“Si esteu buscant gent, podeu comptar amb mi”, va dir Juan Karlos Izagirre en una de les moltíssimes assemblees locals que la coalició Bildu, tot just nàixer, va convocar a començaments de l’any 2011. “Més de 30.000 persones estaven contaminades pels seus lligams anteriors de l’esquerra abertzale i havíem d’aportar el nostre granet de sorra per a la legalització”, manifesta aquest metge de família des del jardí de la seua residència d’Igeldo, una pedania de Sant Sebastià que ofereix panoràmiques de postal.
Izagirre era doblement independentista: independentista basc i independentista d’Igeldo, ja que els seus veïns reclamen, de fa temps, la segregació de l’Ajuntament donostiarra. “En principi, tan sols pretenia figurar a la llista; després van dir-me que probablement aniria en els llocs d’eixida; a continuació, que seria el número 1; quan vaig guanyar les eleccions, no pensava que ens deixarien governar, i quan van investir-me alcalde, vaig acabar preguntant-me a mi mateix: ‘I ara què faig?’.”
La seqüència que conta Izagirre és extensible a molts càrrecs d’EH Bildu que van prendre possessió en passar els comicis de 2011. De municipis més grans o més petits i, fins i tot, de la Diputació Foral de Guipúscoa, en què el periodista Martín Garitano va resultar escollit president. “Va ser un èxit precipitat”, reconeix Izagirre sense embuts.
Ell, com tants altres, va governar de manera precària. La condició de partit més votat, sumada a la incapacitat del PSE, el PNB i el PP d’acordar una alternativa de consens, va posar-li en safata la makila, tal com es coneix la vara de comandament en èuscar. Va retenir-la fins 2015, quan el corriment de vots del PP cap al PNB va dur Eneko Goia a una alcaldia que els jeltzales cobejaven de feia dècades i que havia semblat patrimoni exclusiu del socialista Odón Elorza.
“Les mesures que podíem aprovar a la comissió de govern eixien endavant sense problema, però tot allò que havia de passar pel plenari, era un autèntic suplici”, recorda Izagirre en fer balanç del seu mandat. “Seguint els nostres hàbits, vam treballar de baix cap a dalt: ens reuníem periòdicament amb totes les associacions de la ciutat i féiem rebudes semestrals als immigrants que s’instal·laven a Donosti”. “L’oposició estava convençuda que no duraríem massa temps i el primer any va ser més plàcid que no ens esperàvem, però, a partir del segon, quan van començar a percebre’s els canvis, van reaccionar de manera furibunda”, explica Izagirre.
La revolta dels poders fàctics no va tardar tant a consumar-se. El primer mes, l’alcalde va rebre al despatx el president i el vicepresident d’una entitat financera important. Era juliol de 2011, la crisi econòmica s’estava acarnissant i els dos directius van demanar-li de requalificar una promoció d’habitatges mixta —50% de renda lliure i 50% de protegides— per fer-la 100% lliure i ampliar el marge de benefici.
—No heu vingut al lloc adequat; m’estranya que feu una proposta així amb tanta naturalitat.
L’alcalde va suggerir-los una alternativa: que l’Ajuntament sufragara els 96 habitatges previstos mitjançant un préstec de l’entitat i oferir-los a la ciutadania en règim de lloguer. Però la contestació dels responsables del banc, 24 hores més tard, fou contundent:
—No li concedirem aquest préstec ni cap altre mentre vostè siga l’alcalde.
Els mitjans de comunicació tampoc no li ho posaven fàcil. “Era un no parar, no van donar-nos treva, els teníem a tots en contra”, subratlla l’exalcalde, que només efectua dues excepcions: Gara i Berria.
Amb tot, el regust d’aquella etapa és positiu. “Vam establir-nos algunes prioritats que vam fer realitat, com ara el pla d’emergències davant les inundacions al barri de Martutene, que en patia a cada poc sense que ningú no hi posara remei. I no vam elaborar-lo unilaterlament, sinó que vam consensuar-lo amb els residents.”
