Annals del kitsch

Les possessions de David Bowie

Icona pop, rei del glam, emperador del kitsch, ésser androgin per excel·lència, alienígena imprevisible, el ressuscitat que mor dos dies després del seu aniversari i un mite immortal. El seu nom real era David Robert Jones, però va consagrar la seva vida, en aquest teatre de folls, a interpretar el paper que el portaria a una fama universal: el del polifacètic David Bowie, el Camaleó, però també Ziggy Stardust. La màscara d’una màscara d’una màscara. Josep Palàcios hi estaria d’acord…
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després d’haver passat per Londres, Austràlia, Brasil, Canadà i Tòquio, el Museu del Disseny de Barcelona acull, des del dia 25 de maig, en què s’inaugurà, la immensa exposició “David Bowie is”, comissariada pel Victoria and Albert Museum. S’hi podran contemplar més de 300 objectes: esbossos d’idees portades a terme però també amagades al calaix, textos manuscrits, rars dibuixos en paquets de cigarretes, il·lustracions i fotografies de Duffy o O’Neill o Sukita, instruments musicals, partitures i lletres, fragments audiovisuals, els dissenys primerencs de Burretti o de Yamamoto per a alguns vestits, barrocs bodis de la seva etapa galàctica i, evidentment, els radicals vestuaris, tant per a les gires com per a les seves ja emblemàtiques pel·lícules. Llaminadures que faran les delícies dels fans, és clar, i un imant per atreure els que encara no s’han sentit cridats per aquest forat negre conegut com a David Bowie, orifici de cuc blanc que de ben segur xuclarà molta atenció mediàtica i humana, a més a més d’altres coses…

En aquesta mostra, i això és un avís, no hi ha un eix cronològic, tampoc narratiu. Es tracta d’una pura acumulació d’objectes que potser ajudarà a copsar la metodologia creativa d’algú que va voler destruir tabús i diluir fronteres. És una bacanal objectual que ens demostra, en el fons, que David Bowie era un col·leccionista obsessiu. No estem tan allunyats d’una síndrome de Diògenes en pla macro: disposava d’un arxiu massiu que conservava amb una fruïció evidentment fetitxista, i per tant amb un punt sexual com sabria albirar Sigmund Freud.

Un cop mort Bowie, se’ns ofereixen les restes fragmentades del seu ésser textual, un cos no tan fresc com els dels integrants del Club dels 27 però sí igual de bell. Aquesta exposició serà més un ritual necròpsic, una autòpsia sensual, que no pas un simple aparador. Què encararà, doncs, el fan de Bowie? La seva pròpia obsessió col·leccionista, ja que, molt probablement, per a qui traspassi el llindar d’aquesta descomunal proposta significarà enfrontar-se a una orgia definitiva. Perquè l’exposició és un convit per posseir, a l’uníson, i de cop, el cos total de David Bowie.

I en quin sentit “possessió”? Hi ha diferents significats a l’abast: 1) terme que fa referència a una propietat normalment privada, i per això de no tan fàcil accés, a no ser que algú obri les portes (com David Bowie, per exemple, que, ben igual que els faraons egipcis, sent que (re)viurà a través del que ha deixat enrere i que ha anat acumulant…); 2) terme que fa referència al moment en què una aliena entitat demoníaca envaeix un cos i fa el que vol, o sigui, una possessió infernal (no és una metàfora perfecta per entendre el diable de David Robert Jones que va fer que acabés mudant en diferents formes malignes com el Duc Blanc, el Rei dels Gòblins o fins i tot Llàtzer?); i 3) terme que fa referència a un acte de dominació sexual (més detalls a continuació…). Les tres possibilitats s’encarnen dins de “David Bowie is”. Per què?

En primer lloc, aquesta mostra de les diferents possessions de David Bowie és un collage d’objectes. I en Bowie el concepte de collage, d’unificació de diferents propostes aparentment contràries, era fonamental: des de les lletres fins als materials amb què s’autoadornava com un arbre de Nadal. En un antològic vídeo, que es pot trobar a Youtube, David Bowie mostra com tallava les frases que anava pensant i escrivint, talment versos, i les acabava entremesclant per produir efectes combinatoris inesperats. Les seves lletres naixien així, gairebé oulipianament: de les lectures, del que anava vivint fins al límit i dels plagis més o menys explícits. Com Picasso, David Robert Jones sabia que els mals artistes imiten i que els genis roben. En aquesta vessant carronyaire, caòtica, explosiva, també genial, David Bowie podria ser un possible germà bessó de Salvador Dalí o d’Andy Warhol, combinadors d’impossibles. Perquè, en efecte, plagiar és també una altra forma de possessió: fer teu el que és dels altres. “David Bowie is” es pot llegir, per tant, com un collage de collages, possessió de possessions, amb robatoris i coits inclosos.

