Si establim la vall del riu Fred com a límit entre la Vall d’Aran i el Pallars Sobirà, convindreu que la Noguera Pallaresa, a la qual dediquem aquest capítol, posseeix essència aranesa. I així és, perquè naix al Pla de Beret, a un grapat de metres de les deus de la Garona. Tant un riu com l’altre foren objecte d’admiració en temps remots per part dels antics pobladors, que en senyalitzaren les respectives surgències amb monuments megalítics. Si en el cas de la Garona —vàrem veure-ho en el capítol anterior— ho feren amb la Pèria deth Uelh, en el cas de la Noguera Pallaresa hi instal·laren la Pèira Roja. El Pla de Beret, recordem-ho, conforma un interludi d’orografia suau enmig d’un escenari muntanyenc agitat, així com un espai frontissa entre dues realitats climàtiques: l’atlàntica, a la Vall d’Aran i a través de la Garona, i la mediterrània, als dos Pallars i amb la Noguera Pallaresa com a eix vertebrador.
La Noguera Pallaresa depara un viatge llarg, de més de 150 quilòmetres des de l’alta muntanya fins a l’aiguabarreig amb el Segre, a les portes de Camarasa, amb els consegüents canvis de paisatge a mesura que avança cap al sud. Com qualsevol riu pirinenc d’una certa envergadura, ha posseït una innegable funció vertebradora del territori, de comunicació i transport, connectant històricament geografies, a través de congostos i engorjats.
Camins d'exili
Tot comença, dèiem, al pla de Beret. Som a més de 1.800 metres d’altitud. L’espai, encalmat com una bassa d’oli, ha estat colonitzat per una làmina d’asfalt que fa funcions d’aparcament gegantí de l’estació d’esquí de Baqueira-Beret. Fora de la temporada d’hivern, hi deambulen grups d’excursionistes, forasters i turistes de visita a la Vall d’Aran. Cavalls i vaques, aliens a la presència de l’estranger, pasturen fora del temps, del temps humà volem dir. Qui s’atansa al pla de Beret ho fa, majoritàriament, amb la intenció de passejar fins a Montgarri, probablement sense ser conscient que el rierol que acompanya el camí és la nounada Noguera Pallaresa.
A Montgarri, s’hi arriba a peu, o bé en cotxe per una pista de terra. L’excursió pedestre resulta agradable, còmoda, una passejada amb clara tendència al descens —que després haurem de remuntar. El santuari de Montgarri apareix en girar l’últim revolt dominant un prat ampli. El seu campanar, punxegut i típicament aranès, ens guia com un far. El lloc l’acordona una tanca de pedra que en preserva la intimitat, i al seu interior, hi trobareu l’església i un refugi, la rectoria, alguns i una plaça quadrada que forma l’espai buit entre edificis. Montgarri és l’últim espai aranès amb rastre humà, poc abans de la frontera comarcal amb el Pallars Sobirà i a tocar d’Occitània. S’hi concentrà la vida fins a la dècada dels seixanta del segle passat, repartida entre aquest espai i les dites cases de Montgarri. Va despoblar-se quan les condicions de vida, sense electricitat i amb una comunicació precària i gairebé impossible amb les nevades, es feren insuportables als seus veïns.
Si volem seguir el curs de la Noguera Pallaresa fins al pla de Bonabé ens caldrà un vehicle tot terreny. La pista i sobretot els guals fan impossible la circulació amb un vehicle de perfil baix dissenyat per a l’asfalt. Per contra, l’excursió en bicicleta resulta d’allò més agradable i no comporta cap dificultat tècnica. En cas de no disposar de vehicle de muntanya, haureu de retrocedir fins al pla de Beret, descendir a Baqueira i travessar al Pallars Sobirà pel port de la Bonaigua. Tot baixant aquest coll, desvieu-vos cap a Sorpe i Isil, i remunteu les aigües del riu que ens ocupa fins a l’aparcament de la Perosa. Caldrà aturar-s’hi, perquè el lloc té història. Tot comença a principis de segle XX, concretament el 1903, quan l’empresa Matussière et Forest engega la serradora que havia d’explotar l’avetosa de Bonabé, propietat de la duquessa de Medinaceli. Louis Matussière era veí de Modane, una població enclavada al departament alpí de la Savoia, i havia adquirit a principi d’aquell segle la paperera Lédar, ubicada a Sent Girons, al departament pirinenc de l’Arieja. La intenció de Matussière era proveir Lédar amb la fusta extreta de Bonabé, la qual cosa requeria travessar el port de Salau, a 2085 metres d’altitud. La societat Matussière et Forest va construir-hi un sistema de transport aeri de més de nou quilòmetres de llargada entre Bonabé i el poble de Salau, superant al seu pas els més de 600 metres de desnivell existents entre el pla de Bonabé i el pas fronterer del port de Salau. Un total de 91 pilones s’estenien al llarg del recorregut del cable transportador, que transferia diàriament 120 tones de fusta cap a l’Arieja —unes 24.000 tones anuals, concentrades entre abril i novembre, fora dels mesos d’innivació—. Però la cosa no acaba ací: si al port de Salau l’empresa va situar una estació receptora, dormitoris per als treballadors i el cap d’estació, menjador i l’oficina de duana, a Bonabé va nàixer un autèntic poble, amb habitatges per als gairebé cent empleats —la majoria catalans i alguns italians i alemanys—, capella i la celebració d’un mercat setmanal.
Amb la intensitat amb què es deforestava, en qüestió d’una dècada Matussière et Forest va exhaurir la fusta de Bonabé que, unit als efectes de la Primera Guerra Mundial i la consegüent mobilització dels treballadors francesos, va provocar el declivi del projecte a inicis de la dècada dels anys vint. El 1925 un gran incendi destruïa el poblat de Bonabé, concebut majoritàriament amb fusta, tancant per sempre més aquest episodi sobre la depredació intensiva d’un bosc pallarenc.
Al port de Salau es conserven les restes dels edificis del transport aeri, i és ací dalt on se celebra anualment una trobada catalano-occitana d’agermanament.
El relat del port de Salau, com també del veí port d’Aulà i del port de Gireta, pròxim a Montgarri, es nodreix d’exilis, amb la circulació en un sentit i en un altre de persones amb motivacions diverses, durant la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial: partíceps de l’alçament franquista que emprengueren la fugida allà on la insurrecció havia fracassat, com fou inicialment el cas de Catalunya, o jueus perseguits pel nazisme que travessaren les muntanyes cap al sud a la recerca de refugi. En aquest aspecte, el projecte Perseguits i Salvats recupera quatre itineraris d’evasió dels jueus que passaren pel Pirineu lleidatà, per mitjà d’un seguit de rutes senyalitzades pels passos més freqüentats.