LLETRACREMATS

Sota zero

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Esbjerg (Dinamarca)

4 de gener de 1942

Quarts de cinc de la tarda

Els núvols senyoregen el cel roent, estucat per la darrera foguerada del sol. Un carrer estret i costerut, de llambordes molles, atrapat entre cases de dos i tres pisos, blanques. I una casa petita, diferent de les altres, com una dent que encara no ha crescut. Al davant hi ha una figura encongida. Amb una mà agafa un estoig estrany. Amb l’altra s’aguanta les solapes de l’abric, a l’alçada de la barbeta. Acaba de fer sonar la campaneta de la porta. L’espiell s’obre i en surt una veu femenina.

Ja? Hvad du ønsker?

Goddag, senyoreta. Em dic Salvador Gratacòs. Tinc una cita amb el mestre Søren Knud.

Ja. Passi. Deixi’m l’abric i el capell, i digui’m senyora Knud, si li plau.

L’home de l’estoig entra. Segueix la dona per un passadís. Les parets són recobertes de paper pintat amb sanefes de flors. I desemboca en un espai generós, incomprensible en relació amb la petita façana que acaba de travessar. Hi ha un home assegut en una butaca de vellut verd, davant d’una llar de foc que espurneja. A través dels vidres de l’estança, el nouvingut veu que la casa té un jardí al darrere.

Les ombres de la nit engoleixen el món. La senyora Knud corre les cortines de cretona, per aguantar millor l’escalfor. La sala podria passar per un antiquari. Llums, llibres vells, faristols i escultures, mobles sumptuosos. El nouvingut i l’amfitrió, ara dret per cortesia, encaixen, i entaulen conversa:

—Per fi el conec, senyor Knud. Li agraeixo molt que m’hagi concedit aquesta entrevista. D’ençà de la seva invitació que només pensava en la nostra trobada.

—Me n’alegro, doncs. Segui, senyor Gratacòs, segui, que prendrem alguna cosa. Te? Cafè? Algun licor en especial? Em sembla que encara queda una mica d’æbleskiver i un cul de gløgg.

Tak, senyor Knud. Prendré cafè, amb algunes gotes de cap licor en especial. Per escalfar-me. Si ho vol, també podem tastar aquesta ratafia que li he dut. És un licor molt apreciat al meu país, i estic segur que una persona com vostè, cultivada i de bon paladar, sabrà apreciar-ne els matisos herbacis.

—Rataquè? Perdoni’m, però és que la fonètica del castellà és hostil a l’orella nòrdica, sap?

—Ratafia, i no és castellà, sinó català, un idioma que es parla a Catalunya, un país situat al nord-est de la península Ibèrica.

—No sabia que hi hagués més països a la Península, llevat d’Espanya i Portugal, esclar. Les vegades que he anat a la seva ciutat, benvolgut Gratacòs, a la magnífica Barcelona, ningú no m’ha parlat d’aquest país que vostè anomena Catolúnia.

—Catalunya: és una història molt llarga, i no voldria avorrir-lo, apreciat Knud.

—Potser en parlarem després, perquè m’interessa tot el que vostè em pugui explicar. Sàpiga que em sento molt afalagat, i li ben juro que per res del món no em voldria perdre els seus coneixements sobre cultura i història. Tothom sap que n’atresora un gavadal, i que són d’envergadura.

—És vostè molt amable, Knud, però el plaer és meu, i sóc jo el que no em perdonaria estalviar-me les seves conjectures sobre música i literatura, contrastades i sòlides.

—En fa un gra massa, Gratacòs... I digui’m, per abordar una mica de tot: la carta que em va enviar, la va escriure vostè personalment? Perquè els dominis que va demostrar del meu idioma em van deixar atònit.

