Marguerite Yourcenar, a les seves extraordinàries Mémoires d’Hadrien, posava en boca de l’emperador romà unes reflexions que haurien de formar part del corpus teòric bàsic del pensament arquitectònic de qualsevol època: «Hauria volgut que el santuari de Tots els Déus —escrivia la belga amb la poderosa imatge del Panteó d’Agripa a la ment— reproduís la forma del globus terrestre i de l’esfera solar, del globus on es concentren les semences del foc etern, de l’esfera buida que tot ho conté […] La cúpula, construïda amb una lava dura i lleugera que semblava participar encara del moviment ascendent de les flames, comunicava amb el cel a través d’un gran forat alternativament negre i blau. El temple, obert i secret, estava concebut com un quadrant solar». La descripció no té pèrdua: enlloc de posar en valor les sòlides columnes de l’exterior (granit egipci encarregat de sostenir el gran fris commemoratiu), o les brillants solucions estructurals destinades a fer possible el miracle de la gran cúpula, insistia en allò perfectament intangible, és a dir, en la llum i «les semences del foc etern» i, en especial, en les sensacions que la seva atmosfera suscitaria en l’hipotètic visitant d’un lloc capaç de ser, al mateix temps, «obert i secret».
L’arquitectura del Panteó, en aquest sentit, és una mena d’anarquitectura (en un sentit proper al defensat per Gordon Matta-Clark) on allò que compta no són tant les elaborades estructures com les primeres impressions. I l’arquitecte, de manera anàloga, passaria a ser una mena d’artífex transversal i divers que no desestimaria cap disciplina, començant per la seva, però passant pel disseny d’interiors i acabant, si es vol, per una mena de poesia visual decididament artística. És en aquest punt on podem situar la pràctica d’Antoni Arola: dissenyador industrial i interiorista, porta més de tres dècades dilatant la seva pràctica en multitud de direccions però mantenint-se fidel a un únic principi, a saber, el d’interpel·lar sensorialment a un espectador que, de manera literal, s’integra en totes i cada un de les seves intervencions. De fet, Arola faria bona la vella reclamació de Peter Zumthor, possiblement un dels arquitectes contemporanis més preocupats per les qualitats atmosfèriques dels seus projectes: «Com es poden projectar coses —s’interroga al llibre titulat, precisament, Atmosferes— amb aquesta presència, coses belles i naturals que em puguin commoure una vegada i una altra?» La resposta, com dèiem, apunta en una direcció sensualista difícil de subscriure per la majoria d’estetes contemporanis (avui, produir qualsevol forma de plaer estètic gairebé és vist com un crim): «El concepte per designar això és el d’atmosfera. Tots el coneixem molt bé: veiem una persona i en tenim una primera impressió. He après a no refiar-me d’aquella primera impressió […] Ara que sóc una mica més vell, haig de dir que torno a quedar-me amb la primera impressió».
Doncs això: Arola és un creador d’atmosferes i, per fer-ho, s’ha servit de formats tan diversos com ara una làmpada, l’envàs d’un perfum, mobiliari domèstic, instal·lacions efímeres o espais permanents. Què tenen en comú tota aquesta heterogènia col·lecció de suports i plantejaments? Doncs la voluntat de cedir el protagonisme a una llum que no nomes no és intangible sinó que s’afirma, inclús amb contundència, en la seva dimensió performativa. De nou, Zumthor ens regala valuoses pistes: «La llum sobre les coses, m’emociona de vegades de tal manera que fins crec percebre alguna cosa espiritual. Quan el sol surt al matí —quelcom que no em canso d’admirar— i torna a il·luminar les coses, em dic ‘aquesta llum, aquesta llum no ve d’aquest món! No entenc aquesta llum’. Tinc llavors la sensació que hi ha alguna cosa més gran que no entenc. Sento un goig immens i estic infinitament agraït que hi hagi alguna cosa així».
La paradoxa és que, sovint, l’inabastable exigeix formats extraordinàriament discrets. Per contra, i aquest seria el «drama», el relat historiogràfic de l’art, en la gran majoria de casos, ha dirigit la seva atenció solament a les grans obres: existeix una història altra rere la Història oficial que és la que li dóna sentit (els manuscrits il·lustrats de Leonardo, els quaderns de viatge de Delacroix, les capses de Kubrick…). Grans constructors (com el nostre Peter Zumthor) ho confessen obertament: «Normalment, el què tenim és una maqueta o un dibuix (la majoria de vegades una maqueta) i pot succeir que, en ella, s’hi apreciï una coherència, que moltes coses concordin; me la quedo mirant i em dic: si, tot encaixa […] És a dir, veig les coses com si ja estiguessin acabades». Ni més ni menys: la maqueta, el dibuix, el projecte, permeten «veure» les coses com si ja «estiguessin acabades» o, el que ve a ser el mateix, «com si ja s’haguessin construït».
Només des d’aquesta certesa (la de l’autonomia del projecte «inacabat») és possible entendre la presència de treballs com, per exemple, els del cubà Carlos Garaicoa a la col·lecció permanent del Reina Sofía (hi exposa la maqueta d’una ciutat, nocturna i delicada, on els edificis són llums japoneses fets amb filferro i paper d’arròs), o les instal·lacions «urbanes» de Miquel Navarro (enlloc de paper d’arròs, l’artista retorna a la terracota), o els deliris de Piranesi (en el nostre imaginari, les seves «Carceri d’Invenzione» són més reals que la majoria d’edificis clàssics que ell va reinventar), o els trencaclosques d’Escher (per més que un tal Gershon Elber s’entesti a construir-los mitjançant impressió 3D)… Només des d’aquesta certesa, com dèiem, (la de la utilitat de l’efímer i de la importància del trajecte realitzat en multitud de direccions) és possible entendre la persistència de creadors com Antoni Arola: gràcies al fet de tenir uns ulls a la pell, el tarragoní es capaç d’imaginar una alternativa sensual a la feixuga memòria occidental, feta d’enormes pedres suportades per columnes i pilars destinats a ser derrotats pel pas del temps.
Al final, podríem dirigir-li a Arola les mateixes paraules que Juhani Pallasmaa va dedicar al seu admirat Jorn Utzon (és l’artífex de l’òpera de Sidney): «Tot treball profund sorgeix d’un diàleg entre realitat i somni. La Imaginació fusiona l’observació i la fantasia, la memòria i el desig, el passat i el futur. Les seves imatges travessen l’espai i temps, s’uneixen a les tradicions de les cultures llunyanes i la combinació dels fenòmens naturals amb la geometria, la història i la utopia. Vostè ha demostrat com convertir el moviment en forma, la matèria en la luminància i la gravetat en vol». Ni més ni menys.
Antoni Arola
Reflexions
Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona
Del 16 de setembre al 14 de novembre