Pere Areny és un nom per sempre més lligat a la història negra d’Andorra: ell va ser l’últim condemnat a pena de mort del país. Setanta-vuit anys després, Iñaki Rubio a Morts, qui us ha mort? Crònica de dos crims: l'últim condemnat a mort d’Andorra (Comanegra) en relata els esdeveniments, el conjunt de relacions humanes, els recels i les morts —més d’una, amb sorpreses i girs inesperats—, que van precedir aquell funest final, que significava la fi d’una persona, però també d’un llinatge. Amb la investigació, que compta amb elements ficcionats —que es detallen al final de l’obra—, també aconsegueix tornar a humanitzar en Pere, que va ser acusat de fratricidi i afusellat en públic, i així reparar un silenci incòmode que ha perdurat al llarg del temps, fins a l’actualitat.
"El procés judicial va ser un despropòsit, fet segons els usos que marcava un llibre establert des de l’època medieval", assenyala l’autor andorrà. Qui la fa la paga, sense gaire subterfugis, ni excuses. "Va ser un ajusticiament, provocat per la incapacitat de trobar sortides i recursos". El llibre qüestiona la versió oficial, la que recull el sumari, amb un autor hàbil en la manera d’estirar els fils i acabar demostrant que calia revisar el cas. "Ha aconseguit que, per primera vegada, la societat andorrana es faci preguntes que no s'havia fet", assenyala Jordi Mas, nét de la cosina-germana dels Areny, en referència a la investigació de Rubio. "Per fi, el tema no es tracta de manera superficial".
La mort de Antoni Areny Baró, l’Anton, va ser un cop dur. Una escopetada trasbalsava la pau d’uns Pirineus avesats a poca acció i a la neutralitat. Eren anys complexos, amb una guerra mundial que assolava Europa, amb els nazis fent incursions des de la França ocupada i amb un incipient règim franquista a l’estat espanyol, precursor d’una era de terror i d’obscuritat, amb lleis marcials i mà dura implacable. Amb aquesta remor de fons, l’enclavatge dels Pirineus, històricament neutral, després del fets ocorreguts la nit del 31 a l'1 d'agost de 1943, es lleva amb la notícia d’una mort a sang freda. Un assassinat terrible: pot algú matar el seu propi germà, mentre dorm a la casa on vivien junts? Mentre no pot defensar-se, estirat al llit que comparteix amb el seu propi botxí?
Per a alguns, la resposta era innegable i així va ser el veredicte popular, taxatiu, tan ràpid com també el del poder judicial: Pere Areny Aleix, germà del finat, era culpable. I va ser condemnat a mort i humiliat a la plaça pública, un 18 d'octubre gravat en la memòria del país. La gent, aquell dia, va seguir les passes del condemnat fins a la plaça, on sis policies li havien de disparar el tret fatal. "Se’ls va dir que només un d’ells tindria l’escopeta carregada, i que hi hauria un tret de gràcia", relata Rubio. Però era mentida, una més en la nebulosa del cas. "Totes tenien munició". Un d’ells, però, es va negar a ser còmplice d’aquella mort: era en Pere Canturri, un jove agent de policia a qui els llibres —i els fets— reivindiquen en el paper que mereix, després de molts anys de no voler fer gaire soroll. Per prudència, o potser per no remoure un cas que es volia oblidar.
Un llarg silenci i molts dubtes sense resoldre
Aquell afusellament va marcar un punt d’inflexió, però sobretot va alimentar un llarg silenci, un tel de vergonya que ha perdurat dècades —i que, depèn com i on, encara dura. Ni tan sols se sap on van ser enterrats els dos germans, cap làpida en salva la memòria. Ni al cementiri de Canillo, ni enlloc. Ni rastre d’ells, com si s’haguessin volatilitzat de l’honor de la comunitat i dels ulls de la història. Impressiona molt escoltar-ne els fets i el context familiar, in situ, a l’interior de la casa on van passar els fets, que s’aixeca sobre les roques de Canillo. Una construcció robusta, però inclement pels estralls del vent en dies de fred i, qui sap, potser per tot allò que hi va viure. D’encant imponent, de força ancestral, aixecada amb pedra i apuntalada amb fusta, de sostres baixos i ara rehabilitada amb molt de gust, a punt de reconvertir-se en un espai obert al públic com a casa rural. Allà, amb la presència de Mas i Rubio, qui signa un llibre que no es pot deixar de llegir, que enganxa per la potència de la història que explica —i amaga—, però també per les habilitats d’un escriptor que dosifica i sedueix, que fa que gairebé puguis tocar els protagonistes, estimar-los o recelar-hi, que et fa presents cadascun dels escenaris, cada lloc de tenebra, cada pam de vergonya i d’incertesa.