I parlant de robatoris i de coits, el músic més influent del segle XX també ha deixat petja en la cultura catalana, sobretot en els darrers temps. Ho constata l’èxit recent d’una novel·la com El dia que va morir David Bowie de Sebastià Portell (LaBreu, 2016), que també fa que el Jack “Strafer” Celliers aparegui, i mori, dins del seu conte a l’antologia Risc (:Rata_, 2017) coordinada per Ricard Ruiz Garzón. La sang del finat Bowie acaba constituint-se, dins l’aparell grafòman portellià, en la tinta que aglutina el conjunt d’uns materials que es presenten en una aventura literària amalgamadora molt propera al modus operandi dels anys 70.

En segon lloc, l’antropòleg Joseph Campbell, instaurador del pes de l’heroi dels mil rostres en el seu assaig fundacional, ens evidencia que darrere de totes les representacions de la figura de l’heroi mitològic sempre s’amaga el mateix patró: moltíssimes màscares per a una mateixa cara. Darrere de totes les ocultacions, i possessions, s’ocultava un David Robert Jones que a 13 anys sabia que volia ser una estrella a qualsevol preu. “David Bowie is” és la constatació d’aquesta voluntat de transcendir els propis límits i les pròpies ficcions. No debades David Bowie, sempre còmode entre titelles tal com l’entranyable Jim Henson va corroborar dirigint-lo a Labyrinth, era ben conscient que la ficció és una tècnica que consisteix a construir mentides per assolir la veritat.

I quins límits va voler transcendir David Bowie? Els musicals, els de gènere, els del món (i és aquí quan es va convertir en Ziggy Stardust, un cosmonauta, com el mestre Francesc Garriga) i, fins i tot, els de la vida. Per això un últim disc gairebé pòstum com Blackstar, homenatge al renascut etern que és Llàtzer, un zombi que ens enganya perquè diu que reneix quan en realitat mor, perquè diu que mor quan potser el que realment fa és renéixer. I també perquè no fou David Robert Jones sinó David Bowie qui ens va fer entendre que la raresa i l’extravagància són formes de La Bellesa, una altra valuosa possessió.

És curiós: en un món cada vegada més virtual, les exposicions museogràfiques estan cada cop més enfocades cap als objectes i a la gràcia que aquests objectes puguin tenir, una tendència possiblement connectada a la moda vintage actual: una nostàlgia de la nostàlgia. Des d’aquesta mirada, “David Bowie is” s’orquestra des de la mateixa perspectiva que Julià Guillamon imposa, per exemple, quan aquest decideix organitzar totes les exposicions que fa amb un mateix model. Tant si parla de Quim Monzó com de Baltasar Porcel, tant si fa una retrospectiva d’editorials com Quaderns Crema, Club Editor o Edicions de 1984 com si mostra peces dels poetes de l’època prodigiosa, les anècdotes, però sobretot els objectes recuperats, són el nucli dur de les seves estructures i dels llibres que neixen com a testimoni. La crítica literària, i la crítica musical, convertides en un col·leccionisme frenètic, una mitomania, un fetitxisme, una pornografia dels objectes, el cos de les coses.

En tercer lloc, aquest convit a la sexualitat, aquest xoc entre realitat virtual i realitat objectual, apunta cap a un altre contrast amb forma d’oxímoron. Com va escriure el poeta Carles Riba: “Si goséssiu saber tant com goseu posseir”. Perquè a vegades ni posseir no basta… Encara que hagués estat un encert, cap cançó de David Bowie no va ser triada per formar part de la banda sonora de Léolo, film de culte dirigit pel canadenc Jean-Claude Lauzon l’any 1992, però sí una de Tom Waits: “Cold Cold Ground”. Encara que l’obra canadenca parli de les estrelles, de les passions i de la creació com a configuració d’una cosmogonia, la galàxia ja havia estat conquerida, en un nivell musical, per Ziggy Stardust. D’aquesta manera, Waits, que havia arribat tard a la conquesta de l’espai, sols tenia l’opció d’arribar al firmament enfonsant-se en la terra i l’escòria, com fan els personatges de Léolo: perquè de la merda en pot sorgir or, i això bé ho sabia l’alquimista Josep Palau i Fabre, de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement. Aquesta mateixa tesi, la de transformar la corrupció en bellesa, la d’aconseguir l’univers en les arrels, és la que defensen el pintor Joan Miró (L’estel matinal), la poeta Anna Gual (El tubercle) o el novel·lista Ferran Garcia (Recorda que moriràs), entre d’altres, a les seves obres: arrelar ben endins per arribar al cel.

