—Jesús Iglesias arriba a València al gener del 2019, amb la temporada encetada. Un any després el món es va tornar boig a causa de la pandèmia. Es podria dir que ara comença a viure una certa normalitat com a gestor?
—Són plànols diferents. Em vaig trobar amb una situació excepcional, perquè la temporada 2019-2020 havia d’estar dissenyada i no hi havia res, els primers mesos van ser de treball contra el rellotge. Però he de dir que vaig quedar content amb la programació, complia part dels objectius. Com vaig haver de presentar un projecte per optar a la direcció del Palau, hi havia una reflexió prèvia, això també em va ajudar. Sempre ho dic: estic desenvolupant allò que vaig presentar, amb més o menys velocitat, en funció dels recursos, però quan presentes un projecte no coneixes l’organització al detall, et pots emportar sorpreses per a bé i per a mal. Però estava satisfet. De sobte, tot es va parar. En tot cas, crec que és una temporada d’una alta qualitat: el Rèquiem de Mozart que tenim ara l’haguérem de canviar per raó de la pandèmia i com manejar els espectacles. Però tenia punts com Fin de partie, Tristany i Isolda, la nova producció de Cenerentola, el Falstaff de Verdi que mai no s’havia representat… Una temporada amb presència de grans mestres, com Daniele Gatti… No hi ha una gran insatisfacció amb la pandèmia pel que fa a la programació, però sí per la realització i per l’impacte que podria haver tingut en condicions de normalitat, no sé si nova o antiga [somriu]. I ara, com tu bé dius, sembla que tot està més controlat. I que podem realitzar amb més normalitat, tot i que les mesures de prevenció encara continuen: si has vist el Rèquiem encara hi ha mascaretes, una orquestra en una fossa molt més gran… Espere que al llarg de la temporada arribarem a la normalitat total. També des del punt de vista del públic, que vaja tornant de manera habitual a les sales, no com una cosa excepcional. Aquesta és una sala molt gran, que genera confiança, però durant molt de temps hi havia gent que no volia ni parlar d’anar a un concert. Tinc amics i familiars que fins i tot ara tenen molta precaució.
—La programació d’òpera del Palau de Jesús Iglesias sembla tenir certs equilibris entre diferents sensibilitats operístiques. Quin és el plantejament?
—En una temporada has de buscar sempre l’equilibri, és una expressió recurrent, una obvietat, però aquesta és la realitat, perquè tens un públic molt divers…
—El públic valencià és singular?
—Tots els públics són singulars. I tots els públics formen part d’una trajectòria. Cal pensar en la realitat de quina activitat lírica hi havia en València abans del Palau de les Arts, quin és l’impacte que va tenir i quina imatge es transmet de l’òpera. I el públic respon una mica a això. El públic de Madrid és ara mateix molt diferent a com era quan es va obrir el Teatro Real el 1997. A còpia d’experiències noves, d’estètiques noves, el públic es va enriquint, això forma part del creixement propi dels espectadors. Per exemple, en València hi ha una mancança important de certs títols, no sé si dir-los contemporanis, perquè Wozzeck ja no paga drets d’autor, mira si és antic, o Peleas i Melisande de Debussy, o Lady Macbeth de Shostakóvich… Obres que són base del repertori internacional. Quan s’obri el Teatro Real, Wozzeck ja s’havia vist dues vegades en el Teatro de la Zarzuela. És clar que la primera vegada que el fas l’impacte és més gran, però quan vas coneixent altres paràmetres els vas apreciant. La nostra obligació és anar oferint-li al públic aquestes possibilitats, si sols programes Verdi, Donizetti i Bellini, estàs limitant el coneixement del públic. Però la idea és també satisfer el desig d’òpera més tradicional, que té demanda, a ningú no li agrada programar per tenir una sala buida, no es tracta d’això.
