-Es compleixen cinquanta anys del discurs de Pau Casals a l’ONU. Com va viure aquell moment?
-Va ser un dia molt extraordinari i molt emocionant. El mestre anava a les Nacions Unides per tercera vegada, atès que ja va ser-hi convidat el 1958 i el 1963. Però en aquesta ocasió va ser especial perquè estrenava l’”Himne a les Nacions Unides” que U Thant, secretari general de l’organisme, li havia encarregat, però sobretot per la Medalla de la Pau que va rebre de mans del secretari general i que el mestre no s’esperava. Va ser un acte molt especial que va durar quasi més d’una hora.
-Quin ressò va tindre aquell discurs, tenint en compte que l’Estat espanyol encara vivia en una dictadura i que aquelles paraules eren una clara reivindicació de catalanitat?
-La premsa es va fer ressò del discurs de Pau Casals, però sobretot de tot l’acte. Va ser un concert i un acte històrics, un moment emotiu en el qual Casals va aprofitar per parlar de pau i del seu país, Catalunya, com un exemple de pau. Hem de recordar que Casals tenia 94 anys, a punt de fer-ne 95, i veia amb tristor que no podria tornar a veure i viure a la seva estimada terra, de la qual vivia exiliat per culpa del franquisme.
-Es pot dir que aquell discurs va tindre traducció política?
-El discurs que va fer el mestre li va sortir del cor, ell no s’ho esperava i va improvisar un discurs en el qual va reivindicar la seva catalanitat i la seva estimada Catalunya com a exemple de pau i concòrdia. Va començar parlant de la seva mare, que ja des de petit li parlava de justícia i pau, i després va continuar parlant com a català de la pau al món, que per ell era l’ideal més sagrat i pel qual va lluitar tota la seva vida.
-Aquell 24 d’octubre del 1971 es presentava l’”Himne a les Nacions Unides”, compost pel mateix Pau Casals. Com va sorgir la idea de fer aquell himne? Qui li ho va proposar?
-Casals i U Thant es van conèixer a Nova York el 1970, quan el mestre va dirigir un concert benèfic per a l’Escola Internacional de les Nacions Unides. Es van entendre de seguida, eren persones afins. U Thant era una persona molt espiritual, com també ho era Casals. Uns mesos després, U Thant va demanar a Casals que compongués un himne basat en el preàmbul de la Carta de les Nacions Unides. El mestre va acceptar l’encàrrec amb molt d’honor i entusiasme, però quan va començar a treballar va veure que no hi havia manera de posar música a institucions, resolucions, constitucions... Ho va comunicar al secretari general i es va decidir encarregar la lletra a W. H. Auden, el poeta en llengua anglesa més important del seu temps.
-Pau Casals va ser reconegut aquell dia per la seua trajectòria personal i pel seu compromís amb la justícia i la pau en el món. Com podria resumir aquell compromís de Casals?
-Pau Casals va rebre la primera Medalla de la Pau que concedia les Nacions Unides. Ha sigut un dels honors més importants que va rebre Casals al llarg de la seva vida pel significat que tenia. La seva lluita i el seu compromís van ser sempre incansables, i la seva posició molt coherent. És molt difícil resumir tot el que va fer, que va ser molt! Li podria posar molts exemples. Ja des de jove, Casals tenia un sentit de la justícia i del compromís molt elevat. Ho va demostrar amb la creació de l’Associació Obrera de Concerts per fer arribar la música a la classe treballadora, negant-se a tocar en països on no es respectessin els principis democràtics com l’Alemanya nazi o la Rússia de 1917. Però sobretot durant el seu exili, amb l’ajuda que va brindar a tots els exiliats de la Guerra Civil espanyola al sud de França. Casals va fer servir al seva música i el seu silenci com a arma de protesta, negant-se a tocar als països aliats després de la Segona Guerra Mundial en protesta per la seva actitud davant la tolerància del règim de Franco. A partir del 1958, amb la seva primera visita a les Nacions Unides i l’estrena del seu oratori El Pessebre, va accentuar la seva lluita per la pau al món fins als últims anys de la seva vida. Una cosa que molta gent no sap és que Pau Casals va estar ajudant els exiliats espanyols fins a la seva mort, amb la col·laboració de la SRA (Spanish Refugee Aids), de la qual ell va ser president honorari.
