Uns globus color púrpura i en forma de cor, sostinguts per un llarg fil, apuntalen, a banda i banda, la gòtica portalada del palau, antic atri -ai las!- de les malhaurades galeria Maeght i la Fundació Gaspar. Sota els globus, un seguici de minyons amb samarreta rosa, lluïnt la inscripció In art we trust, van a la caça del turista feliç, que mentre bada tot encaminant-se al Museu Picasso, se’l invita a fer parada i fonda al flamant museu. És l’esperança humida de tots els darrers inquilins del Palau Cervelló: esperar que un percentatge de visitants del Picasso piquin l’ham, i fer així l’agost. Faran bé, no obstant, els riquíssims amos del Moco, en saber que tothom que ho ha intentat ha fracassat en aquesta lícita escomesa. Però els Moco, esclar, tenen doblons i la seva seu d’Amsterdam al cap: un éxit colossal de visites, ens expliquen els minyons de samarra rosa al hall del museu.
L’interès des del punt de vista sociològic -Cirici salivaria- és de primer ordre. A la contraportada del fulletó de visita, una fèmina pèl-roja, guarnida de les celles a les ungles del peu, i embutida sobre un sofà firmat per un tal Kaws (després descobreixo que és una primera firma mundial d’art urbà), es presenta com a fundadora del centre, bo i dedicant el següent text als visitants moquers: “Tot sovint, quan estic inspirada, s’encén la meva ànima activista. Canviem aquest món cap a millor! És el nostre somni que el visitant de el Moco, se senti com nosaltres.” Passo l’atri del museu exultant.
La rialla dura no més que uns pocs instants. Un cor de bou banyat en fermol, atravessat per una daga i unes ales esponjoses -que em recorda a les d’un àngel vist en no sé quin anunci nadalenc de perfumeria- em rep a la primera sala del museu. Damien Hirst n’és l’autor. A pocs metres, una escultura mastodòntica del darrer Dalí, cedida pel Dalí Univers -només qui hagi visitat el Dalí Universe de Londres es pot fer una idea de la faiçó de la peça-, tota daurada, i també alada, malda per dialogar amb un infaust retrat de Marilyn Monroe signat per Andy Warhol. Al costat, un Jean Michel Basquiat -una de les meves esperances del museu-, amb un braç de Popeye el Marino: la cita del mariner és textual, inscrita a mà sobre el quadre. En el mateix replà, després d’esglaiar-me davant un sant sopar postpunk d’un tal LaChapelle -una altra estrella de l’art contemporani, em xiven-, em topo amb un quadre espaterrant d’en Yago Hortal. Quan acabi la ruta, saludant els simpàtics vigilants amb globus, pensaré que, de llarg, és la millor peça del museu.
En les estances superiors es congreguen fenòmens artístics que decididament no es troben en cap altre espai de la ciutat. Hi ha la sala dedicada a Banksy, que els del Moco li podrien treure molt més petroli: l’interessant d’aquest anònim i furbo artista de carrer és l’explicació sociològica del seu succés abans que les seves obres penjades a sala, molt per sota del nivell de la seva àurea. Després hi ha un inèdit espai dedicat a les obres NFT: són breus audiovisuals, alguns fins i tot ingeniosos, adquirits en cibermoneda per xifres prohibitives: fascinant novament per entendre en que dediquen el temps i els diners els rics propietaris del món. I també el reclam de l’art immersiu, una carta ja gastada a la ciutat, però que sempre amenitza una visita del gènere.
I després, tota una cort d’artistes -Kaws, Lorca, Os Gemeos, Fantomes- que mereixen una reflexió. Són artistes que s’han divorciat del món oficial de l’art, i han fet camí propi a través d’un estrany entramat format per social media, cultura urbana, dissenyadors, cases de subhastes i joves rics seguidors de Paris Hilton. Han pres el testimoni de la línia espectacular i edulcurada de l’art dels Dalí-Koons-Hirst, que avui fan les delícies d’emprendedors millonaris. I ja se sap que els rics, cada cop són més rics, i cada cop tenen més poder per distingir-se i amplificar la seva distinció pel món.
Malgrat els flaixos, els cors púrpura i les escultures alades, recomano a tot curiós de l’art una visita al Moco. Coneixereu d’aprop altres esferes que s’estan gestant i popularitzant, amb molta més intensitat i rendibilitat que en la nostra exquisida però pobre i solitària esfera de l’art contemporani. La instragramització de l’art va obrint-se camí com a fenomen de masses, i va quallant a la ciutat dels Desigual, Tous i Lladró. M’agadaria seure al sofà-Kaws amb la riquíssima i elegantíssima Kim Logchies-Prins, i parlar-li de l’art refinat que està en els fonaments d’aquesta ciutat: en la imaginació preonírica de Jujol, en l’obra tel·lúrica de Miró, en el compromís i profunditat de Tàpies, en la mirada deconstructiva de Miralles, o la subtilitat d’Aballí… Mentre somiejo amb totes aquestes coses, sortint del Palau Cervelló, resseguint amb la mirada la cua de millenials turistes esperant el seu torn per entrar al Moco, em pregunto també si en podem aprendre alguna cosa d’aquests nous fenòmens, que riu-te’n tu ara de l’Hermitage. Potser si que paga la pena intentar-ho. Són 15 euros l’entrada.
