Al carrer Jover de Castelló s’alça un edifici que, enmig del tràfec de la ciutat, no crida especialment l’atenció. Ningú no diria, a primera vista, que ací hi ha un centre pioner en atenció a la dependència. L’edifici, de quatre plantes, fa dècades que hi és. Fou, primer, una clínica i, cap als anys 80, quan es transferiren les competències en atenció social a les comunitats autònomes, es convertí en una residència per a gent gran. En els darrers cinc anys, el seu interior s’ha remodelat de dalt a baix. És un dels primers que s’inaugura dins el Pla Convivint amb què la Generalitat Valenciana persegueix transformar el model d’atenció a la dependència. Del que es tracta és de convertir les residències en llocs més amables per als usuaris. A la residència Verge del Lledó, els usuaris i les usuàries es distribueixen en mòduls de convivència, cadascun dels quals disposa d’un bany accessible integrat, un menjador amb una zona office, una sala d’estar i una cuina ben equipada, per si, arribat el punt, es decideix organitzar un taller amb les persones residents. Aquest centre està preparat per acollir 40 persones, una minúcia si ho comparem amb les residències que poden arribar a acollir 300 usuaris.
«Hem d’anar cap a models de residències menudes, on allò important siga el benestar. Ens cal respectar el temps de les persones, fomentar la seua autonomia i adaptar-nos a les seues necessitats. En definitiva, hem de construir espais més humans», assegura Carmen Darás, la qual, des de fa quasi dues dècades, és la directora d’aquest centre. El Pla de la Conselleria que dirigeix Mónica Oltra preveu que totes les residències públiques o privades que es construisquen o es remodelen s’organitzen per mòduls d’un màxim de 25 usuaris. El Pla Convivint projecta un centenar d’actuacions destinades a atendre la gent gran, ja siga en centres de dia o residències, amb una inversió de 279 milions d’euros.
La qüestió de com atendre les persones grans s’ha posat al centre del debat públic amb motiu de la Covid. La pandèmia va aflorar les moltes deficiències del sistema a l’hora d’abordar la darrera etapa de la vida i ha accelerat un debat que a altres llocs d’Europa estava més madur: com fer de les residències un lloc més humà i no amb un funcionament gairebé fabril, com passa encara ara en moltes residències de casa nostra. El Parlament de Catalunya va dedicar un plenari monogràfic al tema, encara en plena pandèmia i el passat estiu va nàixer el Moviment de Residències de Catalunya, en favor d’un canvi cap a una gestió exclusivament pública. Al País Valencià, la Conselleria d’Inclusió Social vol incrementar els serveis d’atenció domiciliària amb la intenció que les persones grans puguen romandre a casa seua tant de temps com siga possible, tot retardant d’aquesta tant com es puga el seu ingrés en una residència. Aquest 2021 hi havia pressupostats 25,4 milions d’euros per al servei d’ajuda al domicili.
Un desafiament inèdit
Com atendre les necessitats de les persones de més edat és només la punta de l’iceberg d’un fenomen de més ampla volada, que ens apel·la a nosaltres però també a les generacions futures. «L’envelliment és, sens dubte, el repte demogràfic al qual les societats occidentals hem de fer front en el mitjà termini —assegura Albert Esteve, que és director del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la Universitat Autònoma de Barcelona-. Mai en la història de la humanitat hi ha hagut una concentració de gent gran com l’actual», rebla. Avui hi ha més vells i velles que mai. Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), al País Valencià el 19,9% de la població té més de 65 anys, per un 19,3% a Catalunya i un 16,2% a les Balears. Tots tres territoris se situen una mica per baix de la mitjana de la Unió Europea, que és del 20,3%. Al voltant d’un 5% de la població europea ja ha superat la vuitantena.
I el que diuen les previsions és que aquestes franges de població no pararan de créixer en les pròximes dècades. Segones les darreres projeccions de l’INE, l’any 2035 els majors de 65 anys representaran un poc més d’una quarta part de la població (26,5%). L’Eurostat calcula que per a 2050 el percentatge pujarà fins al 32%.
Els avenços sanitaris, les millores en les condicions de vida i l'assentament de l’estat del benestar han estat factors essencials per explicar l’increment en l’esperança de vida. En les últimes cinc dècades, l’esperança de vida en nàixer ha augmentat al voltant de deu anys.A hores d’ara les dones viuen 85,9 anys, i 80,5, els homes. I, d’acord amb les projeccions de l’INE, a meitat d’aquest segle, les dones bufaran 88 espelmes, per 84 que bufaran els homes. Els centenaris, igualment, deixaran de ser una excentricitat: a tot l’Estat passarem, en 30 anys, dels actuals 11.000 centenaris a 109.000. Les dones, segons totes les estadístiques, prolongarem la nostra existència més que els companys mascles.
