No serà aquest cronista qui digui que Con todo és un llibre imprescindible per entendre les limitacions polítiques de l’esquerra espanyolista, però poc en falta. Errejón, que està a punt de fer quaranta anys, hi explica una aventura insòlita en la política espanyola, que en deu anys va passar del carrer a la gestió institucional, es va esfondrar lamentablement i ara haurà de (re)pensar moltes coses si vol continuar fent camí. Deia Josep Ramoneda, presentant el llibre, que la política espanyola posterior a la mort de Franco ha passat per tres etapes. Entre 1977 i 1982 era un moment complicat, pura “Transició” amb equilibris difícils i (això ell no ho deia, és clar!) amb baixades de pantalons molt considerables. Des de l’arribada al poder de Felipe González fins el 2013 s’instal·la sense cap dificultat un nou ordre bipartidista que s’esfondra a partir del 2014 amb l’abdicació de Joan Carles i amb el primer referèndum català. L’atzucac venia d’uns anys abans (crisi econòmica del 2008, fundació de l’Assemblea Nacional el 2011). En resum, des del 2014 fins ara tothom sap que el model està exhaurit i que necessita una transformació, però ningú gosa dirigir un moviment prou fort per canviar les coses.
Algú podria dir que el fracàs de l’Octubre català té a veure molt amb la manca de gosadia i amb la por que té molta gent ―realment interessada en un canvi― al que podria passar si la gent els desbordés. Però deixem-ho estar. Podemos i Ciudadanos passaran a la història com intents fallits de provocar una nova transició sense trencadisses, renovant el sistema i xuclant lideratges. Seria interessant que algú es plantegés les raons del seu èxit meteòric i de la seva actual insignificança, perquè tot ha anat tan de pressa que quasi ni s’entén. Han passat per la política espanyola a velocitat de vertigen i s’han desintegrat com bòlits sense deixar més que una mica de pols. Són dos partits de laboratori, fabricats des de la televisió i que no han pogut superar algunes mancances de base. No tenir pràcticament presència als ajuntaments, per exemple, els ha passat factura. En el cas de Podemos és fins i tot curiós que els seus líders ni tan sols van estar físicament al mitificat 15M, però això no ha estat impediment per a un hiperlideratge agressiu que en algun cas (Pablo Iglesias en funcions de mascle alfa) ha acabat per passar factura a la formació.
Mig en broma, però amb perfecta seriositat, Íñigo Errejón va dir a la presentació barcelonina del seu llibre que el mapa electoral de Podemos eren “les nacionalitats sense estat i la Complutense” i és obvi que el tema nacional és un dels que els ha passat factura. Podemos ahir i Más País o els Comuns (el que en queda perquè no existeixen fora de Barcelona districte federal), s’han fer un fart de passar xiulant sobre aquest tema, dient una cosa a Catalunya, l’altra a Andalusia i encara una altra al País Valencià. Potser si defensessin el mateix a Sevilla que a Castelló o a Reus perdrien vots sevillans sense guanyar-ne aquí, però aquesta indefinició després de l’octubre català simplement s’ha tornat insostenible. Errejón sap perfectament que la societat catalana i l’espanyola s’han separat tant que és pràcticament impossible una reconciliació, però que sense els vots catalans l’esquerra espanyola és un fenomen episòdic.
La solució populista no va enlloc perquè, senzillament, a l’Estat espanyol no hi ha un poble, sinó molts i amb interessos clarament diversos. La hipòtesi “nacional-popular” que té tot el sentit a València o a Barcelona és absurda a Madrid, que ningú no s’enganyi. Algunes frases del llibre d’Errejón fins i tot produeixen vergonya aliena i no les hauria d’escriure algú que vol ser el primer de la classe. Posem per cas: “hay algo más importante que el hecho de que yo sea rojo, que es que soy español y demócrata (...) Por eso Podemos se había impregnado de España y España de Podemos” (p. 173). O “ayusadas” del tipus: “Yo siempre tuve claro que Madrid nunca es solo Madrid. Madrid es Madrid y también es España“ (p.314). En fi, felicitats, José Antonio Primo de Rivera no hauria dit millor. Considerant, a més, la pràctica de l’escrache argentí que importà Podemos, i que se’ls va girar en contra amb el “famós” xalet de Pablo Iglesias, amb aquest llenguatge potser no estem tan lluny de la famosa dialèctica dels punys i les pistoles.
Errejón és conscient de tres problemes que tenen mala solució si es vol que alguna cosa similar al progressisme pugui tenir opcions serioses de govern. El problema nacional és un dels tres, però l’altre és la conseqüència de la mateixa velocitat excessiva del projecte que fou Podemos. Sense poder municipal cap projecte transformador té ni la més mínima possibilitat d’arrelar. Però aquesta feina de formigueta, que ERC ha sabut fer, ni Podemos, ni MásPais sembla que estiguin en disposició de fer-la. Amb quadres improvisats no es va enlloc i quasi és entendridor que expliqui com van “fitxar” Echenique, que els va enviar un e-mail (i que provenia de Ciudadanos), perquè quedava bé tenir un científic (p.104).
Afegiu-hi encara la qüestió de la manca de fonaments ideològics consistents del projecte. Errejón ha treballat a l’Amèrica Llatina (Bolívia i Veneçuela), però té una manca de coneixements lamentable sobre la tradició democràtica europea. Cap referència a Rousseau i a Locke, per exemple, i un Weber de primer de carrera. Laclau, el pensador argentí que intentà conciliar Perón i Marx, ha fet molt de mal a l’esquerra hispànica i l’indigenisme de “soldadito boliviano” és cursi si vius a la universitat i no al fang de les villas-miseria llatinoamericanes. A Con todo bona part de l’argumentació gira al voltant de les diferències ideològiques entre Errejón i Iglesias, que segons l’autor s’expliquen en termes de les diferents tradicions ideològiques que encarnen (i deixeu-me dir que una persona “encarnant” una ideologia és quelcom que fa pena o por, però ja està). En realitat això és secundari. El problema no és si Errejón ve d’una tradició més o menys assembleària i Iglesias d’un entorn comunista clàssic. El problema és que els seus referents no passen per Roma, París, Berlín o Londres, sinó per Cochabamba i Vladivostok...
Cal reconèixer que Errejón té el detall de no parlar gens sobre diferències que passaven per ser polítiques i tenen a veure amb el que antigament s’anomenava el setè manament de la llei de Déu. Déu ha mort, però Freud sembla que encara viu (o si no és viu, reviscola): Potser sí que el problema de l’hiperlideratge es pot explicar sense sexe, però és dubtós que s’expliqui del tot. El caudillo d’esquerres sempre té alguna cosa de ridícula vista des d’Europa, però entronca bé amb la tradició espanyola i, cal reconèixer-ho, Pablo Iglesias l’encarnà com ningú... si no fos que ara a l’estat espanyol hi ha un moviment feminista que li va parar els peus en sec. Qui de debò es va carregar Podemos van ser les seves votants feministes. Que Errejón ho passi per alt sembla curiós, com a poc.
La resta, les expulsions, els mals rotllos, etc., era previsible. Sempre és interessant veure que la política té molt de “pell” però ja se sap de fa temps. Que l’àrbitre els xiularà més faltes a ells que a l’altre equip, que el camp està inclinat i que la porteria és més gran (p. 209) no és cap novetat. El dubte, en tot cas, és si hi ha manera de transformar aquesta situació sense passar per desfermar el carrer... una cosa que ni Errejón, ni aquí ERC, gosen plantejar-se.