Ministeri de la insularitat

Cadascú a la seva illa

El Parlament balear té menys partits insularistes que mai, però els seus representants consideren que l’insularisme és el futur per a l’arxipèlag.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En èpoques passades el Parlament balear ha tingut molta més representació insularista que ara. En aquests moments únicament hi ha tres formacions d’aquesta mena: Més per Menorca, Gent per Formentera i Més per Mallorca. Són les que tenen com a objecte de la seva actuació política la pròpia illa i que renuncien a tenir presència orgànica fora. La resta, PP, PSOE, Podem, PI i Ciutadans són d’àmbit balear, amb un sol líder i una direcció comuna a tot l’arxipèlag.


En no poques legislatures anteriors el nombre de formacions amb representació al Parlament que eren insularistes fou superior a les balearistes. Va ser el cas de la cambra sorgida de les eleccions de 1983: Partit Socialista de Mallorca, Partit Socialista de Menorca, Candidatura Independent de Menorca, Partit Demòcrata Liberal d’Eivissa i Unió Mallorquina tenien l’illa respectiva com a exclusiu àmbit d’actuació electoral, enfront de les formacions que es presentaven a tot Balears —o sigui, en cadascuna de les illes— i que només eren dues: Aliança Popular (AP, avui PP, aleshores aliada amb el Partit Demòcrata Popular i Unió Liberal) i el PSOE. No fou l’única vegada. També les formacions insularistes dominaren el Parlament el 1995, 1999, el 2003, el 2007...


Ara, però, el nombre de partits d’aquests és el més baix de tota la història autonòmica. Tot i així, els representants de les tres formacions insularistes, amb els quals ha parlat aquest setmanari, Nel Martí de Més per Menorca, Bel Busquets i David Abril de Més per Mallorca i Sílvia Tur de Gent per Formentera, rebutgen la idea que l’insularisme polític vagi a menys. Al contrari, asseguren: a parer seu, és més fort que mai i a la resta de formacions no els quedarà més remei que assumir-lo i acabar acceptant que cal canviar l’estructura institucional per acomodar-la a la “realitat insularista” que ells reclamen.

 

Sílvia Tur, de Gent per Formentera / Autor: Isaac Buj

 

L’origen de l’insularisme. Un partit és insularista quan té com a objectiu polític la defensa de la pròpia illa i no té ni vol tenir presència orgànica a cap altra. No existeix res semblant al País Valencià i Catalunya. Seria el cas, per exemple, que existís una Unió Alacantina o un Partit Socialista de Girona que tot i essent present al respectiu parlament, el valencià o el català, tingués com a nord d’actuació política la defensa del territori pel qual es presenta a les eleccions. Quelcom que podria resultar estrany a ulls de molts lectors, segurament. Doncs bé, a Balears és del tot normal que existeixin forces representants d’una sola illa. És la translació a l’àmbit polític de les identitats illenques: a les Illes hi ha formenterers, menorquins, mallorquins i eivissencs però ningú es reconeix com a balear.


L’insularisme polític va néixer a l’any 1976. Quan vuit mesos després de la mort del dictador Francisco Franco el govern d’Adolfo Suárez anuncià que convocaria un referèndum per a la reforma política —que se celebrà el 15 de desembre— i eleccions a Corts —que foren el 15 de juny de 1977—, les forces socials i econòmiques dretanes de Menorca i d’Eivissa crearen l’insularisme com la reivindicació de poder triar els seus propis representants directament. L’argument que usaven consistia en que si l’àmbit d’elecció de diputats i senadors a Corts era la província —Balears— tal i com pareixia que seria, aleshores el pes demogràfic de Mallorca faria que, a la pràctica, fossin els mallorquins els qui decidissin el color polític dels representants, si no de tots sí almanco de la majoria. Es tractava d’una mera excusa. En realitat la dreta econòmica eivissenca i menorquina, i també la mallorquina, tenia por que el gruix dels votants mallorquins i en especial els de Palma se n’anés majoritàriament cap a l’esquerra i el seu pes sobre el conjunt fes que l’ampla majoria dels diputats i senadors fossin progressistes. Suposaven que els menorquins i pitiüsos optarien més per la dreta. L’insularisme, així, va ser la pantalla rere de la qual s’intentà forçar que es creessin circumscripcions electorals a cada illa per disminuir el perill del triomf esquerrà.