Izagirre considera que la participació dels veïns ha decaigut molt i que el model de ciutat “fomenta el turisme per damunt dels interessos dels seus habitants”. Com a exemple, aporta una dada: “En quatre anys vam concedir tres llicències hoteleres i els últims sis anys se n’han concedit 46”.
Juan Karlos Izagirre: “En quatre anys vam concedir tres llicències hoteleres i els últims sis anys se n’han concedit 46”
Sant Sebastià havia estat designada capital europea de la cultura de 2016 i la pressió per construir més hotels sota el seu mandat va ser elevada, però Izagirre va posar-hi fre. “No volíem provocar processos de gentrificació ni sobredimensionar la nostra planta hotelera”, apunta. “Ara les grans empreses compren edificis sencers per fer-hi apartaments turístics o hotels”.
En abandonar l’alcaldia, l’any 2015, Izagirre va retornar a la seua plaça de metge. Però en 2019 va iniciar un nou trajecte polític a la Diputació guipuscoana, on exerceix com a portaveu d’EH Bildu. Sobre l’estratègia que ha de seguir la coalició, comparteix “la mateixa opinió que Arnaldo Otegi”, que sintetitza en unes poques paraules: “Si en la qüestió nacional el PNB no ofereix gaire més d’allò que ofereixen el PSOE i Podem, i si tampoc no volen saber res de nosaltres… ha arribat l’hora de trencar el mite que no poden existir governs sense el PNB; de fet, seria saludable que la ciutadania començara a ser-ne conscient”. Amb vista al futur, assegura que els acords de govern estables amb els socialistes “no són impossibles”.
El ‘chupinazo’ Asiron
És l’únic alcalde de Pamplona que no ha aprofitat aquesta condició per disparar el chupinazo. I és que Joseba Asiron, que no respon al prototipus de polític tradicional, tampoc no havia imaginat que un dia seria el primer edil de la seua ciutat.
“Si no s’haguera creat un projecte com EH Bildu, mai no hauria participat en política”, confessa aquest professor d’èuscar que va tenir com a alumna Barkatxo Ruiz, qui ara és portaveu de la coalició al Parlament de Navarra. “Encara que ja tenia 53 anys, quan van venir a buscar-me, no vaig poder dir-los que no”, explica. “EH Bildu reunia les dues premisses que jo veïa inexcusables: un programa nítidament d’esquerres i la renúncia explícita de l’ús de la violència.”
Asiron mai no havia amagat la seua oposició a ETA. No debades, quan l’any 1998 va produir-se l’assassinat de l’exalcalde Tomás Caballero, de la UPN, va adherir-se a un manifest de condemna signat exclusivament per persones euskaldunes. “Ho hauria fet mil i una vegades; per mi era un principi ètic bàsic”, expressa amb convicció.
A diferència d’Izagirre en 2011, durant la nit electoral del 24 de maig de 2015, Asiron sí que va tenir clar que seria alcalde. “Sumàvem majoria absoluta sense la necessitat de rebre el suport del PSN”, es felicita amb un somriure a la boca. “De fet, quatre anys després, en 2019, el PSN va preferir no mantenir el govern del canvi i va abstenir-se perquè governara UPN”.
No va estranyar-li gens. Sota el seu mandat, l’oposició del PSN va ser molt severa. El regidor socialista Eduardo Vall va arribar a reconèixer en un plenari que mai no havien mantingut tantes coincidències amb UPN.
Asiron presumeix que en els seus quatre anys no hi va haver cap desnonament. Va incidir molt des de l’alcaldia en la recuperació de la memòria històrica i en la lluita per la igualtat de gènere, amb el cas paradigmàtic de La Manada —que havia tingut com a escenari Pamplona, així com també el polèmic judici posterior— com a esperó. En aquests dos àmbits els socialistes remaven del costat seu, però no ho feien, per exemple, en les qüestions relacionades amb la mobilitat sostenible.
