Els itineraris d'Agustí Pons
Agustí Pons ha aparegut a tots els titulars de la premsa diària que han parlat dels Premis Octubre d'en- guany. El flamant guanyador del Joan Fuster d'assaig reclama ser anomenat "periodista" i reivindica una manera de fer periodisme empeltada de literatura.
"Federica Montseny, la utopia imperfecta" i "Jordi Pujol, el país, la realitat" són els dos retrats que Agustí Pons ha triat per col·locar al principi i al final del recull Itineraris, una galeria de personatges- clau del país que li ha valgut el Joan Fuster d'assaig.
Agustí Pons, responsable de la secció d'opinió del diari Avui i col·laborador de diversos mitjans, en parlar dels seus retratats diu: "L'important aquí no és intentar veure si Agustí Pons és pujolista o no o si està a favor de les tesis de Joaquim Molas; he concebut cadascun d'aquests retrats com a un artifici literari que es basa en el coneixement més o menys directe de cadascun dels personatges".
Per tant, Pons se situa en aquests retrats "a mig camí entre el periodisme i l'erudició" insistint en un gènere que practica, en petit, cada dia a l'última pàgina de l'Avui, a la secció "Figures, paisatges".
Les diferències entre aquesta peça diària i el recull d'ara, però, són més de forma que de fons. Agustí Pons les resumeix: "Les dimensions; a un periodista acostumat a la limitació d'espai, escriure trenta folis sobre un personatge resulta dur, fer un llibre és molt dur. En segon lloc, ha hagut d'escriure establint una distància entre el personatge i jo, sense que aquesta distància faci perdre la calidesa necessària amb què cal abordar cada retrat".
Agustí Pons és enguany un periodista premiat en un con- curs d'assaig. "Es evident que Itineraris és un assaig", confessa, "perquè primer, hi ha un treball científic; parlar de Foix, per exemple, vol dir ha- ver-me llegit tot el que ell va escriure i, a més, tot el que s'ha escrit sobre la seva figura. En segon lloc, hi ha una tesi, que és el que jo dic de cada retrat, el que constitueix l'esquelet de cadascun d'ells i finalment, hi ha la creació literària.
Periodisme-Literatura
A mig camí entre l'objectiu fotogràfic i el filtre de les sensacions, el Pons retratista rei- vindica el gènere del qual s'ha fet una mica especialista, un híbrid entre el periodisme i la crítica literària. Fixant-se en el
panorama periodístic del país, Pons busca i troba l'exemple francès: "Allí, aquesta manera de fer periodisme es practica amb més normalitat que aquí. És una manera de fer que aquí es practicava amb Destino, la pèrdua de la qual crec que ha resultat irreparable".
Pons, a banda de mirar amb nostàlgia cap al passat i queixar-se de la manca de Destines en el periodisme català actual, reclama el periodisme empeltat de literatura "perquè se situa en un estadi intermedi en la divulgació cultural, entre l'anàlisi de fets i dades i l'erudició".
Perquè del que Pons parla és d'anar més enllà, "arribar a un determinat públic que podríem anomenar de cultura mitjana i que actualment té poques plataformes culturals. Al país hi ha una franja cultural que ac- tualment no està prou coberta. Per això és necessari un procés de frivolització de la cultura; el llibre, molts cops està massa separat del que ha de ser-ne el lector".
Pons torna a posar el punt de mira en el periodisme francès "aquí no tenim cap revista com Lire o Magazine litteraire...". En definitiva, podríem dir que França té allò que aquí va quedar reduït a pràctica- ment res: una determinada tradició periodística. I en l'esforç de connexió amb una tradició al nostre país, fem cap a Josep Pla.
En preguntar a Agustí Pons què li semblaria que es connectés la seva pràctica retratística amb la tradició planiana, respon ràpid: "Em faria por. Jo admiro Pla com a prosista però no el tinc beatificat, no l'idolatro. M'agraden coses concretes de Pla, no tot, les Cartes de lluny i també els Homenots, sobretot aquells que Josep Pla va escriure sense haver conegut mai el personatge del qual parlava. En aquestes casos és on Pla de- mostrava el seu ofici, a més del seu talent. El periodisme i la literatura, però, no es poden separar de la ideologia, i així, igual que Pla va ser un gran escriptor, va ser un gran reaccionari ".
