Un altre. Un altre riu que naix al cor del Pirineu i que, des de l’altitud d’origen, connecta les muntanyes de l’Alta Cerdanya, a la Catalunya Nord, amb l’Ebre, a la Franja de Ponent, tot passant per Balaguer i la ciutat de Lleida, entre d’altres punts d’interès. El Segre vertebra una geografia de territoris antagònics, en basteix el discurs i n’atorga coherència: des dels espais feréstecs inicials fins a la planúria fèrtil del seu curs baix, els diferents elements s’articulen entre ells al fil de les seues aigües per a crear un discurs territorial ric i divers.
Es tracta del Sicoris romà, el riu més important de la Catalunya occidental: a ell, s’hi aboquen la Noguera Ribagorçana i la Pallaresa, la Valira andorrana i el Cinca aragonès, i altres cursos menors com el Sió, el Set, el Corb o l’Ondara. I totes aquestes aigües les cedeix al seu torn a l’Ebre, a Mequinensa, que creix i davalla amb pas majestuós cap al mar.
Dèiem que el Segre té origen pirinenc. Als peus del Puigmal de Llo i del Pic del Segre, un monticle de pedres planes en protegeix i n’assenyala la surgència. És l’anomenada font del Segre aquest rajolí d’aigua cristal·lina que inicia ací, a uns 2400 metres d’altitud, el seu periple. L’excursionista que hi arribe la trobarà al peu del camí històric que enllaçava els pobles de l’Alta Cerdanya amb el santuari de Núria, a través del coll de Finestrelles. El paisatge es limita a la sublim combinació de praderies d’alta muntanya i pedreres opaques que cobreixen la part superior dels cims. Unes gorges —les del Segre— de vessants infinits coberts d’una densa massa boscosa Els primers metres entaforen el riu i conformen el preludi d’un escenari del tot oposat: obert, benevolent, conreat, així és el pla de la Cerdanya. Som a la Catalunya Nord, a l’Alta Cerdanya, a Llo, un de tants pobles de toponímia monosil·làbica d’aquesta terra —com Ur, Er, Ro, Pi, Bor...— que s’estén a banda i banda de la frontera estatal.
El Segre secciona Sallagosa pel bell mig: el nucli antic, que capitaneja l’església de Santa Eugènia —del romànic originari, tan sols resta un fris en forma dentada i la façana orientada a migdia—, es manté precabudament a una certa distància del riu sobre el marge dret, mentre que sobre l’esquerre i guanyant terreny als camps, s’estenen les instal·lacions de la vila nova, amb la zona esportiva, les escoles i l’ajuntament.
Durant els mesos freds, el pla de la Cerdanya hiverna sota una boira fumejant, gebrada, que difumina contorns i fan més íntima la percepció del paisatge. La blancor de la neu, quan hi és present, completa la gamma de tonalitats esmorteïdes només tacades per algun bocí de terra, o bé per la silueta marronosa, inert, d’una bèstia de pastura. Podrem descobrir l’espai amb lentitud, aprofitant la rica xarxa de camins rurals i carreteres locals que teixeixen la teranyina viària.
Acompanyem el Segre cap a la propera destinació. Llívia s’ha fet un nom per la singularitat històrica de la seua realitat administrativa: es tracta d’una illa dins l’estat francès, fruit del Tractat dels Pirineus (1659) i del posterior Tractat de Llívia (1660), que va definir la nova frontera. La categoria de vila va blindar-li la nacionalitat, convertint la pobació en enclavament espanyol dins l’estat francès. No hauríeu de continuar el viatge sense visitar-hi la farmàcia Esteve, una de les més antigues d’Europa (s. XV), convertida.
El Segre travessa, de seguida, la Guingueta d’Ix, una antiga barriada del poble d’Ix, encara en territori francès, que cresqué més que el nucli de la població, gràcies al comerç transfronterer i al contraban. El lloc no pot ocultar l’ambient característic dels espais de frontera. L’artèria principal —l’antiga carretera, en l’actualitat un carrer estret i comercial— ostenta la més variada oferta de productes i serveis amb la intenció de caçar el passavolant. La Guingueta d’Ix fou, també, durant uns anys estació terminal de l’anomenat Tren Groc, un ferrocarril de via estreta de color canari que havia d’unir Vilafranca de Conflent amb la Tor de Querol. Popularment coneguda com la Línia de la Cerdanya, començà a construir-se durant els primers anys del segle XX, allà cap al 1903 o 4. El 1911 arribà a la Guingueta d’Ix i fins el 1927 —la Primera Guerra Mundial n’aturà el projecte— no es completà la totalitat del traçat. El 2004 la conversió a atracció turística salvà el Tren Groc del seu tancament.
