L’any 2019, el centre financer més important d’Àsia va veure com els seus carrers s’omplien de milions de persones en contra de l’aprovació de la Llei d’extradició amb la Xina continental. Ràpidament, els espectaculars enfrontaments entre joves manifestants i la policia de Hong Kong van donar la volta al món.
Les tensions entre un gruix important de la societat hongkonguesa i les autoritats locals afins a Pequín s’havien anat coent a foc lent al llarg de la segona dècada d’aquest segle, entorn al conegut com a “moviment prodemocràcia”. Però l’any 2019 va marcar un abans i un després a la història de Hong Kong. La combinació del suport massiu de les protestes amb la victòria electoral del camp prodemocràcia van fer saltar totes les alarmes del govern central. La llei d’extradició va caure, però es va implementar la llei de seguretat nacional, molt més dura i que, de facto, posa fi al règim polític especial de llibertats civils i jurídiques que caracteritzava l’autonomia de Hong Kong. Per a molts dels que van sortir al carrer, de sobte, la ciutat per la qual van lluitar ja no és un lloc on puguin seguir vivint, i han pres la decisió d’anar-se’n.
De la llei d’extradició a la llei de seguretat nacional
La llei de seguretat nacional de Hong Kong va entrar en vigor el 30 de juny de 2020. Aquesta llei permet jutjar per terrorisme i sedició els autors d’un variat i imprecís seguit de fets que poden ser considerats com a secessionistes o d’haver conspirat amb “agents externs”. Entre els primers processats s’inclou gent que ha d’enarborat banderes proindependència o cantat l’himne “Glòria a Hong Kong”. Fins i tot hi ha escriptors de contes infantils.
Els efectes d’aquesta llei han sigut immediats. Des de la seva entrada en vigor, una cinquantena d’organitzacions de la societat civil crítiques amb la línia del govern han sigut desmantellades o s’han autodissolt per por a les represàlies. Aquest seria el cas del diari The Apple Daily o de l’organització Civil Human Rights Front, que va convocar les mobilitzacions multitudinàries del 2019 i que commemorava les víctimes de la plaça Tiananmen del 1989. Formacions polítiques prodemocràcia com Demosito també han seguit aquest camí, així com diferents sindicats professionals i estudiantils independents com el de professors.
Juntament amb la llei de seguretat nacional hi ha hagut una reforma del sistema electoral de la Cambra Legislativa (LegCo), que va limitar àmpliament el dret a sufragi, així com s’han bloquejat candidatures de l’oposició. El govern central s’ha volgut assegurar que la cambra legislativa de Hong Kong només pugui estar dominada per sectors afins, als quals anomenen patriotes. A més, recentment el govern local ha anunciat el desenvolupament urbanístic d’una nova àrea que unirà pràcticament de forma física Hong Kong i Shenzhen, ciutat de la Xina continental. Una passa més del pla que cerca diluir definitivament l’excolònia britànica dins una gran metròpoli de més de cinquanta milions d’habitants que agrupi les ciutats del delta del riu de la Perla. Així, Hong Kong ha vist com el seu règim especial ha expirat molt abans de la data de caducitat que preveia l’acord de retrocessió de 1997 entre la Gran Bretanya i la Xina, que garantia autonomia fins al 2047.
L’èxode després de la desfeta
Després de l’aplicació de la llei de seguretat nacional, la victòria de les forces progovernamentals ara per ara sembla absoluta. Això ha tingut un impacte directe en la moral dels sectors prodemocràcia. No són només líders polítics i activistes com Nathan Law o Joshua Wong els que han emprès el camí cap a l’exili: en un sol any, després de l’aplicació de la llei de seguretat nacional, Hong Kong, amb 7,3 milions d’habitants, ha perdut al voltant de l’1,2% de la seva població, unes 89.000 persones. Més que un exili, el que s’està produint a Hong Kong és un èxode.