—Això significa que les apostes més arriscades…
—A València també hi ha una mancança de directors d’escena rellevants que no havien presentat els seus treballs ací. Robert Carsen és una figura indiscutible en la lírica mundial almenys des de fa trenta anys. I la primera vegada que es va veure ací una òpera dirigida per Carsen va ser Elektra. Richard Jones, amb Ariodante, Romeo Castellucci amb el Rèquiem… Vas introduint totes aquestes estètiques de creadors que no es coneixen els seus treballs. I encara falta molta gent. Hem de tenir un compromís amb la música actual: per això programàrem Fin de partie, considerada una de les grans obres del moment. Després de la seua estrena a Milà i Amsterdam, perquè era una coproducció, la següent vegada que es veu és a València.
—Estrena a l’Estat espanyol.
—Sí. Abans de París, que va la temporada vinent. Es tracta de portar espectacles a València d’un nivell internacional indiscutible, que el públic valencià ha de veure. També hi ha una altra intencionalitat, que és ampliar la base del públic. Un espectacle de Castellucci ha de cridar l’atenció. O Fin de partie, que empra un text de Beckett, pot atraure un públic al qual l’òpera tradicional no li interessa. Podria ser també el cas de Wozzeck.
—De fet, parlant amb un aficionat, em deia que li agradaria veure en el Palau de les Arts més propostes escèniques arriscades, a l’estil de les que feia el desaparegut Gérard Mortier.
—Bé, però has de tenir en compte en quina ciutat estàs. Si una proposta com Rèquiem ha generat una certa polèmica entre el públic tradicional… Cada ciutat té la seua idiosincràsia, pots anar donant senyals, fent passos, però no pots canviar radicalment. Vaig treballar amb Gérard Mortier en Madrid i una de les seues errades, jo li ho deia, era sobrepassar la línia d’equilibri. No crec en escandalitzar per escandalitzar, crec que les òperes són bones i dolentes. I el gust llatí, italià o espanyol, és diferent al gust alemany o anglès. Cal tenir-ho en compte. Dit això, has d’anar posant determinades propostes. Com Doña Francisquita, que és la lectura moderna que fa Lluís Pasqual de la sarsuela, un espectacle que va generar certa polèmica en Madrid. Es tracta també d’introduir en determinades obres aproximacions dramatúrgiques més modernes. Has de donar passos, la gent necessita temps per anar apreciant aquestes coses i tampoc no pots pretendre que tinga èxit de seguida. Però has de fer-ho perquè eres un teatre públic, la nostra funció no és posar Rigoletto —conste que a mi ´s una òpera que m’encanta— cada dues temporades, has de presentar tot tipus d’obres. I per això es fomental altre tipus de propostes, com la música simfònica, la dansa…
—D’això volia parlar, perquè el Palau de la Música es promociona com un centre multifuncional, obert a la dansa, el flamenc… La intenció és traure part de l’aura elitista de coliseu especialitzat en òpera?
—A veure: em revolte davant la identificació òpera-elitisme, l’òpera no té per què ser elitista, la podem fer elitista, però és un dels gèneres més populars, va ser sempre un gènere molt connectat amb el poble, Martín i Soler era un autor molt popular. I no anem a contar la història de Verdi. És una mica clixé…
—La pregunta era benintencionada: on està l’equilibri entre projectar el Palau de les Arts com un gran coliseu d’òpera i promocionar altres escenes?
—Sempre he dit que el Palau de les Arts ha de ser molt més que un teatre d’òpera, perquè l’edifici, a més, t’ho exigeix. Tens un centre cultural que tindràs que aprofitar. Que va costar molt i que costa molt de mantenir, hem d’aprofitar la rendibilitat social de la institució. Hi un límit de gent a qui li interessa la lírica, però hi ha altra a qui li interessa la música simfònica, o la dansa… Un edifici com aquest no pot emprar-se en sis espectacles d’òpera, hi ha una obligació de connectar amb la gent, tot just la que encara creu en el clixé. I una cosa: si jo el que volia solament era la gran òpera en València, em sobra edifici.