Si hom travessa a Puigcerdà des d’aquesta població no li costarà percebre l’abandonament dels controls del pas fronterer. Una sèrie d’instal·lacions llòbregues en desús es mantenen al marge del pas del viatger. La frontera s’ha tornat permeable i ha perdut el sentit secular de límit. El trànsit de vehicles, fluït i permanent, ressuscita la memòria d’un exili massiu durant l’hivern de 1939. En poc més de tres setmanes —entre la caiguda de Barcelona el 26 de gener i la primera quinzena de febrer—, gairebé mig milió de persones travessaren la frontera per diversos punts del departament francès dels Pirineus Orientals, entre els quals hi havia la Guingueta d’Ix i la Tor de Querol. Pel lloc que ens ocupa, el 10 de febrer creuaria la 26ª Divisió de l’Exèrcit Popular de la República —antiga columna Durruti— cobrint la rereguarda.
Tornem al riu. El Segre voreja Puigcerdà pel sud, després d’haver captat les aigües del Reür. La capital cerdana ha crescut ostensiblement en les darreres dècades pel fet que la comarca ha esdevingut destinació de segones residències. En qualsevol cas, Puigcerdà es manté com a centre de serveis i conserva en el seu casc antic el pòsit de la història. El turó sobre el qual s’assenta, el corona la torre del campanar, del segle XII, el darrer testimoni de la desapareguda església parroquial de Santa Maria, destruïda el 1936, a l’inici de la Guerra Civil. Als afores de la vila, l’estany de Puigcerdà va auxiliar des del segle XIII l’agricultor local en el regadiu, per mitjà de séquies i recs, però també, serví per a l’extinció d’incendis i la fusió de neu.
A l’extrem nord-oriental de la làmina d’aigua s’estén l’anomenat parc Schierbeck, en homenatge al Cònsol General de Dinamarca a Barcelona, que va cedir els terrenys per tal de construir-hi una zona d’esbarjo per a estiuejants i famílies locals influents. Corria l’any 1890 quan van iniciar-se les obres d’un projecte amb clares evocacions romàntiques.
L’aigua de l’estany és captada del riu Querol que poc abans d’arribar a les portes de Puigcerdà pel seu extrem occidental és batejat com el riu d’Aravó. Als peus de la vila, i sobre el mateix curs, hi ha el pont de Sant Martí, que separa la capital cerdana de Guils de Cerdanya. Sembla que malgrat l’aspecte medieval, és d’origen romà. Tot apunta que per ací discorria la strata ceretana, una via d’incursió pirinenca a través del coll de la Perxa, pròxim a Montlluís, traçada amb finalitats militars i comercials.
El Segre sega la Cerdanya pel bell mig, d’est a oest, abans de penetrar a l’Alt Urgell. L’abundància d’aigua i la bondat orogràfica han fet nàixer una agricultura de regadiu, alimentada per les setze séquies principals que es nodreixen del riu. El tradicional reg a manta, o per inundació, delata l’abundància del recurs natural. És per això que la verdor de la comarca i dels seus prats, una postal tan valorada pels forasters, no és gratuïta i a hores d’ara es presenta poc sostenible: el sistema de reg tradicional consumeix diàriament uns 10.000 metres cúbics d’aigua per a una superfície irrigada de 2.765 hectàrees. Al sector agrícola i ramader, cal afegir la demanda de recursos hídrics que requereix la fabricació de neu artificial, de piscines, jardins i alguna instal·lació de golf.
Malgrat tot, el Segre manté la seua salut. Prova d’això és l’Espai Natural Protegit de les Riberes de l’Alt Segre que destaca per la qualitat de les aigües i el bon estat de conservació del bosc de ribera. A banda d’algunes comunitats vegetals interessants, com ara les vernedes i les salzedes, existeix una fauna rica i variada, amb la llúdriga com una de les principals protagonistes. De fet, al mustèlid se li ha dedicat un itinerari que té el punt d’inici a Martinet de Cerdanya, en concret a la Casa del Riu i l’arbreda de les Riberes del Segre.