“UPN i els seus satèl·lits ens consideraven uns intrusos, pensaven que la ciutat els pertanyia”, diu Joseba Asiron
L’explosió d’alegria de la jornada d’investidura —“en veure la plaça plena de gom a gom cridant ‘Asiron, Asiron!’, no m’ho podia creure, no sabia que em coneixia tanta gent!”, ironitza— contrastava amb l’animadversió mostrada per la majoria de mitjans de comunicació des del primer dia. “UPN i els seus satèl·lits ens consideraven uns intrusos, pensaven que la ciutat els pertanyia”, comenta Asiron, que l’any 2019, encara que hi prevalia la majoria progressista, va cedir la makila a Enrique Maya, el candidat de la dreta autòctona.
“Per fi retorna la gent normal a l’Ajuntament”, va afirmar Maya la nit de la seua investidura. De manera repetida, Asiron li ha requerit una explicació per aquelles declaracions, però no n’ha obtingut resposta. “Em va semblar una indecència enorme”, sospira.
“No dúiem ni quatre mesos a l’alcaldia i Diario de Navarra ja va fer una campanya en contra nostra perquè, segons deien, els arbres havien crescut molt i estaven penetrant a les cases a través de les finestres”, rememora amb la mateixa estupefacció que va sentir aleshores. “I quan vam col·locar la ikurriña a penes 10 minuts al balcó de l’Ajuntament, el dia del chupinazo, l’endemà van titular amb lletres grosses: ‘Traición de Asirón a la bandera Navarra’… En quatre anys com a alcalde, en canvi, no van demanar-me ni una entrevista! El principal suport del règim a Navarra no prové de la dreta ni de l’Opus Dei, sinó d’aquest diari”.
Als comicis de 2019, EH Bildu va créixer a costa de Geroa Bai, mentre que una part del vot podemita va emigrar al PSN i una altra va quedar dividida entre Unides Podem, Izquierda-Ezquerra i el col·lectiu Aranzadi, que van presentar-se separadament i van quedar-se sense representació, tot i que conjuntament sumaven el 8% dels vots. “Aquesta divisió va malbaratar la continuïtat del canvi”, opina Asiron.
Un fenomen extrapolable a unes altres poblacions significatives de Navarra, com ara les de Barañain o Lizarra, en què els socialistes van negar el seu suport a EH Bildu, a diferència de l’ajuda que aquesta coalició presta a la socialista María Chivite per tal que presidisca el govern foral. “La nostra aposta pel canvi és sincera al 100%, però la del PSN se circumscriu als casos en què en són els beneficiaris”.
Asiron remarca que EH Bildu és “una força aglutinadora que va molt més enllà de les persones bascoparlants i que constitueix l’única força de canvi real”. Malgrat la desaparició d’ETA i els posicionaments cada vegada més explícits de la coalició contra tot allò que va significar, l’exalcalde de Pamplona té la convicció que EH Bildu “mai no rebrà el certificat de demòcrata” de part dels principals actors de l’Estat.
“Encara que hi haja manifestacions com les d’Otegi en l’aniversari d’Aiete, hi ha una frontera mòbil que es va movent permanentment per deixar-nos fora i no considerar-nos aptes”, lamenta. “A Pamplona, ETA va matar 27 persones, però també és cert que els anys 80 i 90 va haver-hi una violència sistèmica de la qual ningú no parla i que va causar la mort de Germán Rodríguez, José Luis Cano i Ángel Berroeta, entre d’altres. Afortunadament, avui som en un altre escenari: ETA ja no existeix i hem de situar-nos en aquest nou escenari, ni que siga pels nostres fills i filles.”
