La història de les guerres l’escriuen els guanyadors. I aquells actes que els fan avergonyir els amaguen tot el que poden. És el que passà amb l’enfonsament marítim que més vides ha costat. Tothom ha sentit a parlar milers de vegades del Titànic i de les 1.500 persones que moriren en aquell naufragi. Tanmateix molt poca gent coneix que el vaixell nazi de transport Wilhelm Gustloff, un antic transatlàntic, fou enviat al fons de la mar per la marina soviètica al gener de 1945, a finals de la Segona Guerra Mundial, provocant la mort d’almenys 9.300 persones, en la seva immensa majoria civils, bona part dels quals nens. Fou la tragèdia marítima que més vides ha costat al llarg de la història, a gran distància de qualsevol altra i que, tanmateix, és molt poc coneguda degut al silenci que els aliats occidentals imposaren sobre el fet després de la seva victòria sobre el règim hitlerià.
‘Wilhelm Gustloff’. En l’estratègia de consolidar-se en el poder, Adolf Hitler no deixà cap àmbit sense control. El règim nazi es basava en la força contra la dissidència, com és prou conegut, però se suportava alhora sobre un gran suport social, el qual l’obtenia, entre d’altres vies, de satisfer les classes més desafavorides per la crisi econòmica derivada del crac de la borsa de Nova York de 1929. En efecte, a base de molta obra pública, de refer la indústria pesant i en especial d’impulsar força la dedicada a la producció bèl·lica —camuflada, ja que la capitulació de 1919 prohibia a Alemanya superar determinats nivells d’aquesta branca industrial—, el règim ocupà milions de treballadors. Aquests gaudien de més vacances pagades que abans —fins a dues setmanes—, un temps de lleure per als quals les autoritats els oferien llocs per descansar i fer turisme. Hi havia un programa social lúdic, creat el mateix any que Hitler arribà al poder, el 1933, la qual cosa dona fe de la importància que atorgava el dictador a aquesta estratègia de control social, que responia al nom de Kraft durch Freude —‘força per l’alegria—, que s’ocupava de dissenyar el temps de lleure dels treballadors. Finançat per aportacions obligatòries d’empreses i de mà d’obra pròpia construí balnearis enormes —de fins a 20.000 places—, que servien perquè els treballadors hi anessin a passar uns dies, però alhora estaven dissenyats de tal forma que en cas de conflicte —que òbviament les autoritats sabien que arribaria— podrien ser reconvertits fàcilment en hospitals, magatzems militars o qualsevol altre edifici que respongués a la logística de guerra. Aquest programa social lúdic gestionava també teatres on es representaven obres de fort contingut ideològic destinades a la massa laboral i organitzava vacances grupals que viatjaven per carretera per mostrar al món així un transport de flux creixent que, juntament amb la motorització popular —el famós Wolkswagen o cotxe del poble—, justificava les famoses autopistes. Unes autopistes, però, que es dissenyaven també amb valor estratègic militar —amb la visió de moure-hi tropes ràpidament—... En resum, tot el que feia el Kraft durch Freude tenia una intenció política clara.
Fou dins d’aquest programa en el qual es dissenyà i construí, per ordre directe del Führer, un gran transatlàntic que fes el mateix servei que en l’aire aportaven els dirigibles zepelins, enormes instruments de propaganda nazi a cada viatge internacional que feien. Amb la diferència que el vaixell havia de mostrar el suposat igualitarisme social del règim. Per tant, totes les cabines de passatges haurien de ser iguals. Luxoses i sense diferències de classe. La nau havia de mostrar la felicitat popular nazi i ser, per tant, un llustrós exemple de l’èxit social del règim hitlerià. El 1936 s’inicià la construcció del vaixell i el 21 d’abril de 1938 va fer el viatge inaugural, a l’illa portuguesa de Madeira.
En primera instància els armadors pensaren a batejar-lo com a Adolf Hitler, però el dictador ho refusà perquè seria més útil per a la propaganda amb un altre nom. Finalment s’optà per retre homenatge a un nazi suís, Wilhelm Gustloff, que fou assassinat el febrer de 1937.
Durant l’estiu de 1938, no parà de dur a terme creuers pel Bàltic, ple a vessar de treballadors alemanys. Cada viatge era lloat per la premsa del país i, també, per alguna d’internacional que es feia creus davant d’aquell transatlàntic de 55 metres d’altura, 200 metres d’eslora, 8 amples cobertes, una piscina interior climatitzada, menjadors amb coberteria de fina plata —gravada amb l’esvàstica—, un gimnàs, còmodes cabines amb materials de primera... i tot aquest luxe destinat a modestos treballadors. Un clar exemple, segons la propaganda nazi, de l’igualitarisme social alemany que contrastava fort ferm amb el classisme que destil·laven les naus semblants franceses, nord-americans o britàniques. O sigui, que el Wilhelm Gustloff era, sobretot, una enorme màquina de propaganda nazi. Estava destinat a navegar per l’Atlàntic i la mar del Nord per atracar en ports estrangers deixant bocabadada la premsa de cada país que visitaria. No obstant, els avatars bèl·lics interromperen la seva carrera propagandística.
Seguint el que explicava la revista Historia National Geographic el passat 2 de maig, just iniciada la Segona Guerra Mundial, l’1 de setembre de 1939, les autoritats nazis posaren el transatlàntic —igual que moltes d’altres naus civils— sota les ordres de la Kriegsmarine, la marina de guerra. S’acabaren els temps de les plàcides vacances a la luxosa nau. Encara amb totes les característiques d’un vaixell per al lleure, la primera missió que va dur a terme fou la de repatriar d’Espanya tots els soldats i oficials de la Legió Cóndor que havien actuat a la Guerra Civil ajudant el bàndol feixista de Francisco Franco contra la Segona República.
