Entre congostos
La Noguera Pallaresa segueix implacable el seu curs, sense descriure gaires meandres, a tot estirar, un lleu serpenteig. Superem el pont d’Arcalís, el vell, de fusta, i el nou, acotat a aquest, obra del segle XX. A les portes de Gerri de la Sal i sota un espadat esquerp —l’anomenada Roca del Lladre—, perviu l’ermita de la Mare de Déu d’Arboló que presideix, precisament, un dels pocs revolts bruscos del riu i un breu congost. L’indret no tindria més importància —més enllà, òbviament, del valor patrimonial i paisatgístic—, si no fóra perquè es tracta d’un dels llocs documentats més antics del Pallars. Sembla que el 817 aparegué en un document del monestir de Gerri de la Sal un castell —castro Erbolone—, annex a l’ermita actual. Amb el pas dels segles i la proximitat a la Noguera Pallaresa, la seua verge esdevingué objecte de veneració dels raiers i gent de riu. El primer diumenge de maig s’hi celebra un aplec.
Quan la vall s’esponja, Gerri de la Sal aprofita el lloc per instal·lar-s’hi. El poble va ser una de les viles closes pallareses a l’Edat Mitjana i, en el seu nucli, és ben notori l’aire d’aquell temps. Fora del que fou el clos murallat, estan ubicades les salines, històricament les més importants de Catalunya i que representaren el motor de l’economia local fins ben entrat el segle XX. Per a saber-ne més, visiteu el Museu de Gerri de la Sal, amb seu al Reial Alfolí, o Casa de la Sal, un casalot del segle XV.
A Gerri de la Sal, encara, creuem el riu pel pont medieval d’un sol arc, suposadament del segle XI, i una passejada d’uns quants minuts, del tot plana, ens portarà al monestir benedictí de Santa Maria, el qual, segons la carta fundacional, data del 807. El conjunt romànic el componen l’església i un petit cementiri.
Entre Gerri de la Sal i la Pobla de Segur, la persistència de la Noguera Pallaresa ha excavat un dels dos congostos —Collegats i Terradets— més impressionants del seu recorregut: encarem el de Collegats un passadís estret entre parets de conglomerat de formes fantasioses i arrodonides, com pertoca a aquest tipus de roca. La carretera actual resol el pas per mitjà d’un seguit de túnels, mentre que l’antiga, prima i regirada, i parcialment en desús, es cola amb discreció entre el rocam i l’aigua. Amb Collegats, la Noguera Pallaresa tanca l’etapa pirinenca. A la Pobla de Segur, el clima, l’orografia, la vegetació i l’aspecte visiblement àrid del paisatge no deixen lloc a dubtes: som al prepirineu lleidatà, aspre, abrupte i alhora hospitalari. És el Pallars Jussà en estat pur, el del “viatge als orígens”, com resa el seu lema. Juràssic i antic, medieval, amb conjunts d’una excepcional vàlua, com la col·legiata i el castell de Mur.
Si ens atenim al riu, el Pont de Claverol, unit a la Pobla de Segur per un pont ínfim, ha esdevingut capital dels raiers de la Noguera Pallaresa. Posseeix un museu dedicat a aquest ofici que es completa durant el primer cap de setmana de juliol amb la celebració de la Diada dels Raiers. El Pont de Claverol fou, també, un dels primers pobles a Catalunya a disposar d’enllumenat elèctric.
En matèria fluvial, a la Pobla de Segur es produeix l’aiguabarreig del curs que ens ocupa amb el Flamisell, un altre gran protagonista en temps dels inicis de la indústria elèctrica a Catalunya. A la Pobla de Segur, trobareu la central hidroelèctrica alimentada per les aigües del Flamisell, que baixa de l’alta muntanya, tot solcant la Vall Fosca. I és al Flamisell i a la Noguera Pallaresa on va tenir lloc un dels episodis cabdals pel que fa al canvi de model energètic de la Catalunya dels darrers cent anys. L’enginyer barceloní Carles Emili Montañès va convèncer el nordamericà Fred Stark Pearson de visitar el Pallars, per tal de considerar les excel·lents qualitats orogràfiques per a la implantació d’instal·lacions hidroelèctriques. Qui fou un dels pioners i impulsors de la nova font d’energia a principis de segle XX no va trigar a veure-ho clar, i el 12 de setembre de 1911 va fundar a Toronto l’empresa Barcelona Traction Ligth and Power Company Limited i la seva filial Riegos y Fuerza del Ebro, conegudes popularment com la Canadenca. El seu objectiu era la producció, distribució i explotació d’energia elèctrica, amb l’objectiu de controlar el mercat de l’electricitat a Catalunya. Gràcies a les concessions d’aigua adquirides en pocs mesos, l’empresa va poder construir els aprofitaments hidroelèctrics de Sossís (1912), Seròs (1914), Sant Antoni (1916), Camarasa (1920), Sant Llorenç (1930), Gavet (1931) i Terradets (1935).