Illes enmig de Biscaia
L’hegemonia abassegadora del PNB a Biscaia —que ja s’estén al marge esquerre de Bilbao, on els ajuntaments de pedrigrí socialista de Barakaldo, Santurtzi, Basauri, Ortuella o Trapagaran són en mans jeltzales— troba el seu contrapunt en alguns municipis de mida mitjana que han experimentat canvis insospitats.
Es tracta, principalment, de Durango, Galdakao i Arrigorriaga, tres places que el PNB considerava tan seues com Sabin Etxea i que ara tenen alcaldes d’EH Bildu d’orígens ben diversos.
Ima Garrastatxu, funcionària de la Diputació Foral de Biscaia, és la primera edil de Durango. “Havia col·laborat en moviments socials i culturals, però mai no havia imaginat que un dia participaria en política, i encara menys que seria l’alcaldessa de la ciutat a la qual vaig arribar ara fa 28 anys”.
—Jo? Però com voleu que siga jo la candidata?
Garrastatxu va reaccionar d’aquesta manera quan van fer-li saber que era la persona idònia per encapçalar la llista de la coalició. “Pensava que no reunia el perfil idoni”, confessa. Milita a EH Bildu, no a cap de les formacions que la integren, i era de les que no tenia inconvenient a figurar en la llista per tal d’omplir-la. “Trobar gent per als llocs capdavanters acostuma a ser difícil”, explica.
“Persones de condició molt diversa em diuen que és la primera vegada que els rep un alcalde o alcaldessa de Durango”
Els set regidors d’EH Bildu cogovernen Durango amb els quatre d’Unides Podem. La suma dels vuit edils del PNB i els tres del PSE hi va quedar per sota. El partit d’Urkullu va renovar a fons la llista local, però la ciutadania va optar pel canvi. “Els va afectar molt perdre Durango, tenien l’expectativa de repetir sense problemes i estan fent una oposició destructiva”, continua Garrastatxu.
De la seua gestió al front del consistori, hi destaca l’obertura del despatx de l’alcaldia: “Persones de condició molt diversa, des de ciutadans anònims a empresaris, em diuen que és la primera vegada que els rep un alcalde o una alcaldessa de Durango”. També presumeix de pressupostos participatius i de la resposta municipal davant la pandèmia en favor dels col·lectius vulnerables i d’àmbits que s’han vist especialment afectats, com ara el comerç i la cultura. “Hem rebut felicitacions de programadors culturals de Granada que ens han vist com un ajuntament de referència a l’hora de mantenir la cultura viva en època de pandèmia”.
Enclavat entre el Gran Bilbao i la vall d’Arratia, Galdakao és una altra de les joies de la corona que el PNB considera sostretes per EH Bildu. “Després de 40 anys, va quedar clar que alguna cosa havia canviat a Galdakao”, proclama Iñigo Hernando, un enginyer industrial i investigador de 34 anys que milita a Sortu i ara n’és l’alcalde.
“El factor generacional juga a favor nostre; un terç dels joves vota EH Bildu”, assegura el primer edil de Galdakao
Hi governa de bracet d’Unides Podem i de dos col·lectius de caràcter local, un dels quals vol segregar-se del municipi. “Així com reclamem el dret a decidir per a Euskal Herria, el defensem per a Usansolo”, rebla l’alcalde. Entre les mesures que ha impulsat, ací també trobem pressupostos participatius i un pla de mobilitat urbana de què ha fet partícips els veïns. “Vam presentar, amb llum i taquígrafs, un pla de 100 mesures per als quatre anys de govern mancomunat, cosa que mai no s’havia vist a Galdakao.”
Les promeses incomplertes per a l’arribada del metro a Galdakao i l’absència de vivendes socials van ser dos dels factors que van contribuir al gir polític. “El factor generacional juga a favor nostre; un terç dels joves vota EH Bildu”, diu Hernando.