—El Rèquiem és la primera direcció de James Gaffigan com a director titular, ara en parlarem. Però el Cor de la Generalitat, que viu una situació complicada a causa d’un laberint administratiu que ha generat protestes i vagues, té un paper fonamental en el muntatge. Confia que la situació del Cor es resolga en un termini raonable de temps?
—Tu saps que el Cor no depèn administrativament de nosaltres…
—Sí, però té una incidència important en el Palau.
—Evidentment, el centre fonamental de la seua activitat és el Palau de les Arts i quan el Cor reivindica i fa vagues ho paguem nosaltres. No és per treure’m les puces, però no està en les meues mans. Tot el que té a veure amb procediments administratius és complex, en Madrid hi ha un conflicte amb els tècnics de l’INAEM [Institut Nacional de les Arts Escèniques i la Música] perquè les titulacions que ells tenen ja no serveixen per a les places que es podrien cobrir. Quan durant tants anys la gent ha estat en situació provisional, sense cobrir places, la situació es va complicant i és més difícil de solucionar. Em consta la bona voluntat de la Conselleria de Cultura de buscar les solucions dins del marc legal, clar, aquest és el problema, perquè és una cotilla. I també em consta la bona voluntat del Cor. Espere que arriben a una solució que, si no ideal, possiblement no, almenys siga satisfactòria. Crec que han d’entendre’s, i segurament ho faran. I el Cor podrà continuar treballant amb el mateix nivell de qualitat. Conec el Cor des de l’any 1998. Recorde que quan Mortier precisament buscava un cor per cantar en el Real Sant Francesc d’Asís, li vaig dir que el tenia, el Cor de la Generalitat. I si algú no creu en la qualitat del Cor no programa el Rèquiem, aquest espectacle no el pot fer qualsevol. L’agrupació ha demostrat el seu compromís amb un muntatge de gran dificultat musical i escènica.
—Pel que fa a Gaffigan, les seues declaracions públiques transmeten una il·lusió gran per ser director titular del Palau. El criteri per la seua tria era trobar un director encara en procés de creixement, que tinguera encara moltes coses a dir, més que un perfil molt consolidat?
—Primer, hi ha una realitat de mercat. La fórmula del gran nom ja està feta, tocava una altra cosa. Algú per dirigir una orquestra que ha de consolidar divuit places, que és una barbaritat, i en el termini de dos anys generar places addicionals perquè tinga una estructura adequada. És un treball molt específic. I necessites un tipus de director musical diferent a quan una orquestra està molt consolidada. I sempre vaig creure que el perfil d’una persona d’uns quaranta anys, que encara té un recorregut per créixer i que ho poguera fer conjuntament amb l’orquestra, era l’adequat. Una persona que ja haguera estat en moltes de les grans orquestres i teatres, en l’Òpera de Múnich, en el Metropolitan, en l’Òpera de París, que no fora desconeguda…
—I que ja havia dirigit en el Palau.
—Dirigeix ací en funció de l’experiència. Perquè no és el mateix ser un gran director d’orquestra que ser un bon director titular, són tasques totalment diferents. Hi ha grandíssims directors d’orquestra que són pèssims directors titulars i a l’inrevés. El pas de Gaffigan pel Palau era per veure com funcionava, com reaccionava l’orquestra… Perquè ha passat que de vegades arribe un bon director i no hi haja química amb els músics.
—Per tant, les dues vegades que va dirigir ací prèviament van tenir pes en la decisió?
—Gaffigan va dirigir un concert i va assajar tot Falstaff fins que es va suspendre l’estrena a causa de la pandèmia. Això va influir per saber com era la química amb l’orquestra i veure com era el seu mètode de treballa. I em sembla que per personalitat, per implicació, és una persona amb el perfil adequat per al que necessitem en aquest moment.