—Sí senyor. La vaig escriure jo, i tanmateix no es pensi que va ser una cosa de bufar i fer ampolles. El seu idioma, però, és d’una magnificència indescriptible. De seguida vaig veure que es tracta d’una llengua farcida de grans paraules, com la meva. La descoberta em va predisposar, per dir-ho en plata. Però, ara que hi caic, pensi que nosaltres, els catalans, som poliglots de naixement, perquè sempre hem navegat entre dos Estats que ens han… com ho diria… que ens han acompanyat al llarg de la història. Potser això m’ha facilitat les coses a l’hora d’aprendre danès.

—Vostè tira de modèstia. Això m’indica que estic davant d’una persona decent. Vostè és el primer espany…, perdó!, el primer catolunià que em parla en la meva llengua, la qual cosa vol dir que em respecta, malgrat que podríem entendre’ns perfectament en alemany, aquell diantre d’idioma que ho empastifa tot a Europa. I digui’m Søren, res de senyor Knud, tingui la bondat.

Tak, Søren, però era el mínim que podia fer si volia demanar-li el favor que m’ha fet venir: aprendre la llengua de Kierkegaard.

—I portar-me aquesta deliciosa ratanosequè, hö, hö, hö.

—Ha, ha. Veig que també té sentit de l’humor, Søren, per bé que d’una persona com vostè, tan intel·ligent, jo ja m’ho esperava.

Els dos homes han continuat enraonant, una bona estona, tan aviat de música com d’història, de literatura i de la cultura europea en general. I s’han fet bromes mútues; bromes, en qualsevol cas, del tot moderades. Després s’han assegut a menjar, en una taula parada amb molt bon gust, en un petit menjador contigu, atapeït de bibelotatge artístic. Conversen, mentre una dona va i ve amb plats buits i plens.

—Aquest guisat de kød és excel·lent! L’ha cuinat la seva brud?

—I ara! L’ha fet la cuinera. La meva brud, com vostè sap, és una escriptora de primera línia, almenys a Dinamarca. No seria de llei que s’hagués de preocupar pels afers domèstics. Tot i la modèstia d’aquesta casa, ens podem permetre un servei de cuinera i jardiner. Cuinera que vol dir minyona, ja m’entén.

—Però ella m’ha obert la porta, i no pas la minyona, i perdoni’m la indiscreció.

—Només volia veure’l, i prou, i no considero la seva pregunta cap indiscreció. Vostè i jo ja som amics, kære Gratacòs.

—Per descomptat, estimat Søren. I doncs, com és que la seva brud no sopa amb nosaltres? I digui’m Salvador, faci el favor.

—És molt discreta, i quan tinc una visita important, ella s’esfuma. Les nòrdiques són així. Guapes, afuades i discretes, comprèn?

—Sí, dilecte Søren, sí que ho entenc. En canvi, les catalanes són xerraires i mundanes, i xafarderes, però també són molt boniques.

—Si vostè ho diu… però, vagi com vagi tot plegat, les dones són les dones, i ja deu saber per on vaig.

—I esclar, Søren, i esclar: les dones són les dones, i la seva és discreta de debò. Si fos aquí, amb nosaltres, a mi em costaria parlar-li del tema que m’ha dut a la seva ciutat.

—És veritat… el tema. La seva ratacomesdigui és perillosa, sap?, i compti que els nòrdics estem acostumats a la cosa forta. El seu tema: ja ni me’n recordava! Vol que passem altre cop al saló, per departir amb més calma? Potser li vindria de gust un cafè i tot.

—Vostè mana, Søren.

Els homes tornen a seure a les butaques on havien segut abans. El foc espetega. La claror esquitxa les parets d’ombres allargassades i tremoloses. La minyona cuinera els acosta una safata amb cafès i galetes granelludes, empenyent una tauleta amb rodes. Llisca per les catifes amb un so tou.

—Molt bé. Enfoquem la seva comanda, perquè suposo que no deu voler perdre més temps. Miri, Gratacòs… vuuull dir Salvador. Enllà que la vetllada amb vostè sigui tan plaent, deixi’m repetir-li el que ja li vaig dir a la meva carta de resposta: no veig gaire clar el seu encàrrec. Provi d’entendre-ho. Si estigués a les meves mans sap que l’hi faria, per davant de tot. El sucre: una cullerada o dues?

