Silvia Foti li ho va prometre a la seva mare quan era al llit de mort: investigaria què havia fet el seu avi i ho posaria per escrit. Durant anys la seva mare havia recollit material, però després es va posar malalta i no va poder explicar la història personalment. Parlem de la història de l’heroi nacional lituà Jonas Noreika i de la seva lluita contra els nacionalsocialistes i els ocupants soviètics.
La mare de Silvia Foti va morir l’any 2000, però la filla ha fet realitat el seu desig, encara que hagi trigat vint anys. Al març va aparèixer el llibre. En qualsevol cas, l’obra no parla del Noreika heroi, sinó del Noreika presumpte criminal i genocida. Quan va assabentar-se del que havia fet el seu avi, diu Foti, “vaig quedar en estat de xoc. Vaig tenir la sensació que queia per una trapa”.
La història real de l’heroi nacional Jonas Noreika no és només un drama familiar; també posa al descobert un punt feble de la història de Lituània. Actualment, en aquest país bàltic ha sorgit un debat que bona part dels lituans havien esquivat durant molt de temps: sobre el paper del país durant l’Holocaust. I mentrestant, també hi ha adversaris polítics que aprofiten el cas per atacar el país des de fora.
A Lituània, “persones com Jonas Noreika i d’altres que van participar en l’Holocaust van ser elevades a herois”, ha afirmat Vadim Gigin, degà de la Universitat de Bielorússia i un dels principals propagandistes del governant bielorús Aleksandr Lukaixenko. El seu règim ha trobat un enemic de primera en aquest país de l’OTAN. Que Lituània no vulgui reconèixer la seva culpa en l’extermini massiu de jueus, segons Gigin, “vol dir que ens trobem davant un cas de neonazisme i revengisme”.
Fins ara a Lituània aquests atacs es minimitzaven i es consideraven propaganda russa. Però a mesura que s’encén el debat sobre la implicació de ciutadans lituans en l’Holocaust, això cada vegada és més difícil. I Silvia Foti, neta de Jonas Noreika, alimenta aquest debat.
Foti, de 60 anys, va créixer envoltada de la llengua i la cultura lituanes a Chicago, on viu la comunitat lituana més nombrosa a l’estranger. A casa va sentir les històries sobre el seu avi, de com havia lluitat contra nazis i soviètics, tots aquells relats llegendaris que fa temps que perviuen al país. Foti va ser educada per honrar el seu avi i la seva pàtria. A Lituània hi ha carrers dedicats a Noreika. Durant vint anys, Foti s’ha enfrontat al llegat fosc de la seva mare. Primer estava convençuda que el seu avi era un heroi i que tota la resta no eren més que mentides malicioses. No es podia imaginar que el seu avi pogués ser un assassí. Però llavors es va posar a investigar.
Jonas Noreika va néixer el 1910 al poble de Šukioniai, a les profunditats del nord rural de Lituània. De jove aspirava a fer carrera militar, va estudiar Dret i va escriure articles i contes, principalment sobre la lluita per l’alliberament contra els russos. Fins al 1918 Lituània no va convertir-se en una república sobirana. El 1938 Noreika va ser destinat a un tribunal militar de l’exèrcit lituà. Però el 1940 la independència del país bàltic es va acabar: la Unió Soviètica va annexionar-se el país. Igual que Noreika, molts soldats van passar a la clandestinitat per planejar l’alliberament.
Per fer-ho, volien aprofitar la previsible entrada de la Wehrmacht, l’exèrcit alemany, i el 22 de juny del 1941, arran de l’atac de Hitler contra la Unió Soviètica, van revoltar-se. Noreika va combatre en l’anomenat aixecament de juny contra els soviètics per la independència de Lituània. L’Exèrcit Roig va fugir, però el resultat no va ser l’autonomia dels lituans, sinó l’ocupació alemanya.
El 1943 els nazis van tancar Noreika al camp de concentració de Stutthof, prop de Danzig, l’actual Gdansk. Després de la guerra, va quedar-se a Lituània, novament ocupada pels comunistes. En la clandestinitat, va organitzar la resistència contra els soviètics, va ser detingut per la policia secreta soviètica, va ser torturat en una presó del KGB, jutjat i executat el 1947.
Però aquesta és només una part de la vida de Jonas Noreika.
En els seus viatges a Lituània, Foti quedava cada cop més perplexa per les afirmacions que trobava en què al seu avi se’l presentava com un “assassí de jueus”. Va trobar articles del periodista lituà Evaldas Balčiunas, que ja feia temps que expressava dubtes respecte a la biografia oficial de Noreika. L’any 2012, havia escrit Balčiunas: “Si la llegim fins al final [la biografia de Noreika], costa dir si hi predominen les omissions o les falsedats”. La participació de Noreika en l’assassinat massiu de civils no és cap secret ni per als lituans ni per al món, diu Balčiunas. El periodista es remet, entre altres fonts, a un article publicat a Der Spiegel el 1984 titulat “Els assassins encara són utilitzats”.
En l’article, l’autor Leonid Olschwang escrivia sobre els presos del camp de Stutthof: “La majoria de lituans de Stutthof, però, eren exoficials, entre ells [...] el capità Jonas Noreika, que havia ordenat i executat l’assassinat de la població jueva”.
Olschwang era jueu i originari de Plunge, a l’oest del país. En l’article descriu com uns lituans van matar setanta conciutadans jueus de la ciutat abans que el juny del 1941 entressin soldats alemanys a la localitat. Els alemanys aviat van continuar la marxa. “Van quedar-se els lituans, que –sense que els alemanys els ho haguessin ordenat– van assassinar tota la població jueva de la ciutat sota el comandament d’oficials del propi país”.
