Per què remenar el passat, si la memòria històrica és un niu de problemes? Per què, si només comporta trauma i discòrdia? Són algunes de les preguntes que repeteixen incessantment els "apolítics", una cantarella que té l’objectiu d’evitar passar comptes, de negar la reparació del dolor d’una guerra civil que encara té centenars de morts a les cunetes. Preguntes que només evidencien qui les fa: mantenidors acèrrims del bàndol vencedor, perpetuadors de l’statu quo i dels privilegis, procuradors de l’extrema dreta, d’aquesta que campa impunement pel congrés, platós i carrers. I si diem això, d’entrada, és perquè Pedro Almodóvarha fet, amb Madres paralelas, una pel·lícula política.
Farcida de capes i de fils oberts, és eminentment política perquè parla clar, sense necessitat de maquillatge o abstraccions, i perquè es nota enrabiada, filla del context de regressió social que l’ha vist néixer. I de naixences va la cosa: dues dones —de generacions diferents i solteres, ambdues— coincideixen en el moment de parir, a l’hospital. Parlen i comparteixen crits, alegries i pors, fins que el temps les separa. Prop de la quarantena, Janis (Penélope Cruz) desitjava ser mare, conscient del pas a fer, en solitari; per contra, l’adolescent Ana (Milena Smit) arrossega el trauma d’una concepció no desitjada, sense saber amb exactitud qui és el pare, i sense gaire expectatives de futur.
Les dues estableixen un vincle anirà molt més enllà de la trobada casual. El tema esclatarà poc després, perquè ja ho hem dit, Madres paralelas és una pel·lícula política. Ho és perquè parla de memòria, llinatge i llegat. De com el passat incideix en l’ara i de com el perdó i el dolor són tan necessaris per arribar a la pau, tant l’íntima com la social. Molt encertadament, el nexe entre les dues principals trames (la maternitat i la recerca de les restes en una cuneta del besavi de Janis) és l’obra teatral Doña Rosita la soltera, escrita per un poeta, Lorca, que encara hi és, en una cuneta. És tan clar, que estremeix. I vet-ho aquí, la transcendència dels soliloquis que fila l’Almodóvar guionista, que passa de les preocupacions maternals, de la precarietat laboral, del fet de ser mare en un món que no les protegeix, a la facècia ideològica: "Jo? De cap bàndol. Soc apolítica", tal i com diu Teresa, una altra mare, la mare d’Ana (Aitana Sánchez-Gijón), quan Janis li pregunta si és de dretes o d’esquerres. La seva resposta, com a paradigma de laneciesa més retrògrada. "La meva feina és agradar tothom", remata.
De la proclama a l’estirabot, passant pel tutorial per a dummies sobre com fer una truita de patates. Si bé lesdues històries no acaben de lligar mai del tot, i que hi ha el·lipsis que descol·loquen, la interconnexió de les dues pulsions —se li pot criticar l’obvietat, però no l’eficiència— en marca l’ambició: l’esforç de pensar quin llegat volem deixar a les generacions futures, si l’oblit o la reparació.
El director manxec advoca per reivindicar el silenci dels oblidats i dir les coses sense embuts, mentre torna a demostrar l’habitual bon pols per fer escenes efectives, de vibració sostinguda; on connecta allò d’estar per casa amb la sofisticació inherent a cada fotograma; on segueix demostrant que sap construir mons, amassar personatges i fer que enlluernin (ho demostra la bona feina de Smit, Sánchez-Gijón i Cruz, aquesta reconeguda amb la Copa Volpi a la millor interpretació del festival de Venècia); on la posada en escena és atmosfera i discurs. On queda clar que tot és memòria i que aquesta és l’única via per a una realitat millor i més justa.
Madres paralelas
Direcció: Pedro Almodóvar
Espanya, 2021
Durada: 123 minuts
Guió: Pedro Almodóvar
Fotografia: José Luis Alcaine
Música: Alberto Iglesias
Repartiment: Penélope Cruz, Milena Smit, Israel Elejalde, Aitana Sánchez-Gijón, Rossy de Palma, Julieta Serrano, Julio Manrique.
Drama.