Per a elaborar la llista local, no obstant, van trobar les mateixes reticències que a tants altres llocs. “Tractem que tots els sectors de la coalició s’hi vegen reflectits”, comenta. “Per bé que la gent, sobretot els més joves, cada cop s’identifica més amb EH Bildu i menys amb les seues marques”.
Hernando subscriu l’estratègia pactista d’EH Bildu al Congrés espanyol —“ara hi ha dues agendes basques, no una de sola, i això enfurisma el PNB”—, però admet que la coalició necessita ser molt més forta a Biscaia per discutir-li l’hegemonia al partit d’Iñigo Urkullu. “Hem de modular el nostre missatge: la part rural de Biscaia prioritza la identitat nacional, i el marge esquerre, els drets socials i laborals. Hem de ser capaços de persuadir la gent que l’extensió d’aquests drets només serà possible a través de la independència”.
Les dues cares de la mateixa moneda
A Lizarra no hi havia un alcalde abertzale des del 1936, quan Fortunato Agirre, afiliat al PNB, va advertir que el general Mola preparava un aixecament a les immediacions de Pamplona. Ningú no va fer-li cas, la revolta va consumar-se i l’alcalde Agirre fou detingut i assassinat.
El nom de Lizarra també remet a l’acord que l’any 1998 van subscriure-hi totes les forces basques nacionalistes, però aquest no és l’entorn clàssic de l’esquerra abertzale. A mig camí entre Pamplona i Logronyo, a penes s’escolta l’èuscar pel carrer, tot i que cada vegada s’estudia més als centres escolars.
El primer alcalde abertzale des dels temps d’Agirre és Koldo Leoz, un exfutbolista que va militar al Centre d’Esports Sabadell i que després ha treballat com a docent. En 2015, gràcies als bons resultats d’EH Bildu, Geroa Bai i una marca de l’òrbita de Podem, va resultar investit amb l’oposició frontal d’UPN i del PSN. La política de foment de l’èuscar a la població va comportar-li crítiques permanents de determinada premsa.
Quatre anys després, en 2019, el creixement d’UPN —ara sota la marca Navarra Suma— va provocar que EH Bildu necessitara els vots dels socialistes per continuar governant, cosa que, tal com era de preveure, no va succeir. De fet, Navarra Suma, que en va tenir prou amb l’abstenció del PSN, va afanyar-se a incorporar els tres regidors socialistes a les tasques de govern.
A Lizarra, dos dels tres regidors socialistes han aprovat una moció de censura que ha situat EH Bildu a l’alcaldia
Al febrer de 2020, una actuació dels pallassos Pirritx, Porrotx i Marimotots va precipitar un canvi inesperat. L’alcalde va negar la cessió d’un espai públic per a l’actuació perquè una de les integrants havia estat regidora de l’esquerra abertzale a la localitat guipuscoana de Lasarte i s’havia negat a condemnar, en aquell moment, l’assassinat a mans d’ETA del regidor socialista Froilán Elespe.
Aquell rebombori, afegit a un seguit de diferències relacionades amb la negociació del pressupost municipal, van propiciar una resolució de l’assemblea local del PSN favorable a la presentació d’una moció de censura, cosa que li va costar un expedient al secretari general local.
Tanmateix, les converses de dos dels tres regidors socialistes amb EH Bildu van fructificar i van accedir a signar conjuntament la moció en companyia dels sis edils d’EH Bildu i l’únic de Geroa Bai. Automàticament, els dos regidors del PSN van ser expulsats de la formació, tot i que van mantenir les seues actes.
“Aquesta ciutat no és de dretes, Navarra Suma té set regidors de 17, l’esquerra és majoritària a Lizarra”, recorda Leoz des del despatx d’alcaldia recentment recuperat. “M’hauria agradat arribar a un acord amb el PSN en un marc de normalitat, però ells sempre s’han negat a parlar amb nosaltres.”