Inspirada en la llegendària novel·la de Réjean Ducharme, L’avalée des avalés, també de culte, Léolo segueix l’odissea d’un nen que vol viure, llegir, escriure, fugir de la misèria de la seva família i aconseguir l’amor de Bianca, ideal dels seus anhels. Com que per a Léolo això darrer és impossible, i per tant posseir el seu objecte de desig en tots els sentits, sols li queda una opció, encarnada en un altre objecte no tan desitjós però sí compensador: masturbar-se embolicant-se el penis amb un bistec. Aquesta transsubstanciació de la carn, aquest subterfugi objectual, és el correlat que li permet posseir Bianca, encara que sigui a través d’una imaginació activada pel fregament amb un tros de vedella morta.

És el mateix cas que el del filòsof Jean-Jacques Rousseau en una anècdota real que Michel Foucault explica en Histoire de la sexualité. Rousseau, enamorat d’una donzella que no li feia cas, un dia, té la sort de sopar amb ella. Un petit martiri: tan a prop i tan lluny. En un determinat moment, l’aimada es treu de la boca, amb l’educació cortesana de l’època, el que estava menjant perquè ha notat un pèl. Aquesta pasteta mig mastegada no durarà gaire estona al plat: Rousseau l’agafa de cop i la devora. Amb deglució. Pèl i tot. És ben paradigmàtic: Rousseau té al davant el seu amor, la dona a qui adora, però això no li és suficient, necessita quelcom més. I aquest quelcom de més és proporcionat a través de l’objectualització concreta i desfermada d’una ejecció ruïnosa, símbol d’alquímia: la merda transformada en or amb una ànsia possessiva de canibalisme simbòlic, el mateix canibalisme simbòlic a què els fans de David Bowie s’enfrontaran quan visitin aquesta exposició. Transcendiran les possessions de David Bowie per posseir-lo, perquè ni ell ni la seva música ni el seu mite no són suficients.

Aquesta realitat dels objectes que guanyen vida pròpia porta a un extrem, que és la deshumanització. Només cal re-cor-dar el Diví Marquès de Sade. Què és Les cent vingt journées de Sodome sinó la posada en escena d’una república perversa dirigida per quatre monstres que gaudeixen d’aglutinar històries sexuals pèrfides? Són col·leccionistes d’aquests relats, però també de perversions, de víctimes innocents i, definitivament, de cossos que deixen de servir per fornicar i sols poden fer-se servir per ser torturats. Per aquest motiu, Pier Paolo Pasolini va saber llegir tan bé el Diví Marquès, i de l’entesa va sorgir una pel·lícula radical com Salò o le 120 giornate di Sodoma, que servia precisament per criticar una famolenca societat de consum que no només no ha mort després de tal manifest cinematogràfic sinó que s’ha perpetuat en productes com “David Bowie is”.

Els objectes de David Bowie, per tant, no són David Bowie, com a molt ens poden fer-lo re-cor-dar, però en el fons no representen cap altra cosa que la seva buidor i també el buit que ens ha deixat amb la seva desaparició. Com passa al final d’Ànima de gos d’Antònia Vicens (Moll, 2010), el posseït acaba posseint el posseïdor. Com en el poema “Posseït” de Gabriel Ferrater, al final els cucs acaben trobant un regust de l’altre obscur objecte de desig: una amorosa possessió diabòlica. Sí, David Bowie acaba transformat en un conjunt massiu d’objectes, pols estel·lar, i es desplega com un palimpsest recargolat fet de capes, capes i més capes que, més que mostrar, oculten. I, al fons de tot, al fons de totes i cadascuna d’aquestes possessions polisèmiques, només trobem un enigma irresoluble, el misteri de tot ésser humà, tal com ho han cantat Maldoror, Palàcios i també Ziggy Stardust. Ja ho va dir aquell: “polvo serán, mas polvo enamorado”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.