A Balears s’han aprovat dos impostos sobre el turisme, i un tercer es va intentar, però no es va arribar a imposar. Cronològicament, el primer —frustrat— fou el de 1955; el segon —que volia canviar el model turístic— va ser aprovat pel Govern del primer Pacte de Progrés el 2001 i derogat per l’executiu següent, del PP, el 2003, i el tercer és el vigent des de 2016.
Primera i tercera ecotaxes
El 1955, la Diputació balear decidí imposar un impost als allotjaments turístics a fi de recaptar diners per tal de fer les inversions necessàries per millorar l’oferta general turística i que alhora servís per evitar una “excessiva” construcció d’hotels en zones naturals —com les platges verges— que es volien preservar. Els hotelers actuaren ràpidament mostrant la seva oposició davant les altres autoritats baleàriques del franquisme, i a través d’elles es traslladà al Govern de Madrid, adduint que seria una greu restricció que evitaria el desenvolupament del nou negoci. El Moviment Organització —l’estructura directiva de l’única formació política legal— a les Illes s’arrenglerà amb els empresaris, igual que feu Madrid, no debades el creixement del nombre de turistes era una qüestió d’estat. La Diputació balear hagué de fer anques enrere, el seu president va dimitir i tot s’oblidà aviat.
El tercer impost fou l’aprovat el 2016. Encara vigent. El Govern d’esquerres que es formà el 2015 —fruit del pacte entre PSOE, Unides Podem, Més per Mallorca i Més per Menorca, amb el suport de Gent per Formentera— imposà el que inicialment es conegué com a “ecotaxa” i que va ser aprovat amb el nom d’impost del turisme sostenible. En primera instància, els partits esquerrans asseguraren que es tractava d’una ecotaxa clàssica i que el que es recaptés seria destinat a millorar l’oferta turística amb l’objectiu últim d’iniciar el famós “canvi de model” per anar cap al “turisme sostenible”. Es posà en marxa l‘estiu de fa cinc anys: es feia pagar entre 0,25 i 2 euros per turista i dia, depenent de les diverses categories d’establiments turístics. Els hotelers ho criticaren, però amb poca vehemència.
Just després, esclataren divergències entre els socis governamentals sobre a què s’haurien de destinar els diners recaptats. Finalment, arribaren a un acord que desvirtuava força l’essència de l’impost. Perquè s’hi incloïen tal quantitat de matèries i moltes sense relació amb el turisme que l’allunyava d’una vertadera ecotaxa i el convertia en un mer instrument de recaptació. Així, s’ha invertit en construcció d’habitatges de protecció oficial, infraestructures d’abastiment d’aigua, educatives, transport públic urbà, cos de bombers, serveis d’emergència, polítiques d’ocupació laboral... El 2019 —abans de la pandèmia—, el Govern recaptà 136 milions a través d’aquest impost. La distribució dels diners en bona part en projectes no relacionats amb el turisme va merèixer la crítica del moviment ecologista, el principal grup del qual, el GOB, la qualificà de “frau”.
Molt diferent a aquest impost vigent i, també, a l’intent frustrat de 1955 fou l’ecotaxa que s’aprovà el 2001.
L’ecotaxa de 2001
A l’abril d’aquell any, el Parlament balear aprovà l’impost sobre les estàncies turístiques, conegut popularment com a ecotaxa. El PSOE l’havia impulsat amb la voluntat que es convertís en el ressort que permetés iniciar un canvi de model turístic per anar cap a una oferta de més qualitat, basada no en la quantitat creixent de turistes sinó cada cop més en la qualitat, amb una oferta més sensible a la protecció del territori i del medi ambient, que oferís al turista el gaudi d’un ric patrimoni, cultura, esports, gastronomia, festes populars...
La història de l’ecotaxa es remuntava a dos anys abans. Poc després de ser nomenat —el juliol de 1999— conseller de Turisme, Celestí Alomar anuncià que el Govern —Partit Socialista de Mallorca, Partit Socialista de Menorca, Esquerra Unida i Els Verds amb suport parlamentari d’Unió Mallorquina— crearia un impost turístic, que tot d’una fou batejat mediàticament com “l’ecotaxa”.
Els hotelers més rellevants de Mallorca s’hi oposaren. Mai un govern ni una autoritat política regional anterior a l’autonomia, des del cas de la Diputació franquista de 1955, s’havia atrevit a fer res sense comptar amb ells. Els socialistes no improvisaven, sabien molt bé què feien. Havien encarregat amb discreció una anàlisi d’estratègia política per imposar l’ecotaxa —a un consultor polític català relacionat amb el PSC—, que avaluava que una confrontació amb els principals hotelers no tan sols no seria dolenta per als interessos socialistes sinó que podria resultar interessant a efectes d’imatge política per al president Francesc Antich amb vista a les futures eleccions autonòmiques de 2003.
