Preludi de Balaguer
A Sant Llorenç de Montgai, el riu que ens guia torna a ser retingut, ara per la presa batejada amb el nom del poble. L’espai conforma un pol d’atracció turística que replica l’ambient de platja en aquest escenari lacustre. A Sant Llorenç de Montgai, el precedeixen parets altament apreciades pels escaladors, que conserven en algunes balmes pintures rupestres. Superat el poble, la transformació del paisatge resulta radical: hom passa, sense transició, del cataclisma mineral a una planúria entapissada de verdor que no pot ocultar la blancor terrossa dels monticles àrids que la circumden. I d’aquesta manera arribem a Balaguer.
La capital de la Noguera és de presència imponent, i no calen gaires esforços per copsar a primera vista la seua transcendència històrica. Al marge esquerre del riu s’assenta la Balaguer contemporània, agitada i de serveis: estacions de tren i d’autobusos, hipermercats, comerços, blocs d’habitatges i algun poligon amb tallers i concessionaris d’automòbils parlen per ells sols. És en aquesta riba on s’ha urbanitzat, a més, un parc fluvial —el parc del Transsegre—, entre els ponts Nou i el de Sant Miquel, un espai d’esbarjo amb vistes al nucli històric al qual podrem accedir a peu per algun dels quatre ponts que superen el riu. Contempleu des d’algun dels ponts —preferiblement des del de Sant Miquel— la singular imatge del conjunt històric amb la combinació multicolor d’habitatges que conformen la façana fluvial de la vila vella. Balaguer vessa des d’un parell de turons coronats pel cementiri vell, les muralles medievals, la silueta destacada de l’església parroquial de Santa Maria —decalara Bé Cultural d’Interès Nacional— i una mica apartat el Pla d’Almatà, origen de la ciutat, quan el segle VIII dC un contingent musulmà hi instal·là un assentament militar. En l’actualitat, es tracta del jaciment d’època andalusina més extens de Catalunya i un dels principals d’Al-Andalus.
Podreu recórrer la muralla medieval, gràcies a l’itinerari habilitat pel consistori; penetrar de nou a la vila closa per la porta del Gel, davallar pel call jueu, deixant-vos sorprendre per carrerons i placetes, i desembocar a la plaça del Mercadal, centre neuràlgic de la vila. Quadrada, porxada, medieval, la del Mercadal és considerada una de les places més grans de Catalunya. Encara avui té lloc el mercat setmanal que remunta al segle XIV i que al llarg dels matins del dissabte omple de vida aquest espai públic.
Sense abandonar el centre històric, feu una incursió al Museu de la Noguera: hi trobareu una col·lecció excepcional de materials andalusins procedents del Pla d’Almatà i de l’antiga madina Balaguer, que conformen un dels conjunts més significatius i excepcionals de la Catalunya medieval dels segles X i XI. I a aquest patrimoni, afegiu-hi els materials procedents del Castell Formós, l’antic palau andalusí convertit en residència dels comtes d’Urgell, després de la conquesta de Balaguer.
El Segre flueix sense sorpreses entre una geografia llaurada de verdor i a base de litres d’aigua. El paisatge de regadiu es torna oasi quan prenem consciència de l’aridesa endèmica del lloc. Per l’esquerra, discorre paral·lel el canal de Balaguer, que ha iniciat el seu camí aigües avall de la presa de Sant Llorenç de Montgai. Al municipi de Corbins, la Noguera Ribagorçana s’aiguabarreja amb el Segre, i allà mateix, a la partida coneguda com Los Dos Rius, engega la séquia de Fontanet, la més rellevant de les d’origen musulmà ressenyades a Lleida. L’obra podria tenir relació amb l’expansió urbana de la ciutat de Lleida i la necessitat de provisió d’aigua a l’anomenada Horta de Lleida. Igualment ha servit històricament per accionar molins bataners, fariners i d’oli.
Per terres del Segrià
Arribat a Lleida, el Segre la voreja per l’est. La ciutat s’hi aboca; s’estén sobre el riu amb una zona verda àmplia i d’interès paisatgístic i ecològic. Parlem del parc de la Mitjana, noranta hectàrees de bosc de ribera declarades el 1979 àrea d’interès natural. Qui visite la capital del Segrià, no hauria d’estalviar-se una passejada per la Mitjana, tot un homenatge al Segre i pulmó verd de la ciutat. És ací on desemboca el canal de Balaguer i on la presa de Seròs —punt d’inici del canal homònim— reté de nou el riu.
La recta final del Segre és concentra una activitat agrícola intensa. En temporada de collita, els camins es poblen de temporers i de maquinària pesant. Deixem a l’esquerra els pantans del Secà i d’Utxesa, i més avall el de Simó. Enfront de Seròs i sobre la riba oposada, la basílica paelocristiana del Bovalar observa des de la distància l’espectacle fluvial.
Som a la recta final. El canal d’Aragó i Catalunya, que rega les terres de la Franja de Ponent i el Cinca, frontera lingüística, desemboca a la Granja d’Escarp, com també ho fa el Cinca, que inicià el seu periple al massís pirinenc del Mont Perdut. I el Segre no trigarà a abocar-se a l’Ebre, a les faldes de Mequinensa, de l’actual, perquè el poble vell perviu des dels anys setanta del segle passat sota les aigües del pantà de Riba-roja.