Alòs d'Isil
Continuem per la Noguera Pallaresa, deixant-nos portar pel corrent de les seues aigües. La vall perd altitud amb una suavitat persistent. La pista que la recorre paral·lela al riu —ara sí, apta per a tots els vehicles— invita a la contemplació del paisatge que, a la tardor, s’encén amb l’esperada paleta d’ocres.
A l’entrada d’Alòs d’Isil, es conserva l’antiga serradora, que es va cremar el 1953 i que l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu ha reconstruït. La maquinària funcionava amb la força hidràulica i, com aquesta, n’existiren diverses a les valls d’Àneu i a tot l’extrem septentrional del Pallars Sobirà —Isil, Sorpe, València d’Àneu, Son...—, les quals foren peces fonamentals en l’aprofitament silvícola i en el desenvolupament econòmic i social de la zona.
Encara a Alòs d’Isil, no deixeu d’atansar-vos al riu: el pont romànic d’una sola arcada us sorprendrà per la bellesa i plasticitat del seu perfil. Romànica és també, originàriament, l’església dedicada a Sant Lliser, amb alguns elements primigenis com la portalada del segle XII, que recorda la de l’església de Sant Joan d’Isil, a pocs quilòmetres i situada als afores del poble. La de Sant Joan té adossat el cementiri, diminut i ordenat, que confereix al conjunt una agradable sensació d’harmonia.
Al llarg d’aquest tram de riu, ixen al pas altres ponts romànics: el d’Àrreu, pel qual travessa el camí d’accés a aquest nucli actualment despoblat; i el d’Isavarre, situat a la part baixa del poble i per on discorria el camí que es dirigia a Sorpe. Arribats en aquest punt, haurem deixat enrere el petit pantà de Borén, que nodreix el salt d’aigua de la central d’Esterri d’Àneu. Aquest, a l’igual que la citada instal·lació hidroelèctrica, va entrar en funcionament el 1958. La carretera salva elegantment l’estretor orogràfica que va ser aprofitada per a la construcció de la presa, i en un grapat de revolts s’aboca a la planúria de cota baixa on s’assenta Esterri d’Àneu. La Noguera Pallaresa navega, en aquest tram, per un parèntesi geogràfic entre pantans minúsculs: hem superat el de Borén, a l’espera que el de la Torrassa en retinga de nou les aigües.
Esterri d’Àneu obliga a detenir-s’hi: és el segon nucli més poblat de la comarca després de Sort i el que centralitza els serveis de les Valls d’Àneu. Amb el d’Esterri es completa el reguitzell de ponts romànics per sobre de la Noguera Pallaresa: amb una estructura de dos ulls, uneix els dos barris més antics del poble: al marge dret, hi ha la vila closa.
Esterri d’Àneu excel·lí a mitjan segle XIX per l’atrafegada activitat agrícola i ramadera, molinera —amb els diversos molins de gra, dels quals no en sobreviu ni un de la quarantena que varen existir al quarter d’Àneu al segle XVII—, tèxtil —amb telers i fàbrica de cardar llana— i de la fusta. Fins i tot comptava amb un post duaner amb un gens menyspreable moviment de mercaderies.
No hauríeu de marxar d’Esterri d’Àneu sense visitar l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Inaugurat el 1994, aquest espai ubicat a la casa Gassia, al bell mig del poble, aporta la visió etnogràfica de les valls d’Àneu i del conjunt del Pallars, i permet descobrir la relació directa i profunda dels seus habitants amb l’entorn. Si bé l’espai d’Esterri n’és un dels principals, l’Ecomuseu posseeix una estructura descentralitzada, amb seus a diversos pobles, com la serradora d’Alòs d’Isil.
Parlem d’energia. La centralitat d’Esterri i les condicions orogràfiques favorables van propiciar la posada en funcionament, el 1958, d’una central hidroelèctrica alimentada per la presa i el salt de Borén. No obstant, Esterri brillà amb llum pròpia des del 1913, quan el molí fariner produí, a banda de la mòlta de gra, electricitat per a l’enllumenat local. Dos anys més tard faria el mateix el de Llavorsí, aigües avall d’aquest riu, i en qüestió de pocs anys, altres molins locals ampliaren la seua activitat a la generació elèctrica.
