El tir de fona és avui un esport autòcton de Balears. Existeix una federació oficial, des de 1984, que el regula i que n’organitza els campionats. L’ús de la fona, passétja o bassetja —una corda o pell que es trena per poder allotjar una pedra i, així, llançar-la— és una tradició i un símbol a Mallorca i Menorca que s’arrela en la història més antiga de les Illes. Tant és així com que està en l’origen del nom amb el qual es coneix l’arxipèlag. S’ha discutit si l’etimologia de la paraula Balears ve del grec ballein, que vol dir llançar, o bé del púnic ba’lé yaroh que es tradueix com els ‘mestres del llançament de pedres’. En els dos idiomes la referència és la mateixa: aquells indígenes que llançaven pedres amb passétja a llarga distància amb una mortífera habilitat, els foners balears.
La primera menció documentada que existeix durant l’edat antiga d’aquells homes, que foren citats com a “foners”, apareix a l’any 406 abans de la nostra era (ANE), en una referència de les guerres entre grecs i cartaginesos. En concret, es parla d’una batalla a Sicília on participaren aquests fabulosos guerrers, que s’havien enrolat en l’exèrcit de Cartago a canvi de bons sous.
A pesar de la rellevància històrica que tingueren els foners baleàrics, degut a la seva importància com a guerrers d’elit enquadrats en els principals imperis mediterranis de l’antiguitat, el cartaginès i el romà, no se’ls ha fet gaire cas
—més enllà d’àmbits especialitzats— fins fa relativament pocs anys. Per ventura perquè la dictadura franquista a les Illes els adoptà com un símbol propi, per exemple existí una revista militar amb el nom d’Honderos. En qualsevol cas, després del franquisme s’han anat publicant importants treballs d’investigació i divulgació que permeten apropar-se a aquestes figures de l’antiguitat que segons les fonts coetànies romanes i gregues formaven esquadrons de llançadors de pedra amb bassetja que els generals usaven com a força de xoc, tropes d’elit per desgastar l’avantguarda enemiga. Entre d’altres estudis, destaquen La cultura talayótica en Mallorca (Palma, 1979) de Guillem Rosselló Bordoy, el més recent Els foners balears (Palma, 2000) de Joan Nadal Cañellas, o el treball de grau Els guerrers de la fona de Guillem Serra de la Creu Ventayol, llegit a la Universitat de Barcelona el curs 2013-2014.
Els foners
A finals del segle IX ANE, els fenicis fundaren la ciutat de Cartago, a l’actual Tunísia. Provenien d’una altra localitat nord-africana, Tir. Quan aquesta ciutat i d’altres zones properes caigueren en mans dels caldeus —poble d’origen mesopotàmic— cap al 650 ANE, Cartago s’independitzà. Un cop lliure d’obediència externa, va viure un gran desenvolupament. No va ser d’un dia a l’altre, però progressivament s’anà convertint en un poderós estat que disputà a Roma l’hegemonia en el Mediterrani occidental. El seu centre era la capital, Cartago, que ben aviat rivalitzà amb les ciutats gregues de Sicília. I posteriorment amb les de la República romana.
L’Imperi cartaginès fou el gran poder mediterrani fins que els romans el doblegaren en les anomenades guerres púniques, que es van esdevenir entre mitjan segle III i mitjan segle II ANE. Fins aquell moment i durant les quatre centúries anteriors, Cartago dominà el Mediterrani occidental. I per suposat, les Balears.
Els càlculs dels historiadors indiquen que els fenicis arribaren a l’illa avui coneguda com Eivissa ja a finals del segle VIII ANE. La tàctica habitual d’aquest poble mariner i comerciant era establir un assentament al litoral per comerciar amb els indígenes de terra endins. Així ho feren en un principi a Eivissa, però progressivament es varen anar aventurant cap a l’interior, mentre dotaven el principal assentament originari de molta més consistència: major nombre de cases, més pobladors fenicis... I així, fins que el 654 ANE el convertiren en la ciutat d’Ebussus, avui Vila d’Eivissa, amb vocació de ser el ressort a partir del qual colonitzar tota l’illa, com en efecte va passar.
L’objectiu dels cartaginesos no era, però, només Eivissa. Coneixien bé les altres illes de l’arxipèlag i volien conquerir-les igualment. Amb Formentera no tingueren cap problema. Però amb Mallorca i Menorca la cosa no fou igual. Una vegada i una altra trobaren una intensa resistència dels indígenes, cosa que meravellà els caps guerrers de Cartago, per la gran habilitat que demostraven els mallorquins i menorquins en l’ús de la fona. Val a dir que aquesta arma no és que fos desconeguda; s’emprava a moltes altres bandes, però els illencs la dominaven com ningú.
