La consellera d’Agricultura, Mireia Mollà, haurà de comparèixer en les pròximes setmanes a les Corts Valencianes. Ho farà a petició pròpia, després que fa dues setmanes es fera pública que deu dels cinquanta rucs que participaven en un projecte pilot de pasturatge en el Parc Natural del Desert de les Palmes havien mort. El projecte, impulsat des de la mateixa direcció del Parc, s’havia iniciat el passat agost, amb la intenció que els animals contribuïren a la tasca de neteja del sotabosc amb l’objectiu últim de prevenir els incendis forestals. Del que es tractava, al capdavall, era de replicar el model que —amb molt d’èxit— ja s’aplica al parc natural veí de Cabanes-Torreblanca, on un ramat de vaques transhumants neteja, de novembre a abril, una zona de tallafocs.
La iniciativa al Desert de les Palmes, tanmateix, acabà abruptament a principis d’aquest octubre, després del decés progressiu dels equins. La notícia saltà als titulars el passat 22 d’octubre i va generar una cascada de reaccions polítiques. Només cinc dies després, el director general de Medi Ambient, Benjamín Pérez, dimitia i la conselleria anunciava l’obertura d’un expedient al director del Parc Natural en considerar que no s’havia actuat amb la diligència oportuna. El Partit Popular, per la seua banda, va demanar la dimissió de la consellera, en considerar-la responsable dels fets. Els veterinaris hauran de determinar quina ha estat la causa de la mort dels animals. La hipòtesi de la intervenció humana no està en absolut descartada.
En tot cas, els fets ocorreguts en aquest Parc Natural de la comarca de la Plana Alta no hauria de generar dubtes sobre els beneficis que l’ús de ramat té en la prevenció dels incendis forestals. “La presència de cabres, vaques o qualsevol tipus d’herbívor en les àrees forestals és beneficiosa, perquè redueixen la càrrega de combustible present al bosc”, explica Ferran Dalmau, soci de la consultora Medi XXI i expert en incendis.
Al capdavall, mai la massa boscosa havia estat tan gran. L’abandonament massiu de l’activitat agrària al llarg del segle XX i la transició demogràfica des del camp a la ciutat ha tingut com a conseqüència l’abandonament de milers d’hectàrees. Les zones de cultiu han estat substituïdes de forma progressiva per matolls i boscos. Les activitats extractives —llenya, obtenció de carbó—, que en el passat van servir per fer un manteniment continu del medi, han estat abandonades. Els nostres avantpassats, potser sense saber-ho, feien una gestió forestal que revertia positivament en el medi. Ara, sense l’acció humana, el bosc, senzillament, es multiplica.
I en un context de canvi climàtic, on els boscos sense cap tipus de gestió acumulen grans quantitats de material combustible, el risc que es generen grans incendis és cada volta més elevant. I els grans incendis es “mengen” boscos (que són embornals de CO2), però també, i sobretot, amenacen la vida i els béns de les persones. Les urbanitzacions disperses dels nuclis poblacionals constitueixen punts molt vulnerables en la gestió dels grans focs. Viure a tocar de la muntanya pot resultar molt atractiu, però també molt perillós. Actualment, en el conjunt dels territoris de parla catalana hi ha uns 18.600 quilòmetres lineals on bosc i àrees urbanitzades es toquen.
I el que la ciència ens demostra és que l’entrada de bestiar permet aconseguir un tipus de massa forestal més resistent al foc, uns espais on el foc alentix el seu avanç i on, per tant, és més fàcil fer-hi front. El bestiar actua, en definitiva, com una desbrossadora natural. De fet, es calcula que una ovella o una cabra ingereixen diàriament dos quilos de matèria seca. Un ramat de 500 animals, doncs, reduiria una tona de combustible cada dia. A més, el ramat no només disminueix la quantitat de combustible, sinó que redueix aquells que intervenen de forma més significativa en la propagació dels incendis: herbes, botges i les fulles més baixes dels arbres. “El pasturatge afecta el comportament de l’incendi futur, tot reduint la seua velocitat de propagació i disminuint la longitud de flama, de forma que es redueix la intensitat del foc”, explica el català Dídac Díaz, expert en anàlisis de foc en l’article “Pastoreo prescrito y prevención de incendios forestales”. A Europa, els primers projectes pilot en aquesta matèria es van dur a terme a França a mitjans de la dècada dels 80. A l’Estat espanyol Andalusia en va ser pionera amb el desplegament, l’any 2006, de la Xarxa d’Àrees Pastotallafocs d’Andalusia. El 2016, la superfície custodiada pels animals aplegava 6.194 hectàrees.
Economia circular
Pere Artigas sap bé de la importància que els animals poden tenir en el manteniment de l’ecosistema. Nascut a l’àrea metropolitana de Barcelona, enginyer forestal de formació, va decidir fa set anys fer-se pastor de cabres. S’instal·là, junt a la seua sòcia, a mig camí entre la Selva del Camp i l’Albiol, a tocar de la serra de Prades i obriren la Segalla. A hores d’ara disposa d’un ramat de 140 cabres. La llet que munyen la transformen en formatges i iogurts ecològics que distribueixen en les botigues dels voltants, Barcelona i cooperatives. “Aquest és un sector precari. Perquè tingui futur ha de tenir sostenibilitat ambiental, econòmica i humana”, explica Artigas.