D’altra banda, el 18 de novembre de 1911 es va crear a Barcelona l’empresa Energía Eléctrica de Cataluña, impulsada pel financer i emprenedor pallarès Emili Riu, amb capital majoritàriament suís i francès. Si Pearson aprofitava en bona mesura les aigües de la Noguera Pallaresa, Riu ho feia amb les del Flamisell, instal·lant a la Vall Fosca les centrals hidroelèctriques de Capdella (1914), Molinos (1917) i la Plana de Mont-ros (1940). A més, Emili Riu fou, també, el promotor i principal propietari de l’empresa Productora de Fuerzas Motrices, creada l’any 1917 i responsable de la construcció de les centrals de la Pobla de Segur (1920) i del Congost (1923) al Pallars Jussà, i de Cledes (1929) a la Val d’Aran —pel que fa a Cledes, vegeu el capítol dedicat a la Garona—.
Val a dir que per aquell temps el Pallars Jussà patia una de les pitjors crisis a què s’havia enfrontat, a causa de sequeres i dels estralls de la fil·loxera. En una dècada —entre 1900 i 1911—, la comarca havia perdut un terç de la població. L’arribada d’inversors en el sector hidroelèctric va operar un miracle social i econòmic, i va suposar una regeneració per a aquest territori, a costa de la inevitable alteració de l’estructura tradicional. A la vall principal de la Pallaresa, però especialment a l’espai aïllat i tancat de la Vall Fosca, l’arribada de contingent humà, l’obertura d’infraestructures i el pas de maquinària pesant capgirà la tranquil·litat secular. A Senterada, a l’entrada de la vall, l’antic hostal de Josep Gallart assistiria al pas de treballadors i personal especialitzat. No ens hi estendrem; la novel·la El Segle de la Llum, del pallarès Pep Coll, retrata els canvis profunds d’aquella època.
No abandonem el fil de l’aprofitament hidràulic, perquè entre la Pobla de Segur i Tremp es desplega el pantà de Sant Antoni que, en el moment de la seua finalització el 1916, va erigir-se com l’embassament més gran de Catalunya. De fet, en el trajecte per carretera entre ambdues poblacions —13 quilòmetres— la làmina d’aigua us acompanyarà permanentment.
Arribats a Tremp, la capitalitat de la vila suposa un pretext més que suficient per a fer-hi parada. La vila s’assenta sobre la riba dreta de la Noguera Pallaresa en un espai obert, agrícola, de secà. Els seus orígens remunten al segle IX, al voltant de l’església de Santa Maria de Valldeflors, saquejada en diverses ocasions per les forces musulmanes. Tremp acabaria erigint una muralla, sis torres de defensa i un fossat; una estructura medieval que contindria la trama urbana fins a principi del XX. En l’actualitat, només resta dempeus la torre de la Sagristia i un pany de muralla entre aquesta i l’anomenada casa Feliu.
A pocs quilòmetres aigües avall, la Noguera Pallaresa torna a ser retinguda al congost de Terradets. A aquest pas natural, el viatger haurà de dedicar un instant. Podreu aturar-vos a l’àrea de descans de la font de les Bagasses —l’aigua de la qual, per cert, mana fresquíssima—, alçar la vista i deixar-la escalar la infinita paret calcària que s’eleva més de 400 metres per sobre dels nostres caps. El congost en qüestió separa en dos la muralla del Montsec: a Ponent, el Montsec d’Ares, amb Àger com a nucli destacat; a Llevant, el Montsec de Rúbies. Poc queda ja d’aquest llarg viatge. Superada la muralla del Montsec, la Noguera Pallaresa cau de nou en el parany del darrer embassament, el de Camarasa. L’estretor, entre parets rogenques, fa que la làmina d’aigua no adopte dimensions de mar interior, sinó més aviat de cinta líquida. A la cua del pantà, sobre una proa de roca, perviu, rotunda i medieval la baronia de Sant Oïsme, amb l’església parroquial de Sant Bartomeu (segles XI i XII) i una torre de defensa amb aires d’equilibrista que pertangué l’antic castell de Sant Oïsme.
Superada la presa de Camarasa, el riu es fon amb el Segre, que apareix per l’esquerra, a l’eixida del congost del Mu. La Noguera Pallaresa perd definitivament la seua identitat i amb ella, conclou també el nostre periple.