Foti va continuar investigant, cada cop més obsessivament. Va descobrir les memòries d’un autor lituà, Aleksandras Pakalniškis, que deia que el 1941 havia treballat al despatx del comandant Noreika a Plunge. Pakalniškis escrivia que a l’estiu tots els jueus havien estat tancats en sinagogues. Quan els soldats alemanys van preguntar: “Què penseu fer amb els jueus que hi ha tancats a la sinagoga?”, Noreika va contestar: “Ja he donat l’ordre de matar-los a tots a trets”. La massacre va tenir lloc la nit del 12 al 13 de juliol del 1941.
A l’agost els alemanys van nomenar Noreika cap de l’administració del districte de Šiauliai, encarregat de la construcció del gueto de la ciutat de Žagare. També era responsable del trasllat dels jueus fins allà, des d’on eren portats a unes fosses properes, on se’ls matava. La responsabilitat de Noreika comprenia un gran districte del nord del país, amb capital a Šiauliai, la quarta ciutat més gran de Lituània. Hi ha documents sobre el trasllat de jueus i sobre la confiscació de les seves propietats que porten el nom de Noreika. Foti diu que el seu avi era un “assassí des de l’escriptori”.
Després de la batalla de Stalingrad, Noreika es va unir a la resistència antialemanya. Com altres lituans, es va negar a adherir-se a les SS i a mobilitzar altres persones a favor dels alemanys. Per aquest motiu, el 17 de març del 1943 va ser detingut i internat al camp de concentració. La seva dona i la seva filla de 4 anys no el van veure més. El juliol del 1944 totes dues van fugir cap a Alemanya. Posteriorment, van viure a Suïssa i a l’Argentina fins que van obtenir un visat per anar als EUA.
El gener del 1945 Noreika va ser alliberat del camp de concentració i aviat va ser cridat a files per l’Exèrcit Roig. A l’hivern va obtenir una plaça com a assessor jurídic a l’Acadèmia de les Ciències i va participar en secret en la resistència antisoviètica fins a la seva detenció.
Després de la independència de Lituània, el 1990, la mare de Foti va accedir a prop de 3.000 pàgines de transcripcions del KGB sobre el seu pare: un veritable tresor per a la periodista Silvia Foti. A més a més, la seva mare havia conservat cartes, fotos i centenars de retalls de diari, enviats per excompanys de Noreika, als quals va prometre escriure un llibre sobre el seu líder.
Arran de les seves investigacions, Foti també va conèixer el nord-americà Grant Gochin, un descendent de jueus lituans resident a Califòrnia. Gochin, segons ha investigat ell mateix, va perdre unes quantes desenes de parents en l’Holocaust. Els seus familiars vivien a la regió sota comandament de Noreika. Actualment, Gochin i Foti estan convençuts que l’avi de Foti va donar l’ordre i és, per tant, corresponsable dels assassinats. Gochin ha presentat diverses denúncies a Lituània que tenen l’objectiu que es deixi de venerar Noreika com un heroi, però de moment no se n’ha sortit. Els tribunals civils es declaren incompetents i la fiscalia general de l’Estat ha refusat obrir investigacions penals.
Ara Gochin s’ha dirigit també al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg: acusa Lituània de negar l’Holocaust i de tergiversar el paper de Noreika en l’assassinat de jueus lituans. La demanda es va presentar al febrer, però de moment el tribunal encara no ha pres cap determini.
La periodista Silvia Foti no creu, de fet, que el seu avi actués només seguint instruccions dels alemanys. En documents que havia guardat la seva mare, va trobar un fullet de 32 pàgines que porta per títol: “Aixeca el cap, lituà”.
En el text hi ha frases com: “A la terra de Klaipeda els lituans són enderrocats pels alemanys, i a la Gran Lituània els jueus acumulen totes les finques en subhastes. Què farem quan tot el capital i tota la terra estiguin en mans dels jueus?! [...] D’una vegada per totes: deixem de comprar als jueus!”.
Foti valora el pamflet antisemita com l’equivalent lituà dels discursos d’odi de Hitler a Mein Kampf: perfectes per atiar l’odi contra els jueus. El text l’havia escrit Noreika el 1933, quan era un jove soldat de l’exèrcit lituà.
Actualment, Foti qualifica el seu avi de col·laborador nazi. Calcula que va participar en l’assassinat de, pel cap baix, 8.000 jueus. Però no s’ha pogut demostrar que cometés cap assassinat directament.
Foti considera apropiat qualificar el seu avi de nazi tot i que no va ser membre del NSDAP. “Va col·laborar amb els nazis, va actuar com ells, va rebre diners d’ells, odiava els jueus com ells i va permetre tortures i assassinats com ells”, ha escrit al New York Times.
“Corregir la memòria històrica” també li ha suposat un perill. Explica que, pel fet d’haver qüestionat públicament la biografia oficial del seu avi, ha estat insultada per la comunitat lituana de Chicago i a Lituània. “M’han dit que era una agent del president rus, Vladímir Putin”.
Foti dona suport a la demanda de Gochin al tribunal europeu. No se sap, però, si la demanda serà admesa ni quan. “Em penso que encara ens espera un llarg camí”, diu Foti. Però el seu desig és que Lituània assumeixi la seva part de responsabilitat pel que va passar al país durant l’Holocaust i que no es responsabilitzi només els nazis alemanys de les atrocitats comeses durant la guerra.
Certament, sense els alemanys l’Holocaust a Lituània no hauria començat, diu Foti. “Però tampoc no hauria sigut tan devastador si els mateixos lituans no haguessin participat amb tant d’entusiasme en l’assassinat de conciutadans seus”.
Traducció d'Arnau Figueras