Topografia política

Ja ho sabíem, que això de dretes i esquerres no passa de ser una distinció convencional: de fet, i poseu-vos on vulgueu, sempre hi ha algú més a la dreta o més a l'esquerra. Però em fa la impressió que, d'un temps ençà, el personal manifesta una precipitada tendència a desesquerranitzar-se tant com li ho permeten les circumstàncies, almenys dins la "sagrada àrea del dòlar". Potser es tracta d'un senyal més de la "postmodemitat", i la cosa tindrà unes explicacions que ara jo sóc incapaç d'endevinar. En tot cas, avui, ja solament són d'esquerres els qui no han trobat l'oportunitat de fer-se de dretes. Calcant una fórmula graciosa i d'origen incert, podríem dir: "Un esquerrà que veu la televisió no és un esquerrà, és un televident". És un exemple dels molts que podríem adduir. En la Patrística del Maig del 68 abunden els avisos sobre el perill. Com no recordar tot allò del "sistema" que "integra" els seus "rebels"? Marcuse -i els altres tenia més raó que un sant, i els mateixos xicots que protagonitzaren aquella "revolució" han acabat sent uns honorables pares de família (com els pertocava ser-ho), tremendament descolorits. I no cal ni parlar dels qui començaren declarant-se socialdemòcrates, i no pocs marxistes aproximatius, i més d'un àcrata adolescent: el vot, la filosofia, l'escalafó, el govern, la poesia lírica, prou que ho donen a entendre. El fenomen em desconcerta. Personalment, no veig la necessitat de ser de dreta: si més no, de ser "tant" de dreta. D'altra banda, l'esquerra residual tampoc no sap què oferir... Ai!, aquells anys, quan, per exemple, el difunt Blas de Otero volia anar a la Xina per "orientar-se"! Vivim en plena "desorientació". O massa "orientats" en el sentit "occidental" del verb...