Carmen Lau, exrepresentant al LegCo del camp prodemocràcia, fa poc que ha aterrat a Anglaterra. Ens explica que, dels joves que marxen, “la majoria no tenen pensat tornar-hi”. La seva principal prioritat és “adaptar-me i trobar feina”. Com ella, molts joves han deixat Hong Kong. L’èxode està afectant, bàsicament, una generació de joves marcats pel darrer cicle llarg de protestes. Aquest va ser el sector poblacional que més es va implicar-s’hi, i cal no oblidar que un de cada tres detinguts durant les mobilitzacions del 2019 era menor de 18 anys. Ara bé, ens equivocaríem si penséssim que la decisió d’anar-se’n depèn només de la vinculació directa amb el moviment prodemocràcia. Més aviat té a veure amb un estat d’ànim generalitzat, un sentiment de desesperança que s’ha apoderat d’aquests joves que fa que creguin que en aquest Hong Kong no hi tenen futur.
En tant que excolònia britànica, més de dos milions de hongkonguesos tenen dret a instal·lar-se al Regne Unit. Londres està complint el seu deure com a antiga metròpoli. Boris Johnson, que és normalment criticat per les seves postures sobre la immigració, ha deixat clar el seu suport, i el seu govern ha preparat un pressupost de 59 milions de lliures per ajudar a la reubicació dels fugits. L’adaptació dels hongkonguesos, a priori, sembla més fàcil que la de moltes altres comunitats, atès que Hong Kong no deixa de ser una ciutat global ben inserida en l’angloesfera. “Londres em recorda molt a Hong Kong!”, diu Carmen Lau, que creu que, “en general, els hongkonguesos seran benvinguts”.
Si les diàspores tenen tendència a agrupar-se quan són a l’estranger, això no acostuma a ser així per la intenció d’aïllar-se dels nadius del nou país, sinó perquè sovint només “els teus” són els que et poden donar un cop de mà per irar endavant. “Les comunitats de hongkonguesos a l’exterior són les que més ens estan ajudant a trobar feina i amb els visats”. Anna Cheung narra una situació similar a l’altra banda de l’Atlàntic. Ella porta més de trenta anys d’activisme a l’esquena. És impulsora del Hong Kong Democratic Council (HKDC), organització que es dedica a fer lobby a favor del moviment prodemocràcia als Estats Units. Explica que “molts dels joves que van participar en les protestes arriben amb estrés posttraumàtic”. Donar assistència a la gent que hi arriba s’ha convertit en la prioritat de les organitzacions de la diàspora, però és també una situació nova “per als hongkonguesos: migrar per qüestions polítiques no s’havia donat mai de forma generalitzada”.
Immigrants o exiliats? Un estatus complicat
Ara bé, no tots els països són tan receptius com el Regne Unit. Un dels reptes als quals s’hauran d’enfrontar els hongkonguesos que vulguin anar-se’n de la ciutat és que, independentment de les seves visions polítiques, en general no es podran acollir a l’estatus de refugiat. Aquest estatus normalment es reserva per a persones que poden demostrar que la seva vida es troba en un perill físic immediat. La possibilitat de poder patir repressió pel fet d’oposar-se al teu govern no és, en general, motiu suficient per poder ser considerat refugiat. Fins i tot això no serà suficient per als qui puguin acreditar el seu activisme, ja que obtenir l’estatus de refugiat no és un procediment fàcil, ni tan sols en contextos de guerra.
Això fa que molts dels hongkonguesos que no es poden acollir a la ciutadania britànica, en fer via cap al Canadà, Austràlia o els Estats Units, hagin de passar per un procés de migració ordinària. A Taiwan, malgrat trobar-se a primera línia del front en el conflicte amb la República Popular Xinesa, els hongkonguesos tampoc tenen una via clara per quedar-s’hi de forma legal. La manca de reconeixement del govern de l’illa fa que no formi part dels acords internacionals en aquesta matèria. Tsai Ing-wen, malgrat haver donat suport obert a les protestes de Hong Kong, encara no ha fet gaires avenços en aquest àmbit. A l’exterior, els herois de les barricades s’han d’enfrontar als mateixos reptes i problemes que qualsevol altre migrant.
Així, crear mecanismes àgils per a l’entrada de hongkonguesos en aquests països s’està convertint en una de les preocupacions principals de les organitzacions de la diàspora. Als Estats Units, que no és un país precisament amable en qüestions de visats, Anna Cheung explica que, ara mateix, el HKDC “està treballant perquè el Congrés d’aquest país aprovi una llei que permeti facilitar l’entrada als EUA dels ciutadans de Hong Kong com a refugiats polítics”.