Siga com siga, la qüestió ja toca a la porta: l’any 2024 la generació del baby boom iniciarà la seua entrada cap a la jubilació. No es pot perdre de vista que entre 1958 i 1977 van nàixer 14 milions de xiquets, una xifra mai vista. Són ells els que donaran a la piràmide poblacional l’aspecte de campana invertida.
Contra l’edatisme
La prolongació de la vida ha revolucionat la manera com percebem i entenem la vellesa. No es pot col·locar en el mateix sac una persona de 66 anys que una de 96. De fet, alguns sociòlegs han creat el terme quarta edat per referir-se a les persones de més de 80 anys, i diferenciar-les d’aquelles que entrarien en la categoria de tercera edat. L’estereotip de la jubilació com l’inici de la decrepitud de la vida ha saltat pels aires. Segons les dades de l’OCDE, a l’Estat espanyol, els anys esperats de jubilació són 21,7 per als homes i 26,6 per a les dones. Per a Sacramento Pinazo-Hernandis, presidenta de la Societat Valenciana de Geriatria i Gerontologia, assistim a la «democratització de la supervivència fins a la vellesa». «La possibilitat que la major part de les persones puguen viure molts anys suposa una fita molt important per a la societat, la qual cosa transforma per complet els cicles vitals. Assistim al major triomf de la humanitat des dels seus inicis i no hem de rebre-ho amb por. És un repte», assegura aquesta professora de psicologia social de la Universitat de València.
Enfront d’una societat que tendeix a entronitzar la joventut, la veu de les persones de més edat comença a fer-se audible. I ho fa de diverses maneres. En el món audiovisual, centrat a donar satisfacció habitualment a les audiències de mitjana edat i jovent, dos sèries que tracten els problemes de les persones grans s’han fet un lloc en Netflix. Es tracta de Grace and Frankie i The Kominsky Method. Totes dues sèries tracten, en to d’humor, qüestions inherents a aquesta etapa de la vida: la pèrdua dels éssers estimats, les relacions (problemàtiques) amb els fills, les manies, els problemes de salut... Però també mostra els personatges com persones actives, que estimen i tenen sexe, emprenen projectes vitals i assumeixen reptes. Viuen, en definitiva.
En el camp editorial, Yo, vieja (Capitán Swing, 2021), de la sociòloga Anna Freixas, és un al·legat en clau feminista que desmunta molts dels mites que han servit per menystenir les dones grans i considerar-les una càrrega social, quan no un destorb. Freixas reivindica la voluntat de ser i viure en plenitud, i el dret, també, a ser tractades amb dignitat. És, també, un crit contra la sobreprotecció i la infantilització que pateixen moltes persones en anar complint anys per part de les seues pròpies famílies. «Necessitem complicar i ampliar les idees culturals a propòsit de fer-se gran, de l’aparença física, de la bellesa de l’ancianitat, de la fragilitat com fortalesa —escriu Freixas—; fer valer els sabers de les velles, els signes de l’edat, per redefinir el trajecte vital com un estira-i-arronsa continu entre pèrdua i guany».
Fet i fet, són cada volta més les veus que s’alcen contra l’edatisme, això és la discriminació per raó d’edat que, d’una forma més o menys velada, ha estat present en la societat. «Els estereotips negatius cap a la vellesa són molt perillosos. Si no espero res de les persones grans perquè les considero obsoletes i desvinculades de la societat, no els oferiré oportunitats d’implicar-se. No crearé nous serveis i projectes, no construiré nous recursos», assegura Pinazo-Hernandis, que no s’està de destacar la contribució que en forma de cures i assistència fan els sèniors i, especialment, les sèniors.
A més, com recorden altres veus, poden ser un puixant nínxol de negoci. La mateixa OCDE ha definit la silver economy (‘economia platejada’) com el conjunt d’oportunitats derivades de l’impacte econòmic i social de les activitats realitzades i demandades pel segment de població de més de 55 anys. En l’àmbit privat, els gadgets tecnològics que puguen facilitar-los la vida com també els serveis d’assistència de tot tipus tenen encara molt de camí a recórrer. En els darrers cinc anys han proliferat els fòrums empresarials que promouen les oportunitats de negoci entre aquest segment de població.
«Vivim la paradoxa que tothom vol viure més anys, però ningú no vol envellir». Qui així parla és Àlex Prats, impulsor d’Alella Poble Cuidador, una xarxa de suport comunitari nascuda ara fa un any en aquest municipi del Maresme. Aquesta iniciativa fa acompanyaments a les persones que ho necessiten i posa les cures en el centre de la seua acció. En els tallers que promouen inviten els assistents a abordar l’envelliment des d’una perspectiva positiva. «Cal capgirar les connotacions negatives que té l’envelliment. Es tracta d’un procés natural i el que hem d’aprendre és a viure’l plenament i assumir que és un període que comporta, per igual, guanys i pèrdues», explica Prats.