—Per contracte, Gaffigan dirigirà per temporada dos programes simfònics i dues òperes. És un bagatge suficient per generar un estil propi en l’orquestra?
—Em pot semblar suficient o insuficient, el problema és que si tu tens sis títols has de deixar espai per als directors convidats. Si tinguérem deu títols, hi hauria una tercera direcció, però crec que està suficientment equilibrat. A més, ell deia en una entrevista que si els dos títols estan adequadament escollits, és suficient per poder treballar. Després hi ha la presència en les audicions, temps escaient per marcar un criteri a l’hora d’escollir els músics dins d’una idea musical. Això també és important.
—M’imagine que un dels moments més delicats com a director seria la polèmica al voltant de Plácido Domingo. El febrer del 2020 es retira el seu nom del Centre de Perfeccionament després de les acusacions sobre abusos sexuals. Com van ser aquells dies? Quin era el seu posicionament de partida?
—Cadascú tenim la nostra opinió de tot. Jo he treballat des de l’any 1998 amb Plácido Domingo, he fet un títol, i he continuat tenint contacte artístic tot aquest temps. Llavors, sorgeixen les notícies i, traure el seu nom del centre i interrompre la relació artística és una decisió dels òrgans de govern, no la prenc jo. Lògicament, és una decisió que m’afecta, però no pots ni deus dir molt més. És la decisió que consideren adequada per a la institució… I ja està. La meua opinió, en una direcció o una altra, és irrellevant.
—Una part del públic del Palau de les Arts era molt partidari de Helga Schmidt, fins i tot a pesar de tota la polèmica que l’envoltava. Pensa que la seua ombra encara és present en aquest edifici?
—No, crec que són etapes diferents, generacions diferents, realitats diferents… Ja voldria jo el pressupost que tenia Helga Schmidt! [Riures] Jo el que tinc molt clar és que no soc un artista, els artistes són els que estan en l’escenari, faig el meu treball el millor que puc i em deixen. Amb pandèmia o sense pandèmia. Uns espectacles eixiran millor, altres pitjor, i el que vull és que quan me’n vaja la gent pense que he fet un bon treball. Pel que fa a Helga Schmidt, aquestes nostàlgies de [Zubin] Metha o [Lorin] Maazel són reals. I possiblement era l’única manera de fer-ho: com poses açò en el mapa del no res, de zero? L’error és pensar que això és sostenible en el llarg termini. I un projecte ha de ser sostenible, més enllà dels noms. Perquè un dia els noms se’n van. El que importa és la base de la institució.
—Ha parlat del pressupost. Els darrers anys ha hagut millores pressupostàries per part de la Generalitat, però hi ha pendent que el Ministeri de Cultura entenga que cal acabar amb diferències de tracte entre els diferents teatres d’òpera que són obscenes.
—El suport econòmic de Generalitat és indiscutible i, com bé dius, s’ha anat incrementant. Després, és veritat que aquest edifici té unes despeses estructurals importants, de milions d’euros, que en acabant condicionen molt l’estructura econòmica i el que et queda per poder programar. Pel que fa al Ministeri, seria un acte de justícia: els espectacles, la qualitat dels espectacles, la de l’orquestra i el cor… Estan al nivell que han d’estar. Això exigiria una implicació més gran del Ministeri. Ha hagut un xicotet pas endavant, tímid, però que cal valorar, la intenció que el Ministeri forme part del patronat. Una diferència important respecte de Madrid o Barcelona, on el Ministeri sí que forma part del patronat. A l’hora d’implicar-se, seria diferent, fins i tot en matèria econòmica. Això esperem, que siga prompte, perquè cal una modificació d’estatuts, però em consta que la voluntat, més enllà del canvi de ministres, és entrar. Això serà molt bo, sense dubte. Perquè implicaria un canvi econòmic. I insistisc: seria un acte de justícia.