El primer viatge a l’estranger del presi

Què ha aconseguit Donald Trump a l’Orient Mitjà?

L'arribada de Donald Trump a l'Orient Mitjà despertava més pors que esperances. Malgrat no haver fet cap terrabastall, la visita del president nord-americà deixa la situació més tensa de com la va trobar. Aquest article de 'The Economist' repassa les claus del viatge.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan Donald Trump va emprendre el seu primer viatge des que ocupa el càrrec, a l’àrea més inestable i perillosa del món, alguns analistes estaven preocupats. Ha resultat, però, que el tram del viatge inaugural de Trump, de nou dies, a l’Orient Mitjà ha sigut un dels períodes menys tumultuosos de la seva presidència fins ara. Tot i així, decantant-se una mica més cap a l’Aràbia Saudita i els sunnites, i contra l’Iran i els xiïtes, el president ha fet créixer –no pas reduït– les tensions que tenallen aquesta zona.

A Riad, on va arribar el 20 de maig, Trump va intentar recomençar la seva relació amb el món musulmà, tensa per la seva retòrica islamòfoba. “Crec que l’islam ens odia”, va dir l’any passat, després de proclamar una prohibició general a l’entrada de musulmans als Estats Units. Però en un discurs fet el 21 de maig va declarar que la lluita contra l’extremisme és “un combat entre bons i dolents”, no “entre diferents religions”. Havent culpat el terrorisme de la majoria de problemes de la regió, va instar el seu públic de líders musulmans sunnites a “expulsar” els extremistes. “Expulsin-los”, va repetir, fins a cinc vegades.

El missatge va ser ben rebut. El públic, majoritàriament autòcrates i dictadors, va desfer-se en elogis. “Vostè és una figura única que és capaç de fer l’impossible”, va dir el president egipci, Abdel Fatah al-Sisi. “Hi estic d’acord”, va dir Trump, a qui potser li havia pujat la moral veient els seus retrats que havien penjat els seus amfitrions per Riad. Va deixar clar que, a diferència del seu predecessor, ell no pressionaria els líders àrabs en matèries com ara els drets humans, sempre que es posessin d’acord en la seguretat i el comerç. “No hem vingut a fer-los un sermó”, va dir.

Trump va anunciar la venda d’equipament militar per valor de 110.000 milions de dòlars a l’Aràbia Saudita, l’obertura d’un nou centre a Riad per combatre la ideologia extremista i d’un altre que s’ocuparà del finançament terrorista. Però, rere els somriures, hi ha la tensió. El reialme, que Trump una vegada va anomenar “el principal finançador de terrorisme del món”, ha destinat milers de milions de dòlars a difondre la seva marca ultraconservadora de l’islam. Hi ha qui diu que l’estratègia de Trump és curta de mires. Els autòcrates àrabs ofereixen estabilitat, “però reprimint amb brutalitat els dissidents, el ressentiment dels quals al final contribueix a crear més terroristes”, diu Mustafa Akyol, de la institució nord-americana Wellesley College.

Tot i que va agradar als seus amfitrions, Trump també va inflamar les tensions sectàries culpant l’Iran, el rival d’ells, de la majoria de problemes de l’Orient Mitjà. “Des del Líban fins a l’Iraq i el Iemen, l’Iran finança, arma i entrena terroristes, milícies i uns altres grups extremistes que sembren la destrucció i el caos en aquesta àrea”, va dir el president. Les crítiques, en bona mesura, estan justificades, però també és un fet que la major part dels gihadistes de l’Orient Mitjà són sunnites i no xiïtes. A més a més, quan Trump arribava a Riad, els iranians reelegien Hassan Rouhani, relativament moderat, com a president. “L’Iran –just després de celebrar unes eleccions reals– atacat per [Trump] en aquell bastió de democràcia i moderació”, escrivia el ministre d’Exteriors iranià a Twitter, referint-se a l’Aràbia Saudita.

En molts aspectes, el viatge de Trump a Riad ha reflectit un intent de trencar amb la política exterior de Barack Obama, que el 2015 va signar un acord amb l’Iran de Rouhani per limitar el programa nuclear d’aquell país a canvi de l’aixecament de les sancions. La recomposició de forces no va agradar als saudites, que van oferir a Obama una rebuda freda en el seu últim viatge al reialme. En canvi, Trump va ser rebut pel rei Salman amb una pompa generosa: balls, espases i una misteriosa bola del món brillant.