Aquella nit, en Pere va agafar una escopeta de balins i va disparar un tret al cap al seu germà gran, amb qui compartia llit i que aleshores tenia 56 anys. Ser a l’habitació on va passar tot encara estremeix, després d’anys de restar intacta, i ara neta, polida i repintada, amb algun envà tret per evita-ne la recreació macabra. Guardaven l’escopeta allà mateix, entre les parets d’una llar modesta, de treballadors i pencaires. El petit dels Areny, que tenia 29 anys, va tenir un judici poc net i sense cap garantia de defensa. Sense advocats, va ser condemnat a mort pel Tribunal de Corts en un judici celebrat a la Casa de la Vall. El van afusellar el 18 d’octubre i Rubio sosté la tesi, desenvolupada al llibre, que el Pere "patia un trastorn mental d’alguna mena, molt probablement esquizofrènic".
La versió oficial sempre n’ha explicat que va matar el seu germà "perquè n’era l’hereu i ell volia ocupar-ne el lloc". Però totes les informacions trobades ho posen en dubte, en una investigació que va durar més de quatre anys. "El van decidir afusellar a la plaça pública, bo i sabent que en Pere era un malalt", com subratlla l’autor. En aquest aspecte, la família destaca la feina i el tacte d’Iñaki Rubio, que "ha sabut tractar de manera molt respectuosa l’aspecte de la salut mental". Una investigació que defensa que, en realitat, aquell funest 1943 va haver-hi dos crims, no pas un: el d’Anton i el del propi Pere. Però no acaba aquí, la cònica de successos. El llibre comença amb una revelació que afegeix més incertesa i dubte, de manera impactant, amb la descoberta d’una notícia on Rubio llegeix que a Pere Areny se l’acusava no d’un, sinó de dos assassinats, un aspecte totalment encara avui desconegut pels andorrans. Alguns anys abans, una altra germana de Can Gastó, va morir de manera poc clara. També patia una malaltia mental i tot sembla indicar que se li va practicar l’eutanàsia.
La col·laboració familiar, factor clau
Rubio, que de petit estiuejava a Andorra i ara ja fa uns anys que hi viu, va arribar a la història empès per la curiositat. Un tel de misteri i d’opacitat rodejava els fets, i això tenia un punt magnètic, irresistible. "Quan tenia uns divuit anys, es va passar al Palau de Gel el documental que va dirigir Jorge Cebrián, Pena capital, on hi havia les imatges de l’ajusticiament a plaça, obra de Bartomeu Rebés". La història el va fascinar, i també el context. "Els pares em van dir que no hi anés, i entre els assistents no hi havia ningú de Canillo". "Amb tot això, el més fàcil hagués estat fer una novel·la negra o una de nazis, o potser fer una crònica històrica. Però jo volia humanitzar el Pere i, sobretot, no volia que la novel·la fos melangiosa. Comportava un problema literari i em va motivar molt".
Atret pel cas, Rubio s’agafa un any d’excedència per regirar fotografies i papers a l’arxiu, i remarca la implicació de la família, que va facilitar-li documentació. Primer, va conèixer una de les cosines, i aquesta el va posar en contacte amb els hereus legítims. "A banda d’oferir-me tota la documentació que tenien i permetre’m llegir al sumari, em van deixar accedir a la casa, que feia setanta anys que era tancada", explica. Aleshores, anys 2018, encara hi havia, a la paret del dormitori de l'últim pis, les taques de sang d’aquella funesta nit. Tot un xoc, un acte que reobria el cas, de manera literal i simbòlica, amb una veritat mai no explicada. Morts, qui us ha mort? és el primer títol de la nova col·lecció de Comanegra, ’Espores', on l’editorial vol publicar-hi assaig i cròniques, sempre en la línia de la no-ficció literària.