Des de l’anunci fet pel conseller de Turisme, s’inicià una guerra política de quatre anys entre, per una banda, Antich, Alomar i el PSOE i, per l’altra, els grans hotelers. Alguns més modestos empresaris d’allotjament turístic, com fou el cas de diverses empreses menorquines, intentaren trobar un punt de compromís entre les dues bandes, però fou impossible. Els principals hotelers arrossegaren tota la dreta empresarial balear a la confrontació: Confederació d’Associacions Empresarials de Balears (CAEB), la Cambra de Comerç, el Foment del Turisme, les patronals d’agència de viatges, de restauració i de companyies aèries... es posaren en peu de guerra. Tenien el suport de la patronal internacional de majoristes turístics (Ifto), de la patronal espanyola de zones turístics (Zontur), de la CEOE i del lobby Exceltur, així com també gaudiren del suport gens dissimulat del Govern espanyol de José María Aznar, del PP.
“Nosaltres, el que volíem, era tenir un fons de diners per millorar el turisme”, rememora vint anys després per a aquest setmanari el conseller de Turisme d’aleshores, Celestí Alomar. “Sabíem que el turisme estava canviant, que en el futur seria una activitat més basada en el respecte al medi ambient, espais naturals, cultura... i volíem avançar-nos i millorar el nostre producte, fer-lo de més qualitat”. Per això “pensàrem en un impost finalista que anés exclusivament a inversions en aquesta línia”.
Els hotelers principals, però, es negaren en rodó. Quan s’aprovà en el Parlament l’ecotaxa recorregueren la llei als tribunals de justícia i al Constitucional. Van perdre tots els recursos. Però la part més important de la guerra fou la mediàtica, social i política.
La campanya contra l’impost va tenir una part mediàtica, a través del diari dretà El Dia-El Mundo de Baleares i, sobretot, mitjançant una instrumental —de la qual mai se’n tornà a saber res— Fundación Turismo y Sociedad que inseria anuncis en els diaris de Palma, en els quals s’acusava l’ecotaxa de ser la responsable d’una futura greu crisi turística. També es publicaren molts articles d’opinió contra la iniciativa del Govern: el president del Grup Sol, Gabriel Escarrer Julià, en publicà un en què dubtava del dret del president del Govern a implantar l’ecotaxa. La polèmica també va tenir un flanc social: a tot acte on apareixia Alomar algun hoteler o representant empresarial li recriminava l’impost, se l’insultava a vegades...
La part més rellevant de la polèmica fou la política. Un grup intern del PSOE, difús, conegut entre els periodistes com el “clan de Calvià”, d’alguna manera liderat per Margarita Nájera, que era batllessa des de 1991 de Calvià, aleshores el municipi més ric de l’Estat, s’oposà per vies internes —no públicament— a les intencions del Govern. El grup dissident tenia importants connexions sindicals i empresarials i possiblement alimentà —de forma expressa o implícita— la idea dels grans hotelers que, si pressionaven fort ferm el president, Antich acabaria per rectificar. “Com a mínim estic segur que sense aquest grup la posició dels hotelers que se’ns oposaven no hauria estat tan virulenta”, explica ara Alomar; i vol afegir que “sempre vaig tenir el suport d’en Xisco (Antich), perquè, si no, és clar, hauria estat impossible” aprovar l’ecotaxa. Aquestes reticències en el si del PSOE es contagiaren entre alguns dels socis i a la recta final de la legislatura tot eren nirvis per aquest motiu. Mentrestant, el PP pressionava tot el que podia en contra de l’impost —tant des del Govern Aznar com des de Balears— i anuncià que quan governés derogaria la llei de l’ecotaxa. Fins i tot s’arribà a crear un partit de dreta regionalista, Sa Clau, que tenia per objectiu —no confessat, però evident— de convèncer Unió Mallorquina —aliada de l’esquerra— de fer naufragar l’ecotaxa o que s’arrisqués a la competència directa pel mateix espai a les eleccions de 2003.
El Govern, com a mostra de bona voluntat i d’intenció de negociar amb els hotelers, ajornà la posta en pràctica de l’impost durant uns mesos. Després, com que els atemptats contra les Torres Bessones de Nova York de l’11 de setembre de 2001 provocaren incertesa sobre què passaria amb els vols turístics internacionals, el Govern allargà la suspensió fins a la temporada alta de 2002. No hi hagué cap entesa, però, amb els hotelers. Finalment s’implantà de forma efectiva a partir de l’1 de maig de 2002. La Federació Hotelera de Mallorca anuncià un “massiu recurs contenciós administratiu” per no recaptar l’impost que, a la fi, acabà igual que els altres recursos: descartats per la justícia.
La conseqüència electoral no sortí com el PSOE havia somiat. El PP, amb Jaume Matas, guanyà per majoria absoluta les eleccions de 2003 i a l’octubre derogà l’ecotaxa. Els socialistes interioritzaren que el “clan de Calvià” tenia raó i que fou una errada implantar contra els hotelers aquell impost. Alomar, però, no ho veu així: “El PP no guanyà per això. El PSOE va tenir més vots a Mallorca i Menorca i va restar escons a Eivissa i Formentera per qüestions locals, al mateix temps que els aliats minvaren suports; no perdérem en absolut per l’ecotaxa”.
Sense l’ecotaxa, el model ha seguit basat en la creixent quantitat de turistes: entre 2000 i 2019, un 47% més.