El canvi de model de producció elèctrica al Pallars Sobirà arribaria als anys cinquanta, amb la construcció de la central d’Espot i Sant Maurici el 1954, i de la d’Esterri quatre anys més tard, amb una major potència. En aquest context, les petites centrals de subministrament local de Son, Sorpe, Escaló, Escart, Unarre o Esterri d’Àneu acabarien per deixar de funcionar. Per aquell temps, a més, entrà en funcionament el pantà de la Torrassa.
Més romànic al camí
Esterri d’Àneu, havíem dit, se situa en un eixamplament bondadós entre muntanyes que s’eleven a més de 2000 metres d’altitud. La realitat s’esponja, s’oxigena i, amb ella, el riu té una reacció idèntica: serpenteja mandrós entre Esterri i la Guingueta d’Àneu, formant una zona humida, la mollera d’Escalarre, d’alt valor ecològic i preludi del citat pantà de la Torrassa. La mollera d’Escalarre és una de les poques zones humides d’aigües tranquil·les del Parc Natural de l’Alt Pirineu, on conflueixen hàbitats de zones humides i de muntanya. La seua rellevància natural i paisatgística ha portat a instal·lar-hi alguns equipaments per a la descoberta i contemplació d’aquest espai natural, com observatoris, bancs o passarel·les.
En qüestió de tres quilòmetres des de la presa del pantà de la Torrassa, arribem a Escaló, que la carretera C-13 travessa pel bell mig. Haureu de detenir-vos-hi, perquè ací s’ubica el Centre d’Interpretació de les Viles Closes, un espai museïtzat que aporta llum sobre les viles closes medievals al Pirineu. I Escaló és una d’elles: manté l’estructura urbana antiga, amb portes i muralles i carrers tortuosos i irregulars.
D’altra banda, el poble posseeix una de les joies del romànic català: el monestir benedictí de Sant Pere del Burgal. El temple és citat en documents de mitjan segle IX i sobre un edifici primigeni es bastí la construcció romànica que avui resta dempeus (segle XI). El conjunt va ser restaurat durant el període 2012-2013. Accediu-hi: una breu passejada des del poble us hi portarà. El monestir ocupa, a més, una talaia privilegiada sobre la Noguera Pallaresa i la seua vall.
Continuem el viatge i aviat arribem a Llavorsí. El poble ha crescut a l’aiguabarreig de la Noguera de Cardós amb el riu que ens guia. Si remuntem el primer, accedirem a la vall de Cardós i a l’alta muntanya pirinenca, amb Lladorre i Tavascan al final de la carretera i el petit pantà del mateix nom que recull les aigües de la capçalera de la vall. Si, per contra, decidim remuntar la Noguera de Vallferrera, afluent de la Noguera de Cardós, penetrarem en els dominis del cim més alt de Catalunya, la Pica d’Estats (3143 m).
D’altra banda, Llavorsí acull clientela d’interès muntanyenc, d’evident presència pels seus carrers, però sobretot s’ha promocionat com a centre per als esports de riu: ràfting, caiac, hidrospeed i altres versions de les activitats adrenalíniques d’aigua atreuen el turisme més actiu. Un fenomen idèntic succeeix a Rialp, i encara més avall, a Sort. El turisme d’esports d’aventura ha aconseguit modificar l’estructura econòmica tradicional basada en el sector primari. Si bé la comarca continua mantenint l’essència ramadera, el sector turístic ha esdevingut la base de la seua subsistència. I a Sort, més que a cap altre poble, el fenomen és indiscutible: al llarg de la carretera s’arrengleren comerços, empreses d’esports d’aventura, neoprens assecant-se a l’aire i remolcs carregats amb barques i caiacs, a més, no cal dir-ho, de bars i restaurants i alguna administració de loteria. Sort és, també, el centre històric del Pallars Sobirà i capital comarcal: el carrer Major i algun portal en conserva l’aire del passat. No hauríeu d’abandonar la vila sense fer visita a la presó-museu Camí de la Llibertat, que recupera la memòria dels perseguits pel nazisme durant la Segona Guerra Mundial, els quals travessaren, com hem explicat pàgines enrere, el Pirineu a la recerca de refugi. Sembla que per Sort, passaren entre el 1939 i el 1944 unes 3.000 persones, centenars de les quals foren empresonades ací, a la Casa Xorret, actual seu del museu.