Hasier Arraiz acabava de quedar en llibertat després de dos anys i mig en presó provisional. El 30 de desembre de 2006, una bomba amb 500 quilos d’amonal havia fet saltar pels aires la terminal 4 de l’aeroport de Barajas, i amb ella, les converses entre el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i ETA. La fi de l’alto el foc va ser el preludi de la detenció de la cúpula de la mesa nacional de Batasuna en el marc d’una macrooperació pilotada pel jutge Baltasar Garzón. Com a coordinador de l’organització a la demarcació d’Àlaba, Arraiz n’era un dels membres més destacats.
Pello Urizar acabava d’arribar a la secretaria general d’Eusko Alkartasuna (EA), el partit socialdemòcrata escindit del PNB a mitjans dels anys 80 que, més endavant, com si es tractara d’un acordió, havia efectuat un moviment d’aproximació als jeltzales, compartint amb ells el Govern basc i candidatures electorals. Urizar accedia a la direcció d’una formació política que, tot i mantenir cinc milers d’afiliats, travessava les seues hores més baixes. A EA regnava la decepció per no haver consumat el pla Ibarretxe i imperava la convicció que calia encetar una etapa nova. Anhelaven activar el “pol sobiranista”.
En paral·lel, Oskar Matute, acompanyat de prop de dos centenars de persones més, acabava d’eixir per la porta d’Ezker Batua (EB) —la filial basca d’Esquerra Unida— per crear Alternatiba Eraikitzen. En català: construint l’alternativa. De verb desimbolt, Matute s’havia mostrat molt crític amb l’acord de govern entre EB i el PNB, i articulava el discurs clàssic de l’esquerra alternativa. Marxista, anticapitalista, altermundista, internacionalista. Amb condemnes explícites dels atemptats d’ETA i algunes intervencions parlamentàries —“ací tots som igual de bascos”— que encara avui ressonen a l’hemicicle de Vitòria.
Som a les acaballes de 2009 i els uns i els altres comencen a fer moviments en la mateixa direcció. Amb l’esperança de confluir —Bildu és“unir”, “reunir”—, però amb la consciència plena de les dificultats que trobaran pel camí.
“Nosaltres no hem vingut a resistir, sinó a guanyar”, els diu Arnaldo Otegi des de la presó. Els tribunals de l’Estat espanyol hi ha aplicat el “tot és ETA” i centenars de persones de l’entorn de l’esquerra abertzale estan engarjolades o involucrades en processos judicials sota aquesta premissa, però la veu amb més ascendència d’aquest món els ho deixa ben clar: el camí no passa per la resistència pura i dura ni per la violència.
La Llei orgànica 6/2002, de partits polítics, havia conduït l’esquerra abertzale a aquell carreró sense eixida. L’havien pactada el PP, des del Govern, i el PSOE, des de l’oposició. José María Aznar i Rodríguez Zapatero. I malgrat l’allau de crítiques que va rebre, la norma va aconseguir l’efecte desitjat.
Hasier Arraiz: “El temps de l’activitat armada havia passat; més que una ajuda, significava un obstacle per aglutinar sectors al voltant dels nostres objectius polítics”
“La nostra activitat política estava completament condicionada per la violència i les seues derivades; disposàvem d’un espai d’actuació reduïdíssim”, admet Arraiz en girar la vista enrere i evocar 2009. “Vam fer una lectura autocrítica sobre l’oportunitat perduda que havia representat el fracàs de les negociacions entre ETA i el Govern espanyol”, afirma. “Consideràvem que el temps de l’activitat armada havia passat; més que una ajuda, significava un obstacle per aglutinar sectors al voltant dels nostres objectius polítics en favor de l’autodeterminació i la justícia social per a Euskal Herria.”
Després de set anys provant d’esquivar la llei de partits de manera més o menys exitosa amb fórmules com ara Aukera Guztiak, el Partit Comunista de les Terres Basques, Democràcia Tres Milions (D3M), Herritarren Zerrenda, Abertzale Sozialistak o Acció Nacionalista Basca, l’esquerra abertzale va concloure que l’autèntic repte consistia a eixamplar les fronteres tradicionals del seu espai polític.
“Calia plantejar mecanismes nous per a l’acumulació de forces, no tan sols per colar-nos a les eleccions”, explica Arraiz. “Es tractava de fer un salt qualitatiu, de reunir sectors diversos amb la finalitat d’esdevenir una alternativa real a PNB i UPN”.
