Els Crítics

The xx: adéu, malenconia ‘cool’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Edició 2010 del Primavera Sound, a Barcelona. Malgrat una pluja persistent, al voltant d’un dels escenaris mitjans s’apleguen un grapat de milers de persones ansioses per veure una de les sensacions de la temporada, un joveníssim grup britànic, The xx, que havia sacsejat els fonaments del pop amb un debut de gestió titànica: la discogràfica tingué la bona pensada de deixar-los coure’s a foc lent. I els resultats foren enlluernadors, xx (2009), pop melangiós amb ànima soul i R&B. Fórmula de síntesi entre la guitarra cadenciosa de Romy Madley Croft i la veu vellutada d’Oliver Sim, a qui també dóna rèplica vocal la guitarrista. Els ritmes mandrosos però ballables de Jamie Smith (Jamie xx), arrodonien una fórmula estranyament sensual i claustrofòbica, d’amors obtusos de postadolescència, amb temes de rang superior com “Crystalised” o “Islands”. Potser fou l’ambient grisenc i plujós, tan propici a una proposta tan litúrgica, però molts dels assistents al concert tinguérem la sensació —malgrat el reduït repertori, l’estatisme i la perícia limitada dels músics— que The xx eren especials. 


Ho eren. Juntament amb unes altres bandes fonamentals com Beach House, han dissenyat els nous perfils del pop de la dècada. L’àlbum Coexist (2012) va suposar un pas endavant, la confirmació del talent de la banda, que tornà a enregistrar temes majestàtics com “Angels” o “Tides”. La consagració planetària de la malenconia cool, una mica més desimbolta que en els seus tímids inicis.


Hi ha en aquell segon àlbum un esforç implícit per preservar les coordenades sòniques que els havien donat èxit. Però el treball com a productor de Jamie xx, l’ideòleg del grup, i una recerca sonora que donà com a fruit un notable àlbum en solitari, In colour (2015), han obert definitivament la ment del col·lectiu, retrobat musicalment i personal en I see you, després d’un cert temps de separació. La seua obra definitiva, fins ara. La de l’expansió multidireccional del seu so. Sense frens ni manies. Amb un punt menys opac. Més translúcid. És per això que l’aspa blanca sobre fons negre de la coberta del seu debut i el negatiu d’això en Coexist —cromatisme intencional— és ara una composició gèlida però menys marcial, amb la silueta dels components del grup i una font lumínica intuint-se. Una fredor humanitzada.

I see you
THE XX
Young turks/Popstock!, 2017
Pop

 

Les trompetes imperials i el baix nerviós de “Dangerous”, el tema inaugural, anuncien el trànsit cap a una altra dimensió. Més hedonista i ballable, però igualment identificable. The xx, en tot cas, han travessat algunes portes. “Say something loving”, amb l’habitual intercanvi vocal entre Oliver i Romy sobre guitarres i ritmes espectrals que van creixent i amplificant-se, és el gran primer moment de l’àlbum: un tema melòdicament imbatible.


“Lips” és un tall gairebé inèdit en la trajectòria de The xx, amb ritmes, instrumentacions i cors exòtics que recorden a la versió mandrosa i relaxada de M.I.A., l’artista britànica d’origen tàmil. “A violent noise” ens retorna una versió més identificable de la banda, a priori, però el tractament brillant de guitarres i bases, d’una simplicitat i eficiència seductores, catapulten la cançó. “Performance”, un tema que juga de manera imaginativa amb els arranjaments de cordes, i la suggestiva “Replica” són la vall assedegada de l’àlbum, la preparació del terreny per a dos míssils terra-aire: un futur himne de The xx, “Brave for you”, un tema capaç de connectar amb els vells fans del grup i amb els nous, i “On hold”, una cançó trencapistes, un xut des de trenta metres que neteja l’escaire. “I dare you”, el tema més desimbolt del disc —conté un conat de cor d’estadi— també ho podria petar tot, però mostra una mica massa el llautó. “Test me” és el grandiós final.

Aquesta és la desinhibida versió de The xx que passarà de nou pel Primavera Sound, el dia 2 de juny. Adéu a la malenconia, a aquella foscúria dance tan seductora. Benvinguts a la nova i captivadora ànima translúcida.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.