A pesar que aquells illencs vivien en poblats que comparats amb Ebussus eren molt poc desenvolupats —propis de la que serà coneguda després com la cultura talaiòtica— i que practicaven una economia agrícola de subsistència, no foren cap presa fàcil per als cartaginesos. Tot el contrari, més aviat. Els illencs usaven les fones amb una habilitat quasi increïble. Pluges de pedres queien sobre els caps dels invasors a cada enfrontament, amb una precisió mortífera que provocava molts ferits i morts. La superioritat numèrica i militar de Cartago, però, s’acabà imposant i va fer cedir la resistència dels baleàrics. Finalment ocupades, Mallorca i Menorca quedaren sota control de la potència nord-africana, fruit de la qual en resultà la fundació de Maó a Menorca per part del general cartaginès Magó Barca, fill menor d’Amílcar i germà d’Anníbal; mentre que a Mallorca els invasors hi crearen una localitat que anomenaren Bocchoris —just devora la que serà en el futur la Pollentia romana—, que es podria dir que fou la capital mallorquina en aquell temps. Els cartaginesos tot d’una s’adonaren del gran potencial militar que tenien els foners i, així, n’enrolaren prou d’ells com a tropes en els seus exèrcits, a canvi de bons sous. Van ser tants els que es convertiren en guerrers de conveniència que es pot dir que fou la principal activitat econòmica d’aquells illencs fora de l’agricultura. I adquiriren tal fama que també els acabaren per enrolar posteriorment els seus enemics inicials, els romans, quan venceren els cartaginesos i envaïren les Balears.
El moment de major glòria d’aquells brillants franctiradors va ser la Segona Guerra Púnica (219 -202 ANE), quan el gran general cartaginès Anníbal els usà com a força d’atac especial a les batalles del riu Trèbia, del riu Ticino, del llac Trasimé i de la fortalesa de Cannàs. Va ser quan aquells hàbils guerres de la passétja adquiriren major fama. És cert que diferents cronistes els havien esmentat dos segles abans; però fou en aquest final de la tercera centúria quan el famós cabdill nord-africà els emprà amb més contundència i nombre, cosa que els donà una enorme transcendència com a força militar d’elit. Les cròniques asseguren que Anníbal n’enrolà aproximadament 2.000. Una xifra enorme si es considera que la població a Mallorca en els moments de màxim esplendor de la cultura talaiòtica seria d’uns 40.000 habitants, segons les estimacions de l’historiador de l’antiguitat Francisco Javier Aranburu-Zabala.
Els foners solien ser disposats en primera fila de batalla i la seva missió consistia a fustigar les tropes romanes a base de pedrades que llançaven per torns, sense parar. Això denota que es tractava d’una força de xoc de gran importància per als generals cartaginesos. Cada guerrer portava tres fones, de diferent llargària, per tirar projectils a objectius situats a curta, mitja i llarga distància. La punteria i la potència amb què llançaven les pedres provocava moltes baixes entre les primeres línies enemigues.
Quan segles després els romans venceren definitivament els cartaginesos i es van convertir en els amos del Mediterrani occidental, altre pic toparen amb els foners baleàrics. El 125 ANE Roma intentà envair les Balears. A tal efecte hi envià una nodrida flota. Però així com els vaixells s’acostaven a terra rebien intenses pluges de pedres que ferien homes i feien malbé les embarcacions, fins al punt que desistiren de desembarcar. Aprengueren la lliçó: dos anys més tard, Quint Cecil Metel tornà amb les naus protegides per pells tensades que desviaven o minimitzaven la força dels projectils dels mallorquins. A la fi, Roma conquerí Mallorca i tot l’arxipèlag. I amb la romanització de les Balears, els foners passaren a enrolar-se en els exèrcits romans. El cronista Gai Sal Iusti els situa lluitant, només catorze anys després de la conquesta de Mallorca, amb les tropes romanes a Numídia (111-105 ANE) i Juli Cèsar els esmenta combatent a la guerra de les Gàl·lies, mig segle més tard, com a expertes tropes d’elit.
Les referències documentals dels foners baleàrics per part de cronistes antics són molt nombroses i donen fer de la importància que adquiriren. En el primer segle ANE els citen, entre d’altres, el geògraf i escriptor grec Estrabó, l’historiador hel·lè Diodor Sícul, així com els romans Tit Livi, historiador, i Virgili i Ovidi, poetes. Tots coincideixen en el valor militar que tenien gràcies al seu extraordinari ús de la passétja. Dues centúries abans, el poeta grec Licòfron havia escrit d’aquells guerrers —que “van coberts només de pells peludes, sense gairebé vestit, descalços”— que la raó de l’extraordinària punteria que demostraven, fins i tot a llarga distància, era que “les mares ensenyen als fills més petits l’art de tirar; a cap d’ells els donen pa si abans, amb pedra precisa, no encerta un blanc sobre un pal”. Fos vera o fos llicència poètica, quedà com l’explicació de la fabulosa precisió en el tir amb fona dels antics pobladors de Mallorca i Menorca.
Amb la invenció d’armes més sofisticades, la guerra evolucionà amb relativa rapidesa i, així, el tir amb fona anà perdent la seva eficiència militar. A poc a poc els exèrcits deixaren d’usar la passétja. A Mallorca i Menorca, però, la població romanitzada mantingué viva la tradició d’aquella arma, que durant les centúries següents empraren els pastors per protegir i controlar els seus ramats. Amb el transcurs dels segles i així com la cultura pagesa va ser progressivament arraconada, la fona declinà fins a acabar essent l’objecte quasi mític que la tradició oral anava passant de generació en generació: la protagonista dels contes que els més vells contaven als nets sobre aquells grans antics guerrers que l’usaren amb destresa sense igual. Amb la recuperació de les tradicions autòctones que es va viure des de finals de la dècada de 1970, el tir de fona tornà a reviure i, com s’ha dit, des de fa quasi quaranta anys és un esport autòcton reglat.