Un conflicte internacionalitzat
El conflicte de Hong Kong, des dels seus inicis, ha tingut una presència molt important en l’agenda internacional. La seva vinculació amb el món anglosaxó va permetre que fossin molt presents en els mitjans en llengua anglesa, que tenen una gran influència. El paper de Hong Kong com a principal centre financer a l’Àsia i com a pont entre la Xina i els mercats internacionals ha permès que l’acció de les protestes tinguessin un impacte global, com per exemple quan van ocupar l’aeroport.
A més d’això han comptat amb un context geopolític favorable degut a la creixent competició entre la Xina i els Estats Units amb la presidència de Donald Trump. Ara bé, sovint hi ha hagut la tendència a maximitzar aquests elements contextuals i a caracteritzar les protestes de Hong Kong com, simplement, un agent impulsat des d’Occident. Això sovint ha menystingut el paper clau que ha tingut la diàspora hongkonguesa en fer avançar la seva agenda.
Per bé que li pugui anar a Washington que hi hagi protestes a Hong Kong, això no vol dir que aquestes siguin capaces de fer moure la lenta, sobrecarregada i narcisista maquinaria del Capitoli. Una cosa és que un polític vulgui quedar bé electoralment donant suport a Hong Kong a Twitter. Però aconseguir que congressistes i senadors es reuneixin amb líders de les protestes o s’aprovi una llei com la Hong Kong Act al Congrés dels Estats Units ––que posa en perill els interessos de moltes inversions nord-americanes– només és possible gràcies una feina constant i intensa de lobby a Washington. I aquest ha sigut el rol que ha tingut la diàspora hongkonguesa, i en especial organitzacions com el HKDC.
La diàspora hongkonguesa, el front principal de lluita
Ara bé, més enllà de l’assistencialisme, el nou context ha capgirat totalment el rol que té la diàspora dins el moviment pr-democràcia. Jeffrey Ngo, membre fundador de HKDC i investigador a Georgetown sobre l’exili vietnamita, explica que “els hongkonguesos a l’estranger seran el major agent de canvi per a Hong Kong. El moviment de Hong Kong haurà d’aprendre a sobreviure organitzant-se a l’exterior”.
L’última onada de protestes a Hong Kong es va caracteritzar per defugir un lideratge centralitzat. Però, com a mínim, dins de Hong Kong hi havia un ventall d’organitzacions, així com líders socials i representants polítics, que servien com a punt de referència clar. Anna Cheung apunta que actualment “no existeix encara cap organisme que agrupi totes les organitzacions de la diàspora hongkonguesa”.
Fins ara, això no havia sigut un gran problema, ja que, al cap i a la fi, “abans les comunitats a l’exterior donaven suport al que passava a dins de Hong Kong”, diu Ngo. Però ara la situació s’ha capgirat, “el front principal de lluita s’ha traslladat a diàspora”. En aquest sentit, a més del context local de Hong Kong, i el context internacional en general, la diàspora hongkonguesa haurà d’adaptar-se als contextos locals en els quals actuï, “i això implicarà canviar la concepció del moviment prodemocràcia en si mateix i veure moltes més oportunitats, fent de la nostra causa un moviment encara més global”. Així, Ngo planteja que la diàspora hongkonguesa hauria d’implicar-se també en qüestions com ara el racisme en contra dels asiàtics, que actualment està a l’alça als Estats Units, i teixir vincles amb altres moviments del sud-est asiàtic, com mostra l’experiència de la Milk Tea Alliance, moviment de solidaritat en línia integrat per gent de Hong Kong, Taiwan, Tailàndia i Birmània.
Per a Pequín i el govern de Hong Kong aquest èxode suposa una arma de doble fil. D’una banda, la gent que se n’està anant és un segment de la població procliu a generar-li problemes, i el moviment prodemocràcia se’n ressentirà amb la pèrdua dels seus quadres sobre el terreny. Però, de l’altra, una diàspora polititzada gaudeix d’un avantatge estratègic clau, que és molt més difícil de controlar per part del govern al qual s’oposen. Recordem exemples històrics com el de l’aixecament de Pasqua irlandès de 1916, que va ser pagat pels fenians dels Estats Units. O en el cas català, quan Francesc Macià va gaudir del suport de les comunitats catalanes a l’Amèrica Llatina per finançar els inicis del seu projecte independentista.