—Ja ho sé, ja ho sé, i dispensi’m si vaig insistir tant en el tema, però és que vostè ha d’entendre les meves necessitats, i ja li vaig dir que els diners no serien cap problema. He vingut, perquè em semblava que per carta no em podia acabar d’explicar. Perdoni’m: una cullerada i mitja, si és tan amable.

—D’acord, inestimable Salvador. No obstant, em sembla que la seva demanda ja m’havia quedat prou clara i, em sap greu, avui només puc repetir-li el que ja li vaig exposar per escrit. Ja sé que els diners no són cap impediment, i entenc del tot el seu problema, però jo haig de ser honest, m’entén? D’altra banda, si li vaig dir que vingués, va ser per conèixer-lo en persona, que sàpiga que me’n moria de ganes. Aquí té el seu cafè. El vol acompanyar amb algun licor? Perquè veig que se’ns ha acabat la rrrra-ta-ta-ffffi-aaah.

—No, no, que no em convé beure gaire, veu?, perquè després em tremolen les mans i l’arquet se’n ressent. I ara, parlant clar, tak per la seva amabilitat de convidar-me, Søren, i vull que sàpiga que jo, a banda de la meva comanda, més tard o més d’hora hauria vingut igualment, tot i que potser hauria esperat que les coses d’Europa es calmessin una mica. Sigui com vulgui, escolti’m una vegada més: vostè és el millor lutier del Vell Continent, el més gran, i és per això que em trobo aquí. S’explica de vostè que no hi ha cap repte que el superi. És històrica, la reparació que va fer de l’Stradivàrius del reconegut Vladimir Perspectiva. I no cal recordar-li que vostè, quan tothom li deia que s’hi posés fulles, vostè va redreçar la viola de gamba del meu compatriota Ordi Badalls. No em digui, aleshores, i amb tot el respecte que li tinc, mestre, que no pot ni provar d’abordar el tema que li plantejo.

—Gràcies, però anem a pams! A veure, amic Salvador, a veure com li ho explico. Vostè és el primer violí de l’Orquestra Nacional del seu país (que ara ja sé que es diu Catulània, eh?), i ja fa temps que el segueixo. A més a més, vostè ha fet la volta al món, encisant les orelles més selectes. Recordo, i això que no ens coneixíem, però perquè ho vegi, tinc ben present el dia que va fer plorar l’il·lús Koudenhove-Kalergi (entre nosaltres, un comte amb idees que mai no es duran a la pràctica), en el mític concert de París, l’any 1923.

—En efecte! L’il·lús Kalergi: d’aquí a vint anys ningú no sabrà qui va ser... Ah! Va ser un concert al·lucinant, sensacional, superb...

—Prou, però no ens empantaneguem amb l’aristòcrata utòpic, que perdo el fil... Li deia que el seu nom el coneix tothom que es dedica a la música, de punta a punta d’Europa, i encara més enllà. Vostè és un músic sublim, internacional, definitiu, i ja s’ha comentat que, amb una mica més de treball, aviat podria substituir Perspectiva en prestigi. O sigui que no es pensi, vet-ho aquí, que rebutjo la seva petició sense saber amb qui parlo. En paral·lel, en aquesta casa només hi vénen els millors, com vostè, i si ara estem prenent cafè és perquè li tinc un respecte molt gran i una forta estimació. Sí, jo l’admiro, i quan vaig veure el remitent de la seva carta, li ho pot dir la meva brud, la il·lusió de complaure’l m’embargà. Dit això, però, miri d’entendre que el que vostè em demana és força més que impossible. Si estigués a les meves mans, si hi hagués la més remota possibilitat de satisfer-lo, no dubti que jo seria capaç de cancel·lar totes les altres comandes, i m’hi hauria posat de seguida. No passa cada dia, això que en Salvador Gratacòs t’escrigui i t’encomani una feina. Copsa la magnitud de què li vull dir?