Alella Poble Cuidador fomenta, per exemple, les trobades intergeneracionals i els acompanyaments a les persones que es troben a soles, un problema que es fa especialment patent entre les dones, pel fet de tenir una esperança de vida més prolongada que no els homes. Segons l’informe Envejecimiento en red, del CSIC, 1,4 milions de dones majors de 65 anys viuen a soles.
Junt a la soledat, la sobremedicació és un altre dels problemes que s’ha posat a sobre de la taula darrerament. Com indiquen la majoria de les persones consultades, no es tracta tant d’aconseguir viure més anys, sinó, sobretot, de viure’ls amb qualitat. Segons les dades de l’INE l’esperança de vida en bona salut en nàixer ha augmentat durant els darrers 15 anys. En canvi, els anys viscuts en bona salut a partir dels 65 anys s’han mantingut estables malgrat el creixement de l’esperança de vida. Fer exercici, dur una dieta equilibrada o mantenir relacions socials al llarg de tota la vida són factors que els experts consideren determinants a l’hora de mantenir una bona salut tant física com psicològica. Són, també, els millors antídots contra la sobremedicació. Sacramento Pinazo-Hernandis és autora d’un llibre que aborda aquesta qüestió, Mujeres mayores y psicofármacos: Historia de un abuso (Deusto). Benzodiacepines, antidepressius, neurolèptics, hipnòtics, sedants i ansiolítics són els medicaments més receptats. Segons defensa Pinazo-Hernandis en el seu llibre, diversos estudis han evidenciat que la sobreprescripció de psicofàrmacs provocava més efectes perniciosos que no generava beneficis. De fet, alerta la presidenta de la Societat Valenciana de Geriatria, està comprovat que l’abús d’aquestes substàncies provoca, a la llarga, efectes adversos, com ara somnolència, vertigen i caigudes.
Totes aquestes problemàtiques apel·len, en última instància, a la crisi de les cures, que ha esdevingut un dels reptes més importants per als sistemes de protecció social d’Occident. Atendre aquesta realitat és peremptori, com també prendre consciència que aquesta és una qüestió que ens ateny a tots. Perquè, com diu Carmen Darás: «la gent vella pot ser una font d’enriquiment col·lectiu».
EL BOC EXPIATORI DE LES PENSIONS
Una de les raons que explica els prejudicis que en moltes ocasions es tenen envers l’envelliment és que les persones grans són percebudes com una càrrega per al conjunt de la societat. De fet, els discursos públics que advoquen per allargar l’edat de jubilació incideixen intrínsecament en aquesta idea: els vells són culpables de la insostenibilitat del sistema de pensions. Tanmateix, com explica Albert Esteve, director del Centre d’Estudis Demogràfics, són diversos els factors que incideixen en la piràmide poblacional. Un de clar és l’envelliment. L’altre, la natalitat. Avui, és cert, hi ha més gent gran que mai (i encara n’hi haurà més!), però també es tenen menys fills i més tard que mai. De mitjana, a Espanya, les dones tenen el seu primer fill als 32 anys. L’índex de fecunditat, això és el nombre mitjà de fills per dona, l’any 2020 va ser d’1,18, molt lluny del reemplaç, que els demògrafs situen en 2,1. L’any 1981 va ser l’últim any en què l’índex de fecunditat es va situar per sobre del 2. Des d’aleshores no ha parat de descendir. «Tenim un problema d’envelliment, però també de fecunditat i d’edat fèrtil», avisa Albert Esteve, el qual recalca l’important paper que al llarg del darrer mig segle ha tingut la immigració per compensar aquestes pèrdues.
A tot això cal sumar —com indiquen els autors de l’informe “La fallida en el sistema pública de pensions: no en nom de la demografia”, del Centre d’Estudis Demogràfics— que hi ha un problema greu de desaprofitament del potencial demogràfic, és a dir, que hi ha persones en edat de treballar que no troben feina. «La transfusió intergeneracional que suposa el sistema públic de pensions s’està ressentint davant la manca de donants, però no a causa de la demografia, sinó d’un mercat de treball que no demanda suficients ocupacions o per un oferta laboral que s’ha submergit més en la informalitat. Hi ha quatre milions de persones que podrien ser cotitzants i no ho són, no per falta de desig sinó per falta de col·locació en l’economia que nodreix la Seguretat Social».
La manca de feines adequades, que s’acarnissa especialment en la gent jove, té com a conseqüència també la prolongació de la precarietat, un fenomen que, en part, explica el retard a l’hora de tenir fills. Espanya, juntament amb Polònia, lidera el percentatge de contractació temporal a Europa. Segons un estudi de Funcas, en el període 2008-2016 havien de passar 94,3 mesos (això és, vuit anys) perquè un jove signara el seu primer contracte indefinit. En el període 2001-2007 el temps d’espera era de 56,9 mesos (4,7 anys).