De ‘Lortu Arte’ a ‘Euskal Herria Ezkerretik’
Amb aquesta missió col·legiada, Pello Urizar i Hasier Arraiz van iniciar una sèrie de converses discretes —van celebrar-se en diferents seus d’EA— que van culminar, el 20 de juny de 2010, en la signatura conjunta de Lortu Arte (“Fins a aconseguir-ho”), un document de quinze pàgines que advocava per la constitució d’un estat basc a través de les vies exclusivament polítiques.
“No puc negar que a EA teníem molta por, ETA continuava actuant”, recorda Urizar. “Vam deixar-los clar que qualsevol recorregut que férem conjuntament havia de ser en absència de violència, i ells van assegurar-nos que seria així.”
—Podeu garantir-nos que ETA no actuarà?
—No podem garantir-ho, però si ETA actua, respondrem en conseqüència.
“Per nosaltres, aquest era un aval suficient”, manifesta Urizar. “Ells també van preguntar-nos si la nostra aposta era merament conjuntural o si era fins a la fi, i vam contestar-los que era fins a la fi, fins a la independència.”
“Si ETA actua, respondrem en conseqüència”, va dir-li l’esquerra ‘abertzale’ a Pello Urizar, d’Eusko Alkartasuna
Lortu Arte va provocar unes tremolors intenses a Nafarroa Bai, la coalició que Eusko Alkartasuna compartia amb Aralar i el PNB a Navarra. Aquests van comminar el partit d’Urizar a trencar els seus lligams amb l’esquerra abertzale, però la demanda va caure en sac foradat i Nafarroa Bai va passar a denominar-se NaBai 2011. EA i Batzarre, el soci minoritari, van quedar fora de l’equació i van impedir-los de conservar la marca original.
Un cop rubricat Lortu Arte al Palau Euskalduna de Bilbao, l’advocada Jone Goirizelaia, una de les referents històriques de l’esquerra abertzale, va contactar amb Oskar Matute. Havien coincidit al Parlament de Vitòria i en una tertúlia setmanal de Radio Euskadi.
Oskar Matute: “Bildu va ser un reactiu per a la desaparició d’ETA, no una conseqüència de la seua fi”
Alternatiba, el partit de Matute, s’havia escindit feia pocs mesos d’Ezker Batua “amb l’objectiu d’esdevenir una palanca al servei de la unitat d’acció”. De fet, ell està convençut que el sorgiment de Bildu “va ser un reactiu per a la desaparició d’ETA, no una conseqüència de la seua fi”. “Si no s’haguera creat Bildu, qui sap quina trajectòria hauria seguit ETA… L’èxit de Bildu a les eleccions de 2011 va demostrar que era possible buscar una unitat d’acció política més enllà dels límits de l’esquerra abertzale que havíem conegut fins llavors”, sosté Matute.
El 16 de gener de 2011, el Palau Europa de Vitòria va ser l’escenari de la signatura d’Euskal Herria Ezkerretik(“Euskal Herria des de l’esquerra”), un acord a tres bandes que incorporava Alternatiba als actors que ja havien subscrit Lortu Arte.
“Alternatiba estava a l’esquerra de l’esquerra; a nosaltres, ens consideraven uns burgesos”, diu Urizar, assegut a la societat gastronòmica que EA posseeix al centre d’Arrasate, un municipi guipuscoà famós per ser el bressol del cooperativisme basc però també per la cicatriu que hi va deixar ETA. Tant el segrest més llarg de la banda —el del funcionari de presons José Antonio Ortega Lara, que entre 1996 i 1997 va estar 532 dies soterrat en un zulo excavat a l’interior d’una nau industrial— com l’assassinat a trets de l’exregidor socialista Isaías Carrasco en març de 2008 —l’últim càrrec electe mort per ETA— van tenir lloc en aquesta població. “L’aposta per les vies estrictament polítiques era indubtable, però el risc d’una escissió, com havia succeït a Irlanda amb l’IRA, hi era”, remarca Urizar.
“A l’esquerra abertzale ens sentíem còmodes amb l’independentisme d’EA i amb la posició nítidament esquerrana d’Alternatiba… Per dir-ho d’alguna manera, érem la cola que enganxava la socialdemocràcia d’EA i l’esquerra molt definida d’Alternatiba”, apunta Arraiz des de la terrassa d’un bar situat a la imponent plaça de la Virgen Blanca, al bell mig de Vitòria.