-El músic també va interpretar “El cant dels ocells” i el va convertir en un himne mundial per la pau...
-Sí, va fer-ho al final del concert i ho va voler fer davant de tots els presents a l’Assemblea General. Va explicar el significat que per ell té aquesta melodia popular catalana, que va adaptar per a violoncel durant els seus anys d’exili, que parla de pau i que és un cant a la vida. De fet, és una cançó de Nadal, i per Casals era una cançó d’exili i enyorança, però s’ha convertit en un himne mundial de la pau. M’agrada que sigui així, perquè representa tots els sentiments profunds de la nostra vida.
-Es pot dir que el seu compromís amb el país sempre va ser, sobretot, cultural. I malgrat tot, li va costar l’exili, i ell va continuar desenvolupant la seua activitat musical. De tots els països en què va estar, en quin pensa que va deixar més empremta?
-El compromís de Casals va ser cultural, però evidentment ell va estar al costat de la República, un govern elegit democràticament i amb el qual Casals compartia plenament els seus ideals. Es va haver d’exiliar per això i perquè no tolerava cap règim dictatorial. Era un profund defensor de la democràcia. Casals va viure durant el seu exili a Prada de Conflent i a Puerto Rico. Tant a França com a Puerto Rico va deixar una gran empremta, dos festivals de música molt importants que encara avui se celebren i porten el seu nom, però potser a Puerto Rico el seu llegat va ser més destacat pel que va suposar musicalment per a l’illa. La seva arribada va donar un impuls musical al país molt important, amb la creació dels festivals Casals, l’Orquestra Simfònica de Puerto Rico i el Conservatori de Música, institucions que encara avui es mantenen vigents.
-El seu primer contacte amb el món català va ser a través de Pau Casals?
-Sí, jo vaig arribar a Prada de Conflent per començar a estudiar violoncel amb ell el 1951, i durant els meus anys a Prada vaig poder conèixer Catalunya i molts catalans que venien a veure el mestre. Allí vaig començar a entendre la importància de Casals per als catalans, amb els milers de cartes que rebia cada dia. Vaig aprendre a parlar català amb ell, i de fet a casa sempre parlàvem català. És una llengua que m’agrada i estimo, i és el meu vincle més afectiu amb el mestre.
-Ell va faltar el 1973, però vostè ha continuat connectada amb el seu país.
-El 1972, un any abans de morir el mestre, vam crear la Fundació Pau Casals, de la qual soc vicepresidenta, amb la voluntat de deixar a Catalunya tot el seu llegat, la casa de Sant Salvador (al Vendrell, Baix Penedès), que avui és un museu; i també amb l’objectiu de promocionar la música clàssica i ajudar joves violoncel·listes a millorar la seva veritable qualitat musical. La covid-19 no m’ha permès visitar Catalunya des de fa dos anys, però visito Catalunya cada vegada que puc per assistir a les reunions del Patronat i a altres actes que organitza la Fundació, la qual fa una gran tasca de difusió del llegat del mestre. Ara estem rehabilitant el Museu Pau Casals, que obrirà les seves portes el 2022 totalment renovat i amb un nou discurs expositiu. Tinc moltes ganes de poder tornar a Catalunya; espero poder fer-ho aviat per la inauguració del nou museu.
-Per acabar, des de Washington, com ha viscut els esdeveniments dels darrers anys a Catalunya?
-A causa de la distància penso sempre amb Catalunya amb preocupació, però sempre desitjant el millor pel país, sent conscient de les aspiracions de tots els Catalans, era la terra natal del Mestre i ell em va transmetre l’amor que li tenia i em va ensenyar tot el bo que té aquest país. M’agradaria que el respecte, el diàleg i la pau, els valors que Pau Casals va promulgar tota la vida, ajudessin a fer créixer Catalunya i a solucionar els problemes que està vivint.