La primera frase d’aquest llibre diu —com parafrasejant l’Eclesiastès— que “hi ha un temps per córrer, hi ha un temps per caminar, hi ha un temps per seure i explicar”. I d’això tracta el llibre de Pere Maruny (Manresa, 1974), perquè La mort dels altres explica tot el que va fer el protagonista abans d’escriure aquest relat. I el que va fer és un viatge —un llarg viatge— amb la finalitat d’aprendre com és realment el món.
Aquest recurs —el del viatge constitueix, de fet, un gènere narratiu amb precedents tan il·lustres com el Werther (1774), de Goethe. No es tracta, però, dels nostres viatges habituals en què ens desplacem d’una bada a l’altra per arribar a algun lloc. Aquí l’objectiu és el mateix viatge —“escollir rumb, mai destí”, diu— perquè és justament en el viatge on el personatge podrà entendre com és la humanitat i podrà conèixer-se millor ell mateix. Per això a aquestes novel·les protagonitzades per un home jove, se les anomena “iniciàtiques” o de “formació”. Aquest és, doncs, un text ambiciós i l’ambició mereix un respecte. Tanmateix, el resultat és més modest que aquesta potencial ambició.
Qui ens narra la història és el seu anònim protagonista, que, a vegades, s’adreça directament al lector com si aquest —és a dir, nosaltres— estigués escoltant el relat en la seva veu. El que pauta el relat són els diversos espais —sense nom, també— pels quals transita el viatger i que són, preferentment, espais socials. L’objectiu d’aquest viatge és, es diu a si mateix: “Surt a descobrir la mort, descobriràs la humanitat”.
Amb aquesta finalitat, el narrador explica que va abandonar la llar familiar: “Un món avorrit de collons”, perquè va intuir “que hi havia alguna cosa més enllà de la casa, més enllà de la mare, més enllà del televisor i de l’escola”. I inicia el seu viatge “sol, amb una motxilla i sense atendre a calendaris”. En la seva travessia, passa per grans ciutats, creua fronteres hostils, s’embarca en un vaixell, condueix camions, fa de cuiner, treballa en una granja i en una planta de reciclatge, neteja lavabos, esdevé un perdulari i acaba —la ironia és excel·lent— en una agència de viatges. I en aquests espais coneix persones molt diverses: la tripulació d’un vaixell, uns nois que exerceixen la prostitució masculina, el tràfic d’immigrants, individus marginals —“les criatures del subsol”—, un barri d’artistes, “la casa dels homes que s’estimen” o un empresari teatral arruïnat. I amors: una noia absorbent que el fascina i que creu que potser és la mort, el noi dels Ulls Verds a qui estima, i la dona amb qui es casa però que no li dura gaire. Al final del relat, un personatge troba el protagonista “desorientat, remenant en els contenidors, increpant els vianants, balbucejant paraules inconnexes”. I escriu algunes cartes. I prou. Certament, no és un bon final.
Els materials de la novel·la són atractius, el sentit de la llengua i les imatges de què es val l’autor també, però, certament també, els resultats, en bona part si més no, els malmeten.
L’obra es divideix en tres parts que duen un títol (“No mataràs, o si”; “Estimaràs en va” i “La mort és un simulacre”). Aquests títols són enginyosos, però són, de fet, irrellevants per entendre el sentit del que el lector està llegint en cadascun d’aquests apartats. Tampoc ajuden a entendre satisfactòriament el text les interferències d’un perillós diable o les al·lusions a una “Realitat”, o la innecessària implicació d’un món en què les dones monopolitzen tots els rols de poder o un final insubstancial. Més encara —i sobretot— el fonamental sentit del que vol dir l’autor amb les referències a la “mort” —la dels altres, la del narrador, la nostra— és més aviat confós, contradictori. El problema no és que el text parli de coses contradictòries, ni que sigui preferible una senzillesa més assequible però vàcua; la qüestió és que les informacions que genera el text —incloses les contradictòries—s’integrin en una significació potent, nuclear, temàtica. Com va escriure Borges, en literatura no ha de prevaldre “la senzillesa que no és res” sinó, com ell mateix diu, aquella “secreta complexitat” per a la qual la complicació, la indefinició o la dispersió són un escull. En síntesi: després d’explicar una escena, el narrador la valora sumàriament amb aquestes paraules: “que bonic i que complicat”. Justament això és el que jo volia dir.