“Recorde un míting molt emotiu de novembre de 2011 al velòdrom d’Anoeta en què desenes de militants de l’esquerra abertzale ens mostraven la seua gratitud per la passa que havíem fet”, rememora Matute en una cafeteria ubicada a les immediacions de l’hospital de Cruces, al seu Barakaldo natal, enclavat al marge esquerre del Nervión. “Sabien que, sense el moviment d’EA i Alternatiba, Bildu no hauria superat el sedàs de la justícia espanyola”, rebla.
En el temps de descompte
De fet, el vistiplau judicial va arribar en el temps de descompte, quan feia 20 minuts que havia engegat a rodar la campanya electoral dels comicis municipals i autonòmics del 22 de maig de 2011. El Tribunal Constitucional, en una votació històrica ajustadíssima, validava per sis vots a cinc les 254 candidatures que prèviament havien estat anul·lades per la Sala Especial del Tribunal Suprem. Un dels magistrats progressistes, Manuel Aragón, es posicionava del costat dels conservadors.
Qui va liderar la defensa legal de les llistes va ser Adolfo Araiz, actual diputat d’EH Bildu al Parlament de Navarra i membre de Sortu, la marca amb què va refundar-se l’esquerra abertzale i que constitueix una de les tres potes de la coalició. Els anys 80 ja havia despuntat com a dirigent d’Herri Batasuna (HB) i a les acaballes dels 90 fou empresonat per haver format part de la mesa nacional.
El procés de confecció de les llistes no havia estat senzill. Ni de bon tros. “Molta gent que mai no havia fet política institucional, de sobte va estrenar-s’hi a la primera línia”, comenta Hasier Arraiz. “Els resultats van ser espectaculars, però les conseqüències, no tan positives: molta gent sense experiència i sense la preparació necessària va assumir responsabilitats de gestió”, matisa Pello Urizar, que més es jugava en la sentència del Constitucional. “La il·legalització de Bildu hauria significat la mort d’EA”, opina.
“El part de Bildu va comportar moltes hores de negociació, en les quals vam tenir més moments d’alegria que no de baralla”, observa Oskar Matute. “No, no fou tan bonic com pot semblar”, puntualitza Arraiz. “Molts dies ens aixecàvem de la taula sense arribar a un acord, però sabíem que l’endemà ho intentaríem de nou; tothom feia de la necessitat virtut”. Arraiz subratlla que no pretenien confegir una suma de sigles, sinó “construir un subjecte polític nou que, ja sense la presència d’ETA, rebera el suport d’una base social molt ampla”.
Però, fora com fora, calia posar fil a l’agulla. Els tres actors van establir uns percentatges de representació en els òrgans directius de la coalició, la qual reservava el 63% a l’esquerra abertzaleque acabaria estructurant-se al voltant de Sortu, el 26% a Eusko Alkartasuna i el 10% a Alternatiba. La polifonia es feia extensible a les candidatures principals, on també es procurava la presència de totes les sensibilitats.
Arraiz: “Amb la legalització de Sortu i la consolidació de Bildu, la nostra gent sentia la temptació d’arraconar EA i Alternatiba… Vam dir-los que no podíem conformar-nos a ser ‘els de sempre’, volíem ser una cosa nova i millor”
“EA i Alternatiba van eixir de les eleccions de 2011 amb un sobredimensionament de càrrecs públics del qual no me’n penedesc gens”, diu Arraiz. “Cedir-los més espai del que realment els corresponia era una inversió de futur i tampoc no volíem utilitzar-los com una pantalla per aconseguir la nostra legalització”. A les llistes municipals, el repartiment s’efectuava en funció del pes que cada força hi havia tingut històricament, i si el desacord persistia, era resolt de manera salomònica per la direcció de l’herrialde de torn o per la direcció nacional. “Amb la legalització de Sortu i la consolidació del projecte de Bildu, entre la nostra gent es percebia la temptació d’arraconar els càrrecs d’EA i Alternatiba… Vam dir-los que no podíem conformar-nos a ser ‘els de sempre’, que volíem ser una cosa nova i millor”, etziba Arraiz.