—Li agraeixo les lloances, apreciat Søren. En cap moment no he dubtat, ni de les seves capacitats, ni de la seva deferència vers la meva persona. Ho prova el fet que m’hagi rebut sense subterfugis, ara que s’ha posat de moda dir que tots els músics som jueus (i potser és veritat, perquè jo en sóc), amb les dificultats que això li podria ocasionar.

—Poques. Pensi que els alemanyots de moment ens deixen prou tranquils. Dinamarca és un cagalló geogràfic, potser han pelat quatre comunistes, hi ha aquelles lleis antisemites que s’apliquen amb la màniga molt ampla, però la veritat és que ens miren amb una mena d’admiració. Qui ens havia de dir que la blavor dels nostres ulls ens permetria tirar, enmig de tanta tenebra! En resum, fem veure que cooperem, mantenim la nostra legislació i el rei, i de fet esperem que la guerra passi per malla...

—En català se’n diu fer la viu-viu.

—Perdoni?

—Res. Com li deia, tornant a mi, pensi en l’esforç que m’ha dut fins aquí. En primer lloc, han passat quatre mesos, que m’han semblat anys, d’ençà que vaig rebre la seva resposta, i encara que ja m’avisés que no s’hi veia amb cor, el fet d’invitar-me a casa seva, reconegui-ho, em proporcionà una certa esperança. Vaig creure que em convidava per una vaga coqueteria, la coqueteria del geni que vol que l’ensabonin una mica, que vol parlar de viva veu, perquè, qui cara veu, cara honora, etcètera. El fet d’obrir-me les portes de casa seva, vaja, permetia pensar que el joc, l’estira-i-arronsa havia començat. Vostè té una llista d’espera llarguíssima, i era lògic que demanés alguna cosa més que no pas una simple carta. Doncs bé: aquí em té, després de tants preparatius.

—El segueixo.

—En segon lloc, benvolgut Søren, no he travessat tot Europa, no he vingut de Barcelona fins a Esbjerg, per tan sols prendre cafè amb el millor lutier del món. No s’ofengui, però si de veritat no podia complaure’m, l’últim que havia de fer era invitar-me a casa seva, perquè volia conèixer el gran Gratacòs. Recapituli que em vaig preparar molt per agradar-li, per caure-li bé. I si no, per què es pensa que li estic parlant en un danès perfecte, des que he travessat el cancell d’aquesta casa? Perquè he descobert una passió sobtada per aquest idioma, nascut directament de l’infern? Doncs no, honorabilíssim Søren, no. Vaig assimilar la llengua més endimoniada del planeta, amb un sobreesforç que gairebé m’anul·la, per escriure aquella carta, i he continuat millorant per parlar el millor danès que pugui parlar un pobre català. He memoritzat el pandemònium de noms que els danesos posen a les coses, i que semblen noms de coses que no existeixen. M’he llegit l’obra completa del maleït i pesat Hans Christian Andersen. Sé collonades, com que vostès són els inventors dels segells de Nadal, ves quin gran mèrit per a un país. Fins i tot tinc nocions de cultura víking, per si em treia el tema, i m’he après quatre refranys locals, que no he tingut ocasió de fer-me venir al cas, però ara tant se val. I millor que no li expliqui els prolegòmens i les dificultats del viatge, els salconduits i aquestes coses, i les calamitats passades per amagar aquest collons d’ampolla de ratafia que li he dut, i que vostè ha buidat com si fos aigua. Tot amb tot, estimadíssim amic meu, en el vostre país, hi fa un fred que esberla les pedres. En suma: estic glaçat. I, finalment, mentre m’estic aquí, prenent-me un cafè que ja venia fred, estic perdent concerts, cosa que no m’afavoreix gaire... M’he explicat amb claredat?

—Excusi’m, però no sé què dir.