La seua rabera pastura cada dia per una vall entre Albiol i la Selva. Elles s’alimenten, però també netegen la muntanya. És un espai on hi havia incendis recurrents: en cinquanta anys se’n registraren quatre. Els mateixos propietaris el contactaren perquè els seus animals brostejaren per allà. D’aquesta manera, allunyen la possibilitat que succeisque un altre incendi. “Silvopastura preventiva”, en diuen de tot plegat, els enginyers forestals. Un win-to-win, en dirien els moderns. Perquè tothom hi guanya: els propietaris dels terrenys, perquè prevenen focs; els pastors, perquè s’estalvien diners en alimentació artificial o farratge, i la societat en el seu conjunt perquè a menys incendis, menys recursos destinats a extinció. El pasturatge no sempre és la millor opció —depén de les característiques orogràfiques, de l’espessor dels boscos...—, però pot ser molt adequada en molts altres casos o combinada amb el desbrossament mecànic. “Allà on siga possible, els animals fan la mateixa feina que les ferramentes mecàniques, amb la diferència que no gasten gasolina”, explica Artigas, el qual, a més de guanyar-se la vida de pastor, ha participat com a professor en l’Escola de Pastors que funciona a Catalunya.
L’evidència científica ha provocat que moltes administracions estiguen incentivant aquest mètode de prevenció. A les Balears, per exemple, l’Institut Balear de la Natura, agència pública que depén de la Conselleria de Medi Ambient i Territori, disposa d’onze someres que s’utilitzen com a eina de gestió i conservació de les finques públiques i els espais naturals protegits. Al País Valencià, la Conselleria d’Agricultura va atorgar l’any 2020 les primeres ajudes a pastors per la seua contribució a la prevenció dels focs. Només setze pastors s’hi beneficiaren, però. Trenta sol·licituds foren desestimades. Els requisits administratius i les condicions de les bases tenien difícil encaix amb la pràctica del pasturatge, segons fonts del sector. De fet, la Conselleria té previst modificar les bases per a la pròxima edició.
Catalunya és el territori on més s’ha avançat en aquesta matèria. Bombers i Administració s’han encarregat d’identificar les anomenades zones estratègiques per a la prevenció d’incendis, i els ramats que hi pasturen reben una compensació. A la demarcació de Girona, la iniciativa privada ha anat un pas més enllà. L’any 2016 va posar-se en marxa el projecte pilot Ramats de foc, una iniciativa impulsada per la Fundació Pau Costa, que persegueix fer valer els productes derivats del pasturatge en àrees de prevenció d’incendis. Començà a l’Empordà, amb la participació de tres ramaders, dos carnisseries i tres restaurants. A hores d’ara el programa s’ha estés a tot Girona i hi participen 21 ramaders i 20 carnisseries i restaurants. Un total de 500 hectàrees són “vigilades” per les bèsties. “El mateix nom de la marca li proporciona un valor afegit al producte”, explica Ona Alay, de la Fundació Pau Costa, la qual no s’està de remarcar que, per als pastors més grans, en un context de devaluació del sector primari, “ha esdevingut també una forma de reivindicar la seua feina”.
Es busca pastor
En tot cas, els plans de les administracions d’estendre la silvopastura xoca de front amb una realitat: les dificultats per trobar persones que vulguen fer de pastor. Així com a Catalunya hi ha una certa revifalla de l’activitat, al País Valencià aquest és un problema especialment greu. El nombre d’explotacions ramaderes en extensiu ha disminuït al mateix ritme que l’agroindústria creixia. La pèrdua de competitivitat davant del model intensiu; les traves burocràtiques; les exigències derivades de les directives europees sobre traçabilitat alimentària, i el rigor de l’activitat ramadera, entre més factors, han menat a l’abandó progressiu de la feina de pastor. L’any 2017 la Conselleria d’Agricultura organitzà un Curs de Ramaderia Extensiva i Escola de Pastors on participaren 70 alumnes. Només dos s’hi han dedicat. De fet, la mateixa Conselleria té problemes per trobar pastors quan vol posar en marxa algun projecte de silvopastura preventiva.
En aquest sentit, l’Escola de Pastors de Catalunya ha esdevingut una iniciativa exemplar, ja que ha permès la incorporació de saba nova al sector. La de Catalunya, gestionada per l’Associació Rururbans, arribarà aquest 2022 a l’edició que fa 14. I si bé no totes les persones que hi assisteixen acaben dedicant-s’hi, sí que hi ha un percentatge acceptable de candidats (i candidates!) que acaben vinculats al sector primari català. L’Escola ha esdevingut, doncs, una eina per assegurar, ni que siga parcialment, el relleu generacional de la pagesia. A ells (i elles) els correspondrà alimentar la ciutadania, però també —i potser de forma involuntària— previndre la propagació del foc. “L’acumulació de combustible al bosc és producte de la deixadesa urbanoforestal; de la preeminència d’una visió de la natura desproveïda de la intervenció de l’ésser humà. I això és un error —reflexiona l’expert en incendis forestals Ferran Dalmau-. Aprofitem la ramaderia com a ferramenta de gestió, perquè és més sostenible, genera paisatge i ocupació en el món rural”.