Una incursió a la Vall de Boí
Castilló de Tor, amb una desena d’ànimes, fa de sentinella de la vall. S’assenta al marge dret del riu i, entre els seus atractius, destaquen un pont romànic d’un sol ull sobre la Noguera de Tor i a la riba oposada el santuari del Remei, modern i asèptic, que amb molt d’esforç supera les dimensions d’una capella.
Pel marge esquerre, també, passa l’anomenat Camí de l’Aigua, que uneix a peu els municipis del Pont de Suert i la Vall de Boí, tot resseguint el curs dels rius Noguera de Tor i Noguera Ribagorçana. La passejada, sense dificultats, resulta agradabilíssima i permet descobrir part del patrimoni natural, cultural i paisatgístic de l’Alta Ribagorça. Estrictament, el camí comença a la font de la Mena, al pantà d’Escales, travessa el Pont de Suert i enfila aigua amunt fins al balneari de Caldes de Boí. En total, són uns 27 quilòmetres, que podrem recórrer íntegrament, de manera parcial o per etapes. En qualsevol cas, el tram corresponent a la Vall de Boí resulta un dels més interessants.
En un parell de quilòmetres vall endins, arribem al pantà de Llesp, que pren el nom del poble més pròxim, on es localitza, a més, una central hidroelèctrica. L’embassament, de dimensions reduïdes, ocupa una zona oberta entapissada de salzes, amb un bosc de ribera ben estructurat i amb un protagonisme ferm de la llúdriga. L’òptima qualitat de les seues aigües ha convertit l’espai en una zona humida d’interès ecològic, malgrat la proximitat de la carretera i l’afluència, sovint excessiva, de pescadors.
L’aprofitament hidroelèctric de la Noguera de Tor es fa palesa amb els pantans —Llesp, Cardet i Cavallers— que interrompen el seu curs breu, de 24 quilòmetres, i amb alguna central hidroelèctrica, com la de Llesp, inaugurada el 1954, i la de Cardet. L’artífex de tot plegat no podia ser un altre que el citat Victoriano Muñoz.
No cal dir, abans de seguir el viatge per la Noguera Ribagorçana, que Boí és la vall del romànic, de les esglésies que han esdevingut joies del bé col·lectiu i reconegudes com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, capitanejades per Sant Climent de Taüll.
Tornem a la confluència de la Noguera de Tor amb la Ribagorçana. El fet succeeix a les portes del Pont de Suert, capital de l’Alta Ribagorça, a l’anomenat, amb tot el sentit, prat dels Dos Rius. Mentre que el marge esquerre el poblen prats successius, planers i benèvols, el dret no deixa respir: enfila sense transició els pendents poc amigables del tossal de Mirabet.
I arribem a Pont de Suert. La capital de la comarca rep el visitant que, com nosaltres arriba del nord, en el sentit de les aigües, amb un seguit d’habitatges de nova factura i amb remotes correspondències amb l’arquitectura local. És la colònia que ENHER va edificar per allotjar directius, personal qualificat i treballadors de les obres de construcció de les centrals hidroelèctriques. Si bé l’estètica resulta poc captivadora i amb llicències d’una imaginativa arquitectura de muntanya, els espais domèstics gaudien d’una certa qualitat, amb zones airejades i lluminoses. De la mateixa manera, l’ordenació urbanística seguia les pautes més innovadores del moment, amb la projecció d’espais oberts amb zones verdes i carrers d’una amplària generosa.
A partir de 1947 s’efectuaren les expropiacions de terrenys per a la construcció de les esmentades residències i un any més tard se n’iniciarien les obres. Val a dir que els blocs d’habitatges i les residències foren batejats per conjunts temàtics de la geografia local —”Cims de la Ribagorça”, “Els Tres Mils”, “Valls de la Ribagorça”...
L’arribada de treballadors i personal qualificat va provocar un notable increment de la població, que patia un estancament des de la dècada dels quaranta. Dels 1.658 habitants que es compatibilitzen a tot el terme de Pont de Suert al final de la Guerra Civil, s’assoleixen els 3.136 als anys cinquanta i es toca sostre amb els 4.707 del 1960.
ENHER va anar més enllà de Pont de Suert i va construir pensions a diferents punts de la comarca on es duien a terme obres —Xerallo, Escales, Areny...—, residències per a directius —presa de Cavallers, Caldes, Pont de Suert—, campaments i albergs —Vilaller, Bono, Tor, Llesp...— , poblats i grups d’habitatges —Xerallo i Pont de Suert— i fins i tot un hospital —l’hospital de Mirabet, a Pont de Suert.
A l’ombra de la barriada de nova planta, perviu l’altra cara de Pont de Suert, el tradicional, medieval i bigarrat, de carrerons retorçats i d’una trama urbana imprevisible. És el Pont de Suert de la parròquia de l‘Assumpció de la Mare de Déu, d’origen romànic i coneguda popularment com l’església Vella, per contraposició amb la Nova, construïda per ENHER a mitjan dècada dels cinquanta, i que custodia la Col·lecció d’Art Sacre de la Ribagorça. És, també, el poble de les places Major i del Mercadal, amb porxos ombrívols i protectors.
A les portes de la vila arriba, pel sud, la cua del pantà d’Escales. L’aigua s’estanca en una estretor orogràfica gairebé intransitable, on predomina el rapinyaire i la roca calcària. La carretera, excavada a la paret, descriu un dels trams més lents i penosos entre la plana agrícola lleidatana i el Pirineu. Travessem túnels i mil i un revolts, acompanyats a la nostra esquerra per l’embassament. Al pas d’Escales, es troba la presa homònima, de 125 metres d’altura. L’indret llueix un aspecte irreductible, intransigent i alhora d’una majestuositat catedralícia. La verticalitat de les seues parets i formes esmolades de roca rogenca que la llum s’encarrega de magnificar creant-hi un joc sublim d’ombres, cauen a pic des del cel fins a les profunditats de la terra. Entremig, un camí tallat a la roca i destinat a tasques de la presa solca arriscadament, amb les seues zigazagues, bona part de la mola rocosa.
El congost es manté ferm aigües avall. Al cap de poc i superat un meandre, apareix Sopeira. El poble viu empresonat entre dos pantans, el d’Escales i el de Sopeira, i a l’empara del monestir de Santa Maria d’Alaó, romànic, benedictí, situat a peu de riu.
Deixem enrere els contraforts de la serra de Sant Gervàs; la topografia sembla relaxar-se sensiblement, i és quan l’activitat agrícola aprofita per a manifestar-se amb timidesa: es fa present l’eixutor endèmica del cereal. El despoblament de la zona salta a la vista; és d’una evidència irrefutable: de pobles, n’hi ha pocs i menuts, en ple decreixement, com Òrrit, amb el seu campament d’ENHER; i acte seguit el Pont de Montanyana, i la presa de Canelles, que no triga a aparèixer, torna a retenir les aigües entre nous congostos: ara és el de Montrebei, fronterer, amb les interminables parets de Catalunya i d’Aragó, dues muralles defensant a una banda i l’altra de l’aigua dos territoris germans. El pantà de Canelles és immens, el de més superfície de la Noguera Ribagorçana i el segon més gran del sistema hidrogràfic de l’Ebre. En el moment de la seua construcció (1953-1959), les dimensions de la presa (210 metres d’amplària i 152 metres d’alt) aconseguiren el rècord d’altura de les preses espanyoles.