“No som una simple coalició de partits, hem generat un nou moviment polític i social”, corrobora Matute. “La suma de diferents potencialitats n’ha multiplicat les nostres, s’ha evidenciat que no ens trobàvem davant un acord conjuntural, sinó estructural”. “Alguns m’avisaven de la capacitat fagocitadora de l’esquerra abertzale, però he de dir que les batalles intestines de l’esquerra estatal superen de llarg les que hem viscut a EH Bildu”, continua. “No he assistit a cap votació de la mesa política que haja representat una fractura; sempre busquem els consensos.”
Aralar, el quart passatger
A Aralar, ningú no va convidar-lo a taula. Havia nascut en 2001 com una escissió d’HB i l’esquerra abertzale clàssica hi recelava. “Patxi Zabaleta havia proclamat que pretenien aglutinar els vots de la il·legalitzada Batasuna”, recapitula Hasier Arraiz. “No vam trucar-los, no els volíem amb nosaltres, però ells tampoc no tenien ganes d’aproximar-se al projecte… A més, si no érem capaços de superar el tall de la justícia espanyola, els tocava la grossa.”
“Aralar era un partit que anava in crescendo, havia passat de tenir un sol representant al Parlament de Vitòria, en 2005, a tenir-ne quatre, en 2009”, precisa Pello Urizar. “Un cop vam escombrar-los a les eleccions municipals i forals de 2011, van venir a demanar-ne l’ingrés, però els vam informar que entrarien per la porta petita i que sempre serien els quarts per a tot”, assevera Arraiz.
Comptat i debatut, Aralar no s’incorpora a Bildu fins a la tardor de 2011, amb vista als comicis estatals del 20 de novembre d’aquell any. Amb dos condicionants de part seua: que la marca paraigua en qüestió no fora Bildu, sinó Amaiur, i que més endavant Bildu incorporara les sigles EH (d’Euskal Herria) a la seua nomenclatura. La primera preferència de Zabaleta de dir-li EH Bai havia topat amb la negativa de la coalició homònima existent a Iparralde, el País Basc francès.
“El canvi estratègic de l’esquerra abertzale va venir propiciat per l’Acord de Gernika, que Aralar havia impulsat un any i un mes abans de la Conferència d’Aiete que marca la fi d’ETA”, es defensa Patxi Zabaleta. “ETA, que havia nascut de manera unilateral per combatre el franquisme, havia d’abandonar la violència de manera unilateral i incondicional. Res més que això.”
“A diferència de Lortu Arte, el nostre document sí que feia menció expressa a la pau, tot exigint el cessament unilateral i definitiu de la lluita armada per a l’obtenció de qualsevol rèdit polític”, recorda Zabaleta. “Diversos partits, sindicats i una trentena d’organitzacions socials vam signar l’Acord de Gernika el 25 de setembre de 2010, i un any després, el 25 de setembre de 2011, va rebre l’adhesió de l’EPPK, la coordinadora dels presos polítics bascos.” A penes faltaven tres setmanes i escaig per a la Conferència d’Aiete —17 d’octubre de 2011— i per a l’anunci de l’abandonament definitiu de les armes per part d’ETA, certificat el 20 d’octubre.
Aralar, EA, Alternatiba i l’esquerra abertzale que germinava al voltant de Sortu van subscriure aquell document, però van declinar fer-ho —“inexplicablement”, segons Zabaleta— el PNB i el seu sindicat afí, ELA. L’Acord de Gernikaes basava en els principis Mitchell de resolució de conflictes i reclamava el trasllat dels reclusos d’ETA a les presons basques.
Patxi Zabaleta: “L’altra esquerra ‘abertzale’ va abraçar els nostres posicionaments; a Aralar no ens vam moure ni un centímetre”
“Pensàvem que l’esquerra abertzale també havia d’evolucionar en aspectes com ara l’afiliació de les seues bases, un hàbit que mai no havia existit i que era molt necessari”, prossegueix Zabaleta. “No defensàvem l’establiment de quotes partidistes a EH Bildu, però consideràvem que almenys calia aquest compromís de part seua; a HB, l’absència d’afiliats havia permès que la cúpula controlara molt fàcilment tot aquell moviment.”
Avui Sortu té militants com qualsevol altra formació. Pel que fa a Aralar, que comptava prop de 1.200 militants, va quedar dissolta al si d’EH Bildu el desembre de 2017. “Amb dues seus pagades i superàvit”, emfasitza Zabaleta. “Una tercera part dels nostres estalvis vam destinar-los a organitzacions culturals, una altra a diverses associacions ecologistes, i la resta, al col·lectiu dels presos”, detalla. “L’altra esquerra abertzale va abraçar els nostres posicionaments; nosaltres no ens vam moure ni un centímetre”, sentencia per acabar.