El corrent insularista s’inicià quan el Diario de Menorca, dirigit per Mateu Seguí, llançà una campanya passat l’estiu de 1976 a favor que l’illa triés el seu diputat al Congrés. Intensificà la reivindicació dia a dia fins que el 10 de novembre publicà un editorial que ho resumia tot: “En els últims anys Menorca s’ha sentit defraudada i marginada per no tenir un representant a les Corts” i els procuradors “poc o res han fet per aquesta terra”. Cap sector polític progressista menorquí s’oposà a la iniciativa a pesar que era impulsada clarament des de la dreta econòmica i ideològica. La mateixa dreta que, evidentment, no havia piulat —“en els darreres anys” ni mai— contra cap aspecte de la dictadura. El Diario de Ibiza, propietat de la família Verdera Ribas i portaveu oficial de la dreta local (va ser clau de l’èxit de la candidatura d’Abel Matutes al Senat l’any 1977) també se sumà amb entusiasme a la campanya. Els dos diaris aconseguiren que tot el poder del franquisme residual —batlles, president de la Diputació, alguns procuradors...— donés suport a la idea de tenir un diputat per a cada illa. S’enviaren centenars de cartes a les Corts demanant que la futura norma electoral inclogués les circumscripcions menorquina i eivissenca-formenterenca. Al principi de la campanya l’esquerra i el nacionalisme menorquí i pitiús en quedaren al marge. Però a la fi acotaren el cap i s’hi sumaren. Finalment, quan s’aprovaren les futures circumscripcions electorals es fixà que Balears triaria els seus diputats en llista única provincial, si bé els senadors serien elegits per cada illa. I encara ara és així. Vuit membres de la cambra alta són triats per tot l’arxipèlag i cinc de la baixa per illes: tres per Mallorca, un per Menorca i un per Formentera-Eivissa. Tant a Maó com a Vila es queixaren amargament pel fracàs de la campanya. El Diario de Menorca no dubtà en assenyalar que “ningú a Mallorca ha mogut un dit a favor de les aspiracions de Menorca i Eivissa-Formentera”.


Més enllà del resultat final, la campanya tingué un èxit indubtable: fer quallar l’insularisme polític com a reivindicació menorquina i pitiüsa, transversal ideològicament, contra el centralisme mallorquí. El seu gran moment arribà quan el règim preautonòmic (1978-1983) creà una arquitectura institucional insularista: tres consells insulars que s’ajuntaven i formaven el Consell General Interinsular a mode de cambra legislativa. L’essència de l’autogovern eren els consells insulars. L’Estatut de 1983 ho alterà, perquè fixà el Parlament com l’essència autonòmica de la qual naixien els consells. Tanmateix, la pressió en els anys posteriors d’un insularisme de nou encuny, el mallorquinista d’Unió Mallorquina, canvià a la pràctica (amb la llei de Consells de 2000) aquesta configuració, de manera que dotà de molt més poder els ens insulars. La reforma de 2007 aportà a l’Estatut un caràcter molt més insularista, tot i que fins ara no s’ha desenvolupat en tota la seva potencialitat. Que és justament el que reclamen els partits d’aquest àmbit.

 

L’insularisme creixent. “En absolut va minvant l’insularisme. De fet passa tot el contrari. Cada vegada els partits d’aquesta orientació tenim més força i els que formalment no ho són tenen una forta pressió insularista interna que cada vegada es nota més. Per això, sovint tenen problemes que no tenc dubte que tard o d’hora hauran de resoldre reconeixent l’insularisme”, contesta Sílvia Tur, la diputada de Gent per Formentera, a la pregunta de si l’existència de només tres forces insularistes suposa un retrocés respecte a certes èpoques del passat. Talment ho veu Bel Busquets, secretària general del Partit Socialista de Mallorca (PSM) i coportaveu de Més: “L’insularisme té molta força, més de la que en general se sol pensar, i no crec que vagi a menys, sinó tot el contrari”. “Creix i és bo que sigui així perquè, si no, tendríem tots els ciutadans molts més problemes, perquè l’insularisme el que vol és, senzillament, igualar els drets de les persones, visquin a l’illa que visquin i que totes tenguin els mateixos serveis”, afegeix Nel Martí, coordinador general de Més per Menorca. El seu homònim mallorquí, David Abril, considera que “l’insularisme és una realitat i s’ha d’assumir i, de fet, l’Estatut balear així ho preveu”.