A la pràctica, però, han canviat menys coses del que podria semblar. Trump encara no ha estripat l’acord nuclear, que havia qualificat com “el pitjor acord de la història”, però que, segons la seva administració, l’Iran està complint. Poc abans d’arribar, Trump va ampliar una exempció de sancions –unes altres– contra l’Iran. I, igual que Obama, va dir que evitaria “intervencions sobtades” a la zona. De fet, moltes de les vendes d’armes celebrades per Trump havien estat negociades pel seu predecessor. Però Obama va deixar en suspens gran part del paquet, per por que les armes nord-americanes es fessin servir per matar civils al Iemen i que s’accelerés la cursa d’armament amb l’Iran.

Això és tot?

Llavors, Trump va continuar el viatge: el 22 de maig va arribar a Israel. Fins i tot abans de la presa de possessió, havia expressat el desig, com a mestre de la negociació, d’aconseguir el que anomena l’“acord definitiu” de pau entre Israel i els palestins. No obstant això, no va donar cap detall de com es podria aconseguir. Ni una sola vegada durant el viatge va esmentar en públic la “solució amb dos Estats”, segons la qual Israel i Palestina es reconeixerien mútuament com a entitats sobiranes.

No va dir res sobre la construcció d’assentaments israelians a l’ocupada Cisjordània ni sobre el control ferri d’Israel sobre la vida dels palestins que viuen allà i a l’assetjada Franja de Gaza. A Betlem, Trump va fer un sermó a Mahmud Abbas, president de l’Autoritat Nacional Palestina, que “la pau no pot arrelar mai en un ambient en què la violència és tolerada, finançada i fins i tot recompensada”. En els seus parlaments a Jerusalem se les va apanyar amb tòpics vagues sobre el fet que “tant els israelians com els palestins busquen una vida d’esperança per als seus fills”.

Funcionaris israelians i nord-americans van insistir que en converses a porta tancada el president havia remarcat que aposta seriosament per la pau. Però sembla, si més no per ara, que està satisfet deixant que les dues parts resolguin els detalls pel seu compte. Molts observadors, potser ingènuament, s’esperaven algun senyal que fes augmentar la pressió sobre Israel per arribar a acords. Trump no en va mostrar cap indici.

El president sí que va fer una concessió als palestins, que es deu haver rebut com una decepció entre el sector més radical de la coalició de govern. És significatiu que eludís les peticions de reconèixer implícitament la sobirania israeliana sobre la part est de Jerusalem, conquerida fa 50 anys (es compleixen el mes que ve). Els funcionaris no van ser convidats a acompanyar-lo en la visita a l’Església del Sant Sepulcre i al Mur de les Lamentacions, a la ciutat vella de Jerusalem. Ni tampoc va mostrar Trump cap indici d’estar disposat a complir el compromís de campanya de traslladar l’ambaixada de Tel Aviv a Jerusalem.

Tanmateix, en les declaracions de Trump, durant una visita que va durar poc més de 24 hores, hi va haver moltes afirmacions que van ser música per a les orelles de Netanyahu. Va alabar “l’esperit indestructible” i “els èxits del poble jueu”; i va parlar dels “valors compartits” d’Israel i els EUA. Va prometre que, si bé “els líders de l’Iran exigeixen reiteradament la destrucció d’Israel, això amb Donald J. Trump no passarà. Creguin-me”.

Sortint del guió en un dels discursos, Trump va comparar el seu suport a Israel amb la fredor de l’administració prèvia, dient que hi havia una “diferència enorme i bonica”. Durant la presidència d’Obama, malgrat la relació inestable amb Netanyahu i la seva profunda discrepància per l’acord amb l’Iran, Israel va gaudir d’uns nivells sense precedents d’ajut militar nord-americà i de cooperació en intel·ligència. Però l’administració Obama també va treballar incansablement per fer avançar el procés diplomàtic amb els palestins, tot i no obtenir resultats. Els elogis abundants i les promeses inespecífiques de Trump probablement signifiquen que ara Netanyahu pot prendre’s un descans en les seves tasques.

 

Traducció d'Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.