Res a veure amb el que fa poques setmanes ha passat a Eibar. Més concretament, el 8 d’octubre, quan el portaveu d’EH Bildu en aquest municipi guipuscoà, Gorka Errasti, signava un acord de governabilitat amb l’alcalde socialista de la ciutat, Jon Iraola.
El PSE mana a Eibar des de 1987, però des de 2019 ho fa en precari. Disposa de nou regidors de 21, mentre que el PNB en té sis; EH Bildu, cinc, i Unides Podem, un. Per tal de gaudir d’una certa estabilitat, els socialistes s’han avingut a tancar un acord amb l’esquerra abertzale, cosa que marca un precedent important. A Irun, un altre feu socialista, ja s’havia produït un acord homologable en gener de 2020. En aquell cas, la crisi de govern entre el PSE i el PNB va fer que els socialistes s’obriren a un acord de legislatura amb EH Bildu i Unides Podem.
A Eibar, com a Irun, EH Bildu no ha assumit cap responsabilitat de govern. Això sí, s’ha guanyat els retrets dels dirigents locals del PNB, que consideraven més natural un acord amb ells que no amb el PSE.
“En realitat, el candidat del PNB mai no s’ha presentat a l’alcaldia, ni tan sols no ha explorat aquesta opció”, puntualitza Errasti. “Jo sí que vaig presentar una vegada la meua candidatura a l’alcaldia i no vaig rebre el seu suport”, afegeix aquest funcionari de l’Ajuntament que no pertany a cap de les formacions d’EH Bildu, tot i que el seu pare sí que va militar a EA. “Volíem eixir de la nostra zona de confort, i ara ho hem tornat a fer.”
“El nostre acord busca revitalitzar la zona est de la ciutat, la més degradada i oblidada”, apunta Errasti, qui “de moment” no veu factible compartir governs amb els socialistes. “Ni estan preparats ni estem preparats”, diu. “S’estan fent moviments interessants, però cal anar a poc a poc, sense presses.”
Com a Barakaldo, la campanya d’EH Bildu a Eibar és bilingüe. “Hem d’adaptar-nos a la realitat de cada municipi”, afirma. En canvi, mentre els votants joves de Barakaldo senten més simpaties pel PNB que per EH Bildu, a Eibar passa a l’inrevés.
Errasti explica que el col·lectiu local sempre aspira a confeccionar una llista electoral “el més plural possible”, raó per la qual entren en contacte amb perfils diversos que poden complementar un planter potent. No obstant això, ja s’han ben acostumat a rebre negatives i finalment, diu, “acaba sent una candidatura farcida de persones amb vuits cognoms bascos”.
A Eibar, com ja havia passat a Irun, els socialistes acaben de subscriure un acord de governabilitat amb EH Bildu
Ell va entrar en contacte amb l’agrupació eibarresa d’EH Bildu a partir del moviment del 15M, guiat per la màxima de “pensar globalment, actuar localment”. Mai no ha votat Podem, però té clar que les interseccions són notables i que ha existit un vot dual que ha afavorit EH Bildu a les eleccions basques i Podem a les convocatòries estatals, fins al punt que la formació morada va ser primera força al conjunt del País Basc en 2015 i 2016. “El vot líquid de què parla Arnaldo”, afirma Errasti.
No acumula excessiva experiència com a regidor, però en un dels seus primers plenaris, en 2015, Errasti es va quedar gelat. “Un regidor del PNB va dir-nos: ‘¡Tenéis las manos manchadas de sangre!’. No ho oblidaré mai, no m’ho podia creure”.
La frase tenia encara més impacte a Eibar, situada a només dos quilòmetres d’Ermua, la ciutat on era regidor Miguel Ángel Blanco quan ETA, en 1997, va segrestar-lo i assassinar-lo en un dels episodis més corprenedors que es recorden.
—Jo vaig acudir a aquella manifestació. Tenia 16 o 17 anys i la recorde perfectament: començava a Ermua i arribava fins ací... EH Bildu és molt més divers que no creuen molts.