 

David Abril, coordinador general de Més per Mallorca / Autor: Isaac Buj


Tots estan d’acord, com es veu. Ara bé, hi ha una diferència subtil entre les tres formacions. Mentre que menorquins i formenterers són clarament favorables a un aprimament substancial de l’estructura política comuna balear i com més aviat millor, els mallorquins no ho veuen del tot igual. Nel Martí i Sílvia Tur defensen que el Govern ha de quedar, “si pot ser en aquesta legislatura”, en el paper de mer “coordinador dels consells insulars” i que el Parlament ha “d’aprovar els marcs legals” que, després, els consells “han d’executar a través dels reglaments insulars” respectius, sense “invasions” de l’Executiu. O dit d’una altra manera, que l’actual estructura balear ha de mudar, el Govern i el Parlament han de perdre importància a favor dels consells: “Sí, seria desitjable que fos així”, diu Martí. “Seria molt bo per a tots els ciutadans”, afegeix Tur. Per la seva banda, el mallorquí Abril es mostra d’acord globalment amb el fet que els consells vagin adquirint més pes i en perdi el Govern, però vol matisar que “no és tan senzill de fer” com podria parèixer, en especial pel que fa a Mallorca, on la duplicitat institucional de Govern i Consell sobre la mateixa illa complica la delimitació de competències, i, sobretot, opina que s’hauria d’assegurar que la representació cap enfora, davant Madrid, “continuàs essent única”, és a dir, del Govern. Semblantment opina Busquets: “Si ara no ens fa gaire cas [Madrid], imaginem anant-hi per separat [cada illa] què passaria”.
Matisos a banda, els partits insularistes volen “aprimar” l’estructura balear a favor dels consells insulars. Sense arribar al model de 1978, quan eren l’essència de l’autogovern, però sí aprofitant totes les potencialitats que l’Estatut reformat el 2007 preveu. A pesar de les seves pretensions, de moment, quan ja anem per la meitat de la legislatura, la força de les tres formacions (10 diputats: 6 mallorquinistes, 3 menorquinistes i 1 formenterista, sobre un total de 32 que donen suport al Govern) no ha assolit el desenvolupament de les previsions estatutàries en el sentit que els agradaria: el de la intensificació de l’insularisme. •

 

 

Nel Martí, coordinador general de Més per Menorca / Autor: Isaac Buj

 

Més per Més és més. La relació entre Més per Mallorca i Més per Menorca ha superat la crisi. Fent un símil amb la llei matemàtica de signes es podria dir que Més per Més torna a ser igual a més. Pel que asseguren els responsables de cada formació, els problemes de relació patits el mes d’abril —per mor de la dimissió forçada de la consellera de Cultura, Ruth Mateu, menorquina, per l’afer dels famosos contractes amb l’empresa de qui havia estat el cap de campanya electoral de Més per Mallorca— està del tot oblidada. La tensió entre les dues formacions arribà a ser aleshores tan alta que ambdues parts s’adonaren que calia rebaixar-la perquè, si no, es farien molt de mal l’una a l’altra. Tot i així, els menorquinistes descarten de moment tornar al Govern, que abandonaren dolguts amb els mallorquinistes i amb el PSOE per haver provocat la dimissió de Mateu. Però reconeixen que les relacions amb l’altre Més s’han refet: “Són la nostra referència a Mallorca”.
Més per Menorca va celebrar el seu congrés el passat cap de setmana dels dies 20 i 21 de maig. Nel Martí, portaveu parlamentari, fou elegit coordinador general. L’assemblea formada pels 87 militants dels partits que componen Més a l’illa (Partit Socialista de Menorca, Esquerra Republicana i IniciativaVerds-Equo) decidiren convertir l’aliança en “partit polític instrumental”. Les formacions originàries no han desaparegut, però Més actuarà a tots els efectes com un sol partit. A la ponència política aprovada, Més per Menorca assumeix, juntament amb la reafirmació de l’esquerranisme, l’ecologisme i el nacionalisme, la intensificació de l’insularisme polític. “No tenim cap dependència forana sinó que exercim la nostra pròpia sobirania política (...) les decisions que adoptem s’adoptaran a Menorca i en funció dels interessos dels menorquins”, s’hi llegeix. El conjunt illenc és del tot ignorat. Més per Menorca “es defineix menorquinista perquè entén Menorca com a subjecte polític, que comparteix cultura i llengua amb els Països Catalans”. Ni una sola referència a les illes Balears.
L’insularisme que defensa Més per Menorca no és nou. De fet, sempre ha estat una formació profundament menorquinista. Ja ho era el PSM, la part més important de Més