensació que la que ha canviat ací és la dona, la noia, i ho noto per les mares, potser perquè són elles les que han canviat. Les dones joves han estat educades per una mare distinta, més tolerant, liberal, més oberta, i les noies viuen amb menys prejudicis, menys reprimides, menys preocupades pel sexe, potser perquè el tenen més a mà. En general, les noies ja no pensen prioritàriament a casar-se. El matrimoni s'ha convertit en un aspecte més. Elles treballen o pensen treballar, ser al món exterior».
—I dins d'una cultura que prioritza cada vegada més l'audiovisual, quin paper té la literatura per a aquests joves?
—A la literatura, li queda un petit paper. Estan molt més preocupats per les qüestions audiovisuals, la música,el cinema, la moda... inclús el més pària sap quines camises ha de posar-se. El món de les aparences domina els joves. Llegeixen poc, i això és un aspecte preocupant.
—Precisament ara, acabes de publicar un nou llibre —L'agulla daurada—, en versió castellana i catalana.
—És una mica la història d'una passió. Jo em vaig enamorar un dia d'una ciutat, Leningrad, que considero una de les més boniques del món. Vaig anar-hi en un moment personal molt especial, l'any 80, quan estava una mica cansada de la història de la transició ací. No entenia massa bé com anava això i me'n vaig anar a Leningrad, una mica buscant altres mons, com el que se'n va a l'índia o a Grècia. Vaig voler anar sense cap tipus de perjudici, ni a favor ni en contra de l'URSS, però una vegada allà, em vaig adonar que jo era una occidental, que fumava ros americà desesperadament, que em faltaven els anuncis. Tenia una cultura visual que no podia satisfer enlloc.
Amb la síndrome de la manca de parafernàlia consumista, abandonada pel seu intèrpret de rus, «que es dedicava a emborratxar-se cada dia», el seu primer impuls va ser girar cua. L'enyorança del país mediterrani i la sensació del qui no acaba de veure la part oculta de l'escenari la temptaven a prendre el passatge de tornada cap a indrets més coneguts i amables.
«Però, a poc a poc, vaig anar endinsant- me en un món molt especial, perquè Leningrad et dóna aquesta possibilitat. S'ha de pensar que és la ciutat de Puixkun, de Dostoievski, on tot és real i irreal, i vaig conèixer gent que havia sofert el setge de Leningrad durant la II Guerra Mundial. A la primera part del viatge jo només veia les pedres, la ciutat de les pedres: el palau d'Hivern, l'Ermitage, els ponts sobre el riu Neva, però després vaig anar coneixent l'altra part de la ciutat, la ciutat viva, la de la gent. El llibre és, també, la història d'aquesta altra gent, que té la nostra edat, els nostres problemes, que són iguals a nosaltres, però que viuen a l'altra banda de la frontera».
Després d'aquell viatge de 1980, «que no va ser per conèixer una altra societat, sinó que va ser un viatge d'iniciació», va fer set visites més a l'URSS. De tot aquest conjunt sorgí aquest llibre, que Montserrat Roig no defineix com una novel·la i que vol presentar per damunt de judicis sobre el sistema social i polític de la Unió Soviètica. «Al pròleg adverteixo que qui busqui el panegíric dels avanços socials i tècnics de l'URSS que tanqui el llibre; el qui busqui les històries de «gulags» i hospitals psiquiàtrics que el tanqui també. Suposo que no agradarà ni a pro-soviètics ni a antisoviètics, perquè és una barreja de memòria personal i de llibre de viatge amb pinzellades autobiogràfiques, junt amb aspectes de ficció».
Per contra, L'assemblea dels xacals, el llibre que té actualment en preparació, sí que encaixa dintre del gènere novel·lístic. Sobre ell, sense voler explicar-ne la trama, assegura que sobretot n'ha perfilat el títol, tret d'un passatge del bíblic llibre de Job.
Només embastat, L'assemblea dels xacals haurà d'esperar que l'escriptora finalitzi amb la gravació de les entrevistes del programa que, de moment, l'ocupen plenament.