Al pas per Isòvol, la geografia dona mostres sensibles d’una mínima metamorfosi. La plana sembla estrènyer-se sota la pressió de la Tosa d’Alp (2536 m) al sud i el Puigpedrós (2915 m) al nord. A pocs metres del riu el santuari de Quadres, a la vora del camí de Sant Jaume, fou un antic hospital de viatgers.
Aviat arriba Bellver de Cerdanya i, amb ella, els darrers gestos de la suavitat orogràfica. Encara alguns plans, pocs, a l’extrem meridional de la vila, enmig dels quals hi ha l’església de Santa Maria de Talló. Romànica, l’any 1842 fou elevada a santuari i el 1993 declarada bé cultural d’interès nacional. El lloc s’ho val: la perspectiva del temple entre prats, amb la muralla rocosa de la serra del Cadí al fons, no pot ser més impactant.
El Bellver primitiu va nàixer sobre un turó, estratègicament situat sobre el Segre i el camí Ral de Puigcerdà a la Seu d’Urgell. Poble-frontissa, perquè fou frontera entre els comtats de Cerdanya i d’Urgell. D’aquell temps data l’església gòtica dedicada a Sant Jaume, patró de la vila, i la torre de la presó situada a tocar del portal de Cerdanya, un dels tants que posseïa la vila closa. Malgrat l’afluència d’estadants vacacionals i la construcció de segones residències, Bellver de Cerdanya conserva, encara, en el seu barri antic l’essència d’un poble de pedra tosca, murs infranquejables i una plaça Major porxada.
Continuem aigües avall i trobarem Martinet de Cerdanya, la darrera població d’aquesta comarca en sentit de les aigües. Abans, però, hauria eixit al pas el castell de Sant Martí de Castells, o el que queda d’ell. Situat sobre una elevació i en una zona on la plana deixa pas a un corredor muntanyós que encaixona el Segre, la fortificació que pertanyia al comtat de Cerdanya tenia finalitat defensiva i de control de la línia de frontera.
A Martinet, caldrà fer-hi parada. Els motius són diversos: qui desitge descobrir l’entorn natural, el poble és punt d’accés a la cara nord de la serra de Cadí i, al vessant oposat, als boscos i prats de la vall de la Llosa i l’àrea de Cap de Rec, capitanejats tots dos per la Tossa Plana de Lles (2904 m). I qui, a més, se senta atret pel patrimoni militar, tindrà una visita ineludible: el Parc dels Búnquers. Les construccions defensives formaren part de l’anomenada Línia P, un projecte faraònic impulsat pel govern de Franco durant la postguerra (1944-47), que tenia com a objectiu blindar tot el Pirineu contra possibles incursions tant dels aliats com de l’exèrcit alemany. Dels 10.000 búnquers de què constava la línia, se’n van arribar a construir 6.000. Sortosament, mai no van entrar en funcionament. La Línia P va suposar una càrrega econòmica excessiva per a un país arruïnat per la Guerra Civil.
Som a mig camí entre Puigcerdà i la Seu d’Urgell; el Segre segueix custodiat per l’alta muntanya. Davalla veloç, amb força, solcant aquest paisatge empresonat. I és per això que no hi manquen iniciatives d’aprofitament hidroelèctric. A les minicentrals de Senillers i Cabiscol I es va sumar el 2011 la de Cabiscol II, promoguda per una comunitat de regants de la zona.
Encara dins d’aquest sector engorjat, hi trobareu el Pont de Bar. Al marge esquerre del riu, perviu el poble vell, deshabitat, que fou destruït pels aigüats del 1982. S’hi conreava la vinya de muntanya, aquella que escala a força de bancals estrets els costers més arriscats. I és per això que quan el 1988 es va inaugurar el poble nou als afores del congost i a una distància preventiva del riu, va instal·lar-s’hi el Museu de la Vinya i el Vi, el qual forma part actualment de la Ruta dels oficis d’ahir de l’Alt Urgell.
Som a poca distància de la Seu d’Urgell; el Segre la banyarà, després d’haver deixat enrere els Banys de Sant Vicenç, que van nàixer al voltant d’una surgència d’aigua sulfurosa que brolla a 42 graus. L’indret és documentat des del segle X, però va ser a mitjan segle XIX quan l’antic hostal de traginers fou convertit en balneari.