Més tard, fou adaptat com a buc hospital i posteriorment es va fer servir per aquarterar-hi personal de submarins. Novament reformat, se’l dotà de metralladores i bateries antiaèries i es dedicà a vaixell de transport de material de guerra. Com a tal va estar fondejat l’octubre de 1940 al moll de la ciutat polonesa de Szczecin esperant les ordres per incorporar-se a la flota que havia d’envair el Regne Unit, cosa que finalment no succeí, com és conegut.
Durant els quatre anys següents, es dedicà a tasques semblants. Fins que, a principis de 1945, fou destinat a la flota irregular que intentava extreure dels ports del Bàltic, al nord de Polònia, en el territori anomenat estat lliure de Prússia Oriental, la gernació de refugiats alemanys que fugien de l’avanç de l’Exèrcit Roig. A ciutats com l’actual Gdansk s’hi acaramullaven dotzenes de milers de germànics terroritzats davant de la possibilitat de caure en mans dels soviètics, els quals tenien permís —ordres, es podrien considerar— d’assassinar i violar sense por a cap acció disciplinària. Una proclama que es repartia entre les tropes roges així ho deia: «Mata. Res d’Alemanya és innocent, ni els vius ni els que estan per néixer. Segueix les paraules del camarada Stalin i esclafa per sempre la bèstia feixista en la seva madriguera. Trenca l’orgull racial de la dona alemanya, pren-la com el teu legítim botí».
Els alemanys, conscients de les bestieses que havien perpetrat a la Unió Soviètica contra la població civil i temorosos de la venjança que les autoritats comunistes proclamaven com a legítima resposta i fins i tot necessària, intentaven fugir com podien de la Prússia Oriental que estava a punt de caure sota control de l’Exèrcit Roig.
Cada vaixell que arribava als ports estibats de gent, carregava el màxim nombre de refugiats que podia. El Wilhelm Gustloff n’embarcà més de 10.000 —no se’n sap el nombre exacte—, quan se l’havia dissenyat per portar 1.500 passatgers i 500 tripulants. El migdia del 30 de gener de 1945, salpà del moll de Gdynia, un poble coster proper a Danzig —avui Gdansk—, amb tots els racons de la nau habilitats per acollir gent. Per exemple, l’antiga piscina s’havia buidat per destinar l’espai a infermeria; els passadissos estaven plens de gent; les cabines eren ocupades per tantes persones com s’hi poguessin jeure a terra...
La immensa majoria dels passatgers eren civils; i, sobretot, nens. La nau portava armament a la coberta, cosa que la convertia per a l’enemic en un objectiu legítim, però a la pràctica resultava inservible per mor de l’intens fred. La navegació era molt lenta, degut a l’extrem pes que portava. En un moment determinat, quan ja s’havia fet de nit, el capità rebé un missatge per ràdio —el radar no funcionava— que l’alertava de la presència d’altres vaixells alemanys a la zona, que anaven a recollir més refugiats. Aleshores decidí ordenar encendre els llums de la nau tant per veure millor com per ser vist i evitar un xoc. Una decisió de conseqüències tràgiques. Un submarí soviètic que patrullava per la zona l’havia detectat un parell d’hores abans i el seguia a cegues. El capità, Alexandr Marinesko, divisà tot d’una els llums que es van encendre i sabé que era una presa fàcil. I enorme, no debades pogué identificar clarament la silueta del gran transatlàntic. Ordenà que es disparessin quatre torpedes. El primer impactà contra la proa, el segon a la zona de l’antiga piscina —on hi havia la infermeria improvisada—, el tercer rebentà la sala de màquines i el quart no explotà: no feia falta, el vaixell era ferit de mort.
L’agonia fins a l’enfonsament va durar 55 minuts, durant els quals el pànic s’ensenyorí de tot el passatge. Dels escassos dotze bots de salvament, alguns ni tan sols es pogueren usar perquè resultava impossible moure’ls degut al fet que els cables estaven congelats. Els supervivents —uns 500— contaren escenes terrorífiques: oficials que amb la seva pistola mataren famílies senceres i se suïcidaren després per evitar caure a les gèlides aigües, gent trepitjant i pegant altres persones per intentar guanyar una plaça en els bots salvavides, d’altres ajudant heroicament els més desvalguts, molts saltant a l’aigua quasi gelada sense cap possibilitat de sobreviure...
Entre 9.300 i 10.000 persones moriren en aquell luctuós episodi. La immensa majoria, civils. Fou la tragèdia marítima amb més víctimes fatals de la història de la navegació. Tot i que per als soviètics fou un gran orgull haver enfonsat el Wilhelm Gustloff, per als aliats va ser un episodi força incòmode. No debades del total de morts entre 4.500 i 5.000 eren nens. El desastre fou oblidat ràpidament. A Occident sobretot, on les autoritats britàniques, franceses i nord-americanes evitaren així que les respectives opinions públiques s’escandalitzessin per la mortaldat d’infants innocents. Actualment les restes de l’orgull de la marina civil de Hitler, a uns 45 metres de profunditat, estan protegides com a cementiri militar i està prohibit navegar per les rodalies i bussejar-hi. Les autoritats poloneses només han donat permís per accedir-hi una vegada, el 2004, per rodar-hi un documental.