—Doncs digui’m que, com a mínim, ho intentarà. Li he portat el millor dels meus violins. M’estic en un hotel de nom impronunciable (aquí té la targeta), i puc esperar-m’hi cosa d’una setmana, no gaire més. Així que, si més no, faci’m el favor de provar-ho, encara que sigui per l’amistat que els dos sabem que ens uneix. El sopar, la conversa, tot ha estat deliciós, i no m’agradaria anar-me’n d’aquí amb la sensació que vostè no ha ni tractat de complaure’m.

—No puc. No sé com dir-li. Vol més cafè? Algun licor en especial? Té gana?

—Tinc l’estómac petit i dur com un pinyol d’arbequina.

—No m’estranya. Miri: li exposaré el tema un altre cop, i escolti’m amb atenció, perquè, insisteixo, no vull de cap de les maneres que pensi que miro de treure-me’l de sobre.

—A veure.

—Excel·lent... El seu cas és una mica pelut, i precisament no ho sé per boca de vostè. Ja fa un parell d’anys que s’escampa, atès que en el nostre món tot se sap. Sé, doncs, que el segon violí de l’Orquestra Nacional, en Joan Magrané, està pujant amb molta força. No s’ofengui, si li plau, però es comenta que podria reemplaçar-lo d’aquí a quatre simfonies. S’ha dit que si vostè no es posa al dia, aviat es podria veure relegat a segona fila. M’equivoco?

—No del tot, professor.

—Bé. Aleshores, parlant, ara amb aquest, ara amb aquell, també he sabut que el director de l’Orquestra Nacional li va demanar, a les engires de Magrané, que vostè es reciclés, i que si treballava fort bé li podia oferir un altre lloc de preferència, però amb algun canvi substancial... Vaig gaire desencaminat?

—No gens.

—Doncs llavors no em demani l’impossible! Si li han dit que treballi, faci-ho! I no em demani que agafi el seu violí i que, ops, el faci sonar com un klarinet, tros de dumrian! A vostè, col·lega Gratacòs, el que li passa és que no vol baixar a galeres, i és d’una claredat glacial que tampoc no es veu treballant amb un altre instrument que no sigui el violí. Jo sé que li han proposat de ser el klarinet principal, perquè de jove el manegava, perquè se suposa que és com anar en bicicleta, que mai no s’oblida, per molt que un es passi anys sense pedalar! I ara, visitant-me, vostè creu que s’estalviarà, per un costat, comprar-se un klarinet, sense ni recordar quantes claus té i, per l’altre, que se salvarà de reaprendre’n la tècnica i tota la pesca, com Déu mana. No, si m’estranya que una persona de la vostra categoria caigui en fantasies d’aquest calibre! Com si el veiés: amb una ampolla de rata-ves-a-saber-què, i amb una fugaç escapada a Dinamarca, l’energumen Gratacòs, l’abnorm katalansk torna, es presenta al primer assaig, obre l’estoig amb un somriure i treu el seu violí flamant i, sorpresa de tots, comença a sonar un klarinet magnífic, vellutat i encisador. No fotem, home! I pensi, redéu, que si el vaig convidar, és perquè sóc una persona amb sentiments, un danès cultivat, i no un pigmeu estupefacte com vostè! I per desgràcia meva, i que Saxo Grammaticus baixi i ho vegi, ara constato que li havia d’haver dit tot això per escrit. Prou d’enganyar-nos, Gratacòs. Vostè és una mòmia, una relíquia, i l’únic que li passa (que no és poca cosa), és que no vol baixar del pedestal on s’ha adormit! Jo només volia ser amable, pensant que vostè solet hi cauria! I ara ja no sé ni què hi fotem aquí, els dos enraonant de bestieses! Miri, sap què?, agafi el i el hat, i torni-se’n a Barcelona, a suar. És exactament el que li cal, llunàtic de lort! M’ha fotut enlaire el Yule! I per cert, abans no el perdi de vista per sempre més: el seu danès és lil·liputenc, terrorífic, una buina!

La casa petita. Obren la porta. Es projecta un rectangle lluminós a les llambordes molles. Tanquen la porta. Una figura encongida queda quieta, en la foscor. Tornen a obrir la porta. En surt disparat un estoig de violí. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.