L’educació i la igualtat de gènere són dues polítiques que, segons les Nacions Unides, han de ser palanca per millorar el món actual a còpia de fer-lo més igualitari. Avançar en aquests dos àmbits, a més a més, apropa la societat a la consecució d’èxits i d’objectius marcats a l’Agenda de Desenvolupament 2030. La universitat, com a institució estratègica, ha de contribuir a aquests propòsits des de les seues possibilitats, que són moltes. I és en aquest sentit que es justifica l’informe elaborat pel Grup de Treball d’Igualtat de Gènere de la Xarxa Vives d’Universitats, que agrupa els centres acadèmics dels territoris en llengua catalana.
En paraules de les coordinadores de l’estudi, María José Rodríguez Jaume i Diana Gil González, ambdues de la Universitat d’Alacant, “contemplar la perspectiva de gènere, tant en la política d’estudis com en la formació universitària, és el desafiament més transformador a què s’enfronten actualment les universitats”. Afegeixen que, “incorporant la perspectiva de gènere, les universitats contribueixen a impulsar el principi d’igualtat entre dones i homes a través de la pràctica docent”, atès que “un alumne sensibilitzat i amb formació específica és capaç d’identificar els biaixos i la discriminació de gènere”, i “aquesta formació els convertirà en agents del canvi ja que, una vegada superada la seua etapa universitària, aplicaran aquests coneixements transversals als seus respectius àmbits laborals”.
Segons l’estudi de la Xarxa Vives, la inclusió de la competència de gènere és un element central en la incorporació de la perspectiva de gènere en la docència universitària”. Això, però, no garanteix que aquesta perspectiva “es tinga en compte en el conjunt dels elements sobre els quals es dissenya el procés d’ensenyament-aprenentatge: objectius, continguts, avaluació, mètodes organitzatius i metodologies docents”. Segons informa l’entitat, el 85% de les universitats, 17 de les 20 que participen en l’estudi, han inclòs la competència de gènere en els plans d’estudi d’algun dels seus graus, si bé “només el 31% l’han introduïda com a competència comuna a tots els graus que imparteixen”. Malgrat el marge de millora, són resultats que evidencien el trencament amb la tradició acadèmica, que sempre ha acostumat a marginar les qüestions de gènere. Només en quatre anys, entre 2017 i 2021, la mitjana d’assignatures de gènere obligatòries respecte al total d’assignatures de gènere en estudis de grau ha pujat del 39% al 51%. En el cas del postgrau l’augment ha estat molt similar: del 32% al 46%.
Alhora, en l’àmbit estrictament docent, durant els últims cinc anys el 70% de les universitats ha ofert formació amb perspectiva de gènere destinada al personal docent i investigador. La meitat d’ells i d’elles compten amb un banc de recursos específic per a una docència amb perspectiva de gènere. La Xarxa Vives ha promogut, en aquest sentit, l’elaboració d’una vintena de guies per a una docència amb perspectiva de gènere, iniciativa que té el reconeixement de l’Institut Europeu per la Igualtat de Gènere. La formació a docents en aquest àmbit constitueix, segons la Xarxa Vives, “un recurs ineludible per avançar en la consideració de la perspectiva de gènere en la docència universitària”.
“Tasques acadèmiques de la llar”
En aquest mateix estudi, la Xarxa Vives evidencia que les anomenades “tasques acadèmiques de la llar” compten amb més protagonisme de les dones que en altres àmbits acadèmics de més reconeixement. Parlem de la la coordinació dels estudis de grau, postgrau i doctorat, que no sempre són activitats remunerades o reconegudes en els processos de promoció professional. Les dones participen, en un 49%, en la coordinació de graus. El percentatge femení en la coordinació de postgraus i doctorats és del 46% i del 41% respectivament. Curiosament, les activitats acadèmiques més reconegudes, els alts càrrecs dedicats més a la gestió, a la docència i a la investigació que sí que són remunerats i que serveixen per enfortir de manera indiscutible els currículums acadèmics, són àmbits clarament dominats pel gènere masculí. Segons detalla la Xarxa Vives, als deganats de les universitats o al capdavant de les direccions d’escola només hi ha un 34% de dones. Als vicerectorats de docència n’hi ha un 20%, i als vicerectorats de recerca un 10%. Només hi ha un àmbit amb predomini de les dones, que és el de la direcció d’escoles de doctorat.
L’entitat acadèmica també destaca el fet que en els entorns virtuals de les universitats, que han guanyat protagonisme amb la pandèmia, “l’ús del llenguatge inclusiu encara no es troba generalitzat en el 80% dels casos”. Al mateix temps, “el 85% de les universitats sí que disposen d’espais virtuals estadístics que introdueixen dades desagregades per sexe i per als altres col·lectius universitaris, fet que afavoreix la presa de decisions amb perspectiva de gènere”.
Per tot això, segons l’estudi de la Xarxa Vives, tot i que hi ha hagut un clar avanç en la contribució a la igualtat de gènere en els pilars de la vida universitària durant els últims anys, cal incrementar la formació en gènere en els estudis de grau de manera obligatòria, cal implementar una estratègia educativa sistèmica i atractiva dirigida al professorat universitari per incorporar la transversalització de gènere en el procés d’ensenyament-aprenentatge, cal incrementar els programes de mentoria dirigits a alumnes, garantir també la coordinació acadèmica i científica amb equilibri d’homes i dones als llocs de la cúpula acadèmica, visibilitzar els discursos sobre gènere i igualtat i, per últim, cal enfortir posicions ètiques en igualtat real de les universitats com a institucions socialment responsables.