En un context diplomàtic que no és precisament dolç per a la Xina, una diàspora hongkonguesa activa pot posar-li molts obstacles. De fet, aquesta diàspora ja ha treballat perquè la qüestió hongkonguesa es mantingui a l’agenda i que polítics i governs tinguin sempre informació disponible sobre la situació de Hong Kong. D’aquesta manera, cerquen mobilitzar suports per evitar que actors occidentals, com per exemple la Unió Europea, que preferirien deixar la qüestió de banda i redreçar les relacions amb la Xina, els hi sigui més incòmode fer-ho.
Es pot mantenir una identitat a l’exili?
A mitjà termini hi ha poques possibilitats de qualsevol canvi a Hong Kong en la direcció que desitjarien els activistes prodemocràcia. El record de les protestes està encara fresc i encén el cor d’alguns. Però molts altres, simplement, volen oblidar i concentrar-se en les seves noves vides. Mantenir la coherència i la unitat de la diàspora a l’exili serà més complicat a mesura que la distància amb el vell Hong Kong s’allargui.
En termes culturals els hongkonguesos han tingut una sèrie d’especificitats, com per exemple la llengua cantonesa, els caràcters del xinès tradicional, així com una forta cultura popular musical i cinematogràfica. Ara bé, molts d’aquests elements són compartits amb altres comunitats xineses. Per exemple, el cantonès té més de seixanta milions de parlants al sud de la Xina. El que més ha caracteritzat el tret diferencial de Hong Kong ha sigut el que anomenen els “valors centrals”, derivats d’un sistema polític i judicial diferenciat amb la República Popular.
Abans, amb “la mera existència de Hong Kong, podíem explicar ràpidament el que diferencia la nostra identitat, però amb Hong Kong essent esborrat políticament, socialment i culturalment, el pes de preservar aquesta identitat recau sobre les comunitats a la diàspora”, explica Jeffrey Ngo. Ara bé, argumentar l’especificitat d’una identitat d’acord amb la idiosincràsia d’una societat que al seu territori nadiu ha desaparegut no és una carta de presentació gaire prometedora. “Puc veure com en deu o quinze anys les diferències entre Hong Kong i la Xina s’hauran erosionat. Com puc voler jo, des de l’estranger, presentar Hong Kong com si encara fos el vell Hong Kong quan aquest ja no existirà?”
En aquest sentit, el “Hong Kong exterior” haurà de cercar nous elements que permetin vertebrar la seva identitat. Segurament, la memòria col·lectiva de l’èxode, després de les protestes i els obstacles als quals la diàspora haurà de fer front en la seva nova llar, serà un dels seus eixos centrals per a la construcció d’una narrativa compartida coherent. Caldrà “posar aquestes experiències en comú i construir i mantenir vives les nostres històries: és el nostre repte més important”, remarca Ngo. Carmen Lau coincideix amb el fet que el seu principal enemic és l’oblit. “És important que les nostres comunitats no es dissolguin, la nostra feina és no permetre que ni la nostra ni les properes generacions oblidin el que hem viscut”. Sobre com assegurar-se d’això, Jeffrey contesta: “No tinc una resposta perfecta sobre com farem això, però estem experimentant”.
En aquest àmbit, la diàspora hongkonguesa està sent molt creativa. A les universitats del món anglòfon, les organitzacions d’estudiants estan exercint un paper indispensable per mantenir l’activisme de molts joves que van participar a les protestes de Hong Kong. Als EUA, el 2020 hi va haver una iniciativa perquè els hongkonguesos es registressin al cens utilitzant una categoria pròpia en comptes de chinese o asian american. A més, la diàspora és molt activa recordant efemèrides, elaborant documentals, organitzant festivals de cinema o exposicions d’art de les protestes. Però també està treballant en la generació d’espais de debat. Per exemple, amb la revista Flow HK, on es parla extensament sobre el nou rol que la diàspora ha de tenir al si del moviment prodemocràcia; o en l’àmbit acadèmic la recent conferència Voice after exit: Perspectives from the Hong Kong Diaspora.
En un món globalitzat, especialment en una fase conflictiva de globalització com la que es viu avui, les diàspores tenen un rol polític que no es pot deixar a l’atzar. El cas de Hong Kong és diferent al català, i cal no perdre de vista que als catalans no se’ls ha presentat un escenari geopolític tanclar com a ells. Malgrat això, el cas actual de Hong Kong ajuda a aprendre moltes coses que poden experimentar, en un futur proper o llunyà, altres pobles en lluita.