Reptes de futur
L’èxit electoral de 2011 va conduir Bildu a la presidència de la Diputació Foral de Guipúscoa i a les alcaldies de la pràctica totalitat dels municipis d’aquesta demarcació, Sant Sebastià inclosa. De sobte, el periodista Martín Garitano i el metge Juan Karlos Izagirre van veure’s al capdavant d’ambdues institucions, amb una oposició important de part dels poders fàctics i de nombrosos mitjans de comunicació.
A Navarra, EH Bildu va possibilitar en 2015 un canvi històric que situava una altra periodista —Uxue Barkos, de Geroa Bai— al front del govern foral i un mestre de la seua coalició, Joseba Asiron, a l’alcaldia de Pamplona.
A Vitòria, malgrat haver obtingut més vots i superar d’un regidor el PNB, l’any 2015 EH Bildu va cedir la vara de comandament al candidat jeltzale per tal de destronar Javier Maroto, del PP. Un Maroto que a les dues eleccions al Congrés celebrades en 2019 no va ser capaç d’aconseguir cap de les quatre actes de diputat de la circumscripció d’Àlaba i que finalment va ser escollit senador per designació territorial a les Corts de Castella i Lleó. Va empadronar-se a Sotosalbos, un poblet de Segòvia, per poder accedir a la cambra alta.
L’assignatura pendent d’EH Bildu és Biscaia, on el PNB cada vegada és més fort. Fins i tot al marge esquerre de Bilbao. “Hem d’oferir una alternativa política més adaptada a la realitat de cada territori”, suggereix Arraiz, “aquest país no és tan d’esquerres com nosaltres”.
Oskar Matute defineix EH Bildu com “un projecte d’acollida i unitat permanentment inacabat”
“Si fa no fa, el 60% dels residents del gran Bilbao —que concentra un milió dels dos milions i mig d’habitants de la comunitat autònoma del País Basc— tenen un pare o una mare originaris de la resta de l’Estat espanyol”, hi abunda Matute. “Quan tenen un fill o una filla, li posen un nom basc, però si han mantingut una postura crítica amb la violència d’ETA, entenen que la integració més coherent al país passa pel PNB i no per EH Bildu”. No obstant això, Matute opina que “aquest país s’assembla molt més a EH Bildu que no al PNB”, raó per la qual alberga el convenciment que la coalició abertzale n’esdevindrà la primera força a mitjà termini.
Matute defineix EH Bildu com “un projecte d’acollida i unitat permanentment inacabat”, i defensa la coexistència de les diverses marques amb la matriu que les aixopluga. Arraiz, en canvi, es felicita per la pèrdua de pes de les direccions dels partits a la direcció d’EH Bildu, on ara predominen els independents i ja no hi ha quotes partidistes: “Sortu és un element a superar; l’instrument del futur és EH Bildu, la marca que tothom coneix”.
Pello Urizar diu que EH Bildu és “un projecte mixt amb missatges d’ampli espectre, capaç d’arribar allà on no ho fan els partits”
Urizar imagina que l’EH Bildu de 2030 siga “un projecte mixt amb missatges d’ampli espectre, capaç d’arribar allà on no ho fan els partits”. A Eusko Alkartasuna, la seua força política, es palpa el neguit per la pèrdua d’influència a la coalició. “De moment, no es pot dir que Sortu estiga monopolitzant EH Bildu”, explica. “Moltes de les persones que han seleccionat per als llocs preeminents de les llistes són independents i no havien tingut cap relació anterior amb l’esquerra abertzale”.
“Hem de superar l’’infantilisme d’esquerres’ de què parlava Lenin”, anota, a mode de corol·lari, Oskar Matute. “Hem d’atendre al principi de la realitat marxista: aquesta és la societat en què volem actuar i pretenem passar d’aquest punt a aquest altre. Si volem aconseguir-ho, no ens poden veure com uns marcians o com els dipositaris del sant grial de l’esquerra.”
Hasier Arraiz: “Fa anys no hauríem facilitat un govern del PSN a Navarra, però ara ho fem convençuts que és la millor opció”
“Fa anys no hauríem facilitat un govern del PSN a Navarra, però ara ho fem convençuts que és la millor opció; l’alternativa és UPN, que seria com si governara Vox”, sospesa Arraiz. Les bases de Sortu, de fet, tampoc no rebutgen l’estratègia d’arribar a acords amb els socialistes a Madrid: “Encara tenim gent que diu allò de ‘a Madrid, ni a heredar’, però la majoria han entès la jugada, que passa per retirar-li al PNB l’exclusivitat de la negociació política al Congrés”.
Una jugada ambiciosa que inclou cops d’efecte com el del 18 d’octubre passat, en la commemoració del 10è aniversari d’Aiete. Aquell dia, el coordinador general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, va comparèixer amb Arkaitz Rodríguez, l’actual secretari general de Sortu, i va fer una “menció especial” a les “víctimes de la violència d’ETA”, tot remarcant que el seu dolor “mai no hauria d’haver-se produït”.
“Malauradament, el passat ja no té remei i res del que diguem no pot desfer el dolor causat, però estem convençuts que sí que és possible alleugerir-lo des del respecte i la memòria. Sentim enormement el seu patiment i ens comprometem a mitigar-lo”, va llegir Otegi de manera solemne. El pare espiritual, que no biològic, d’EH Bildu. •
•MALA MAROR A EUSKO ALKARTASUNA
L’evolució d’EH Bildu no complau tothom. A EA es respira mala maror de fa temps. Maiorga Ramírez, el referent indiscutible del partit a Navarra, lamenta la pèrdua de pes a la coalició i se n’ha erigit en abanderat dels descontents. Enyora la coralitat del Nafarroa Bai de 2007 i de la primera llista d’EH Bildu al Parlament foral, la de 2011, que va encapçalar ell. És l’únic dels set diputats del grup no adscrit a l’esquerra abertzale clàssica que representa Sortu.
“És fonamental que es visualitze la pluralitat d’EH Bildu”, subratlla. “Al meu partit hi ha un debat irresolt sobre com ha de ser la coalició”. Aquest sector desitjaria una federació en què cada part conservara un elevat grau d’autonomia en determinades qüestions ideològiques. “EA sempre ha estat un partit de matisos; no se’ns pot identificar amb l’esquerra abertzale i res més”, afirma. “Al PNB ja li va bé que es fomente aquest reduccionisme tan injust, perquè coarta les possibilitats de creixement d’EH Bildu”.
“La posició majoritària de Sortu acaba decidint quelcom tan important com la nostra participació a les candidatures electorals”, es plany Ramírez, que censura les passes de l’actual direcció d’EA “dirigides a dissoldre la nostra marca, a poc a poc, en el conjunt d’EH Bildu”. Ell proposa de consolidar les quotes partidistes i portaveus rotatoris a les institucions de capçalera. “No pot ser que no tinguem cap diputat al Congrés i que no hi haja un portaveu rotatori al Parlament Europeu, on hem passat a integrar el grup de l’esquerra en lloc de l’Aliança Lliure Europea (ALE), on havíem estat sempre i també està el Partit Nacional Escocès”.
“De cap manera no volem abandonar EH Bildu, únicament volem millorar EH Bildu”, sosté Ramírez. “No pot ser que 10 dels 12 membres de la direcció emanada del darrer congrés responguen al mateix perfil”. “Es tracta de respectar la darrera ponència que va aprovar el 80% de l’afiliació, en què es parlava de quotes, de coalició de partits, de portaveus rotatoris, dels òrgans de coordinació… Els representants d’EA haurien d’acudir a les reunions d’EH Bildu amb una posició internament consensuada”.
Després de la renúncia de Pello Urizar a la secretaria general d’EA, el juny de 2019, Ramírez va competir amb Eba Blanco, la candidata continuista, per convertir-se en el seu relleu. Els entrebancs per tal d’obtenir el cens de militants d’Iparralde —cal presentar un mínim d’avals de cada herrialde— va provocar que no aconseguira el llistat dels 18 afiliats fins tres hores abans de la fi del termini de presentació. “Eba Blanco ja n’havia recollit 10, cosa que ho complicava encara més, perquè no es poden avalar dos candidats alhora.”
Ramírez va recórrer davant la comissió de garanties del partit, que va donar-li la raó, i davant els tribunals de justícia, que han resolt que van vulnerar-se els seus drets fonamentals i ha instat a convocar de nou les primàries. Blanco ha recorregut contra aquesta decisió al Tribunal Suprem. “En lloc de posar-hi urnes, ha preferit prolongar la crisi interna”, diu Ramírez.