"El temps tot ho arrabassa"
Gaspar Jaén Urban, de 39 anys i natural d'Elx, poeta i arquitecte, ha estat guardonat amb el Vicent Andrés Estellés de poesia dels premis Octubre, pel seu recull Fragments, "un poemari sobre l'ansietat i l'amargor de les problemàtiques amoroses", segons el jurat que li'l va atorgar. El 1975 guanya el premi La Safor amb Cadells cap a la fosca trencada. El 1980, la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb Poema per a ben morir i el premi Recull amb Cambra de mapes. El 1982, el premi Ciutat de Palma amb La festa. I el Vicent Andrés Estellés de poesia dels Premi Octubre d'enguany. Quatre llibres, quatre premis. A més, ha publicat treballs com a arquitecte: L'ordenació del territori del País Valencià, Guia d'arquitectura d'Elx i Poètica de la ciutat.
—Què ésFragments?
—Es el quart llibre de poesia que escric i també el quart dins el conjunt de sis que prepare per a l'obra complerta, que tendré enllestida cap a mitjans o finals dels 90. I és el fruit –el primer– de tot el material que tenia arreplegat i sense elaborar des de l'any 82, quan vaig publicar l'últim llibre.
—Per què aquest títol?
—Bé, una de les persones que més m'ha influït és Joan Margarit. Aleshores, quan això era tot just un esborrany li ho vaig enviar, ell s'ho va llegir i em va contestar comentant-lo i criticant-lo. D'aquesta correspondència ell en va fer un poema, jo el vaig reprendre, en vaig fer unes variacions i en va sortir un poema, "Penediment", que és el que encapçala el llibre. Hi ha un vers que tanca aquesta variació que diu: "T'ofereixo ara aquests fragments, ara que ja no serveixen per res ni per a ningú" i d'aquí sorgeix el títol del llibre. Amb això intente donar també la idea del pas del temps i de com de tot allò que es viu i que forma el present només en queden fragments i en aquest cas, aquests fragments.
—Fragmentsés un llibre sobre les penes d'amor?
—És un llibre d'amor, però no de la part, diguem-ne, negativa. Quan parle d'amor no parle de parts positives o negatives, sinó que ho faig de la mateixa manera que ho fan Jaime Gil de Biedma, Gabriel Ferrater o Luis Cernuda. Aleshores, seria, més aviat, el temps que tot ho arrabassa. Evidentment, el sol que cada dia naix i es pon és molt més assumible que quan estimes una persona i allò es desfà. Tampoc és una idea de fracàs, com han observat alguns. Aquells que parlen de fracàs, com a experiència personal, en la meua poesia, van errats. És el temps com a experiència indefugible.
—Tota la seva obra poètica gira entorn d'aquest tema?
—Bé, sí, però en un sentit genèric; és a dir, amor entre persones, amor cap a la terra, l'idioma... Ara mateix recorde La festa, que és una monografia sobre el meu reencontre amb el misteri d'Elx. Això com a argument, però després hi eren el llenguatge, el paisatge, l'arquitectura, la música... tot allò que conforma el misteri.
—Quina evolució ha seguit la seva obra?
—Una evolució lingüística i personal. El llenguatge de Cadells de la fosca trencada i el de Fragments són molt diferents, precisament per aquesta evolució. Inclús jo parlaria més de transformació, en el sentit de canvi.
—Quin tipus de canvi?
—Quant al llenguatge, cap a una major senzillesa, de major coneixement d'aquest i a la vegada més transparència i més fragilitat. Quant a l'aspecte personal, l'actitud del poeta davant el món que l'envolta
no és igual als vint-i-pocs anys que prop dels quaranta. D'això, n'ha fet un llibre preciós el Comadira, En quarantena.
—En quin punt de la transformació es troba?
—Just acabant de passar allò que deia Dante en La divina comèdia: "In mezzo del camin di nostra vita". És la sensació que tinc.
—La senzillesa és una fita pera vostè?
—Sí, perquè d'alguna manera és demostrar un cert domini del llenguatge. En l'època que vivim, no m'acaben de fer el pes algunes experiències textuals o lingüístiques que jo havia practicat a mitjan anys 70 i que en el període d'entre guerres eren innovadores i interessantíssimes, com els surrealistes, els dada. Crec que el final del segle XX és una altra cosa i jo intente viure molt el present.
El carter sempre truca dues vegades
Tot i que acaba de guanyar l'Andròmina de narrativa als Octubre d'enguany, Ponç Puigdevall, un guixolenc de vint-i-vuit anys, diu que el que li agrada més és llegir. La primera notícia literària que tenim d'ell, El foc extingit ha sorprès, segons el jurat "per la força d'algun dels seus relats".
Va nàixer a Sant Feliu de Guíxols, viu a Girona i fa de carter a Platja d'Aro. A aquest gironí de vint-i-vuit anys, poc parlador, el va sorprendre que dissabte passat el truquessin de València per comunicar-li que la seva obra era finalista del Premi Andròmina. El va sorprendre perquè fins aleshores ningú "fóra de la noia que viu amb mi" no havia mai llegit allò que escriu, i no s'esperava que el seu recull de relats arribés fins la fase final del premi.
Sense poder deixar de pensar que en el fons es devia tractar d'una broma, va fer el viatge de Girona a València aquella mateixa tarda –més de cinc cents quilòmetres sota una pluja intensa– per tal d'arribar a temps al lliurament dels Premis Octubre 1991.
—Vaig enviar l'original a aquest premi perquè tinc una certa simpatia per l'Editorial Tres i Quatre, que han publicat alguns llibres que m'han agradat, com ara Finale, d'Ignasi Mora. A més era el que estava més lluny de Girona. A partir d'ara, però, preferiria tenir un editor i no haver de recórrer als premis, tot i que un milió de pessetes és un milió de pessetes, sobretot per un com jo, que cap el dia 15 de cada mes ja no tinc un duro.
El premi no solament el va sorprendre a ell, sinó també a tots els que el coneixen i que no li coneixien aquesta vocació.
—Sobretot als que treballen amb mi. Els fa molta gràcia això de tenir un col·lega famós que surt als diaris i a la televisió.
Anys enrere havia enllestit una novel·la, però va preferir deixar-la reposar i ara s'alegra de no haver-la publicat. En canvi, està moderadament satisfet del recull de relats premiats als Premis Octubre. "M'han animat molt els comentaris elogiosos del jurat, sobretot de Màrius Serra". Efectivament, l'autor de L'home del sac es mostrava molt satisfet: "Alguns dels relats de Ponç Puigdevall deixen veure que ens trobem davant d'un escriptor d'una gran solidesa".
El recull, que va ser presentat amb el títol d’El foc extingit, serà publicat, però, amb un altre títol: Convalescència.
—Sóc molt aficionat a la literatura de finals del segle XIX, sobretot perquè les novel·les d'aquella època solen ser molt gruixudes i has de dedicar-hi moltes hores. Però també m'agraden escriptors menys clàssics i més introvertits, com l'austríac Thomas Bemhard i el franco-irlandès Samuel Beckett. M'agradaria escriure com ells, però m'adono que són inimitables.
Després del premi, a Ponç Puigdevall –poc amant dels sorolls i de la vida moderna– (no té carnet de cotxe ni telèfon), li agradaria tornar a la vida normal: "Estic una mica atabalat amb totes aquestes entrevistes".
D'aquí uns mesos, quan el llibre estigui al carrer, els lectors i la crítica podran donar la seva opinió sobre aquest autor novell el nom del qual, la nit dels Octubre, va sorprendre tots els especialistes, ja que no el coneixia ningú. Un fet desgraciadament poc habitual en el concursos literaris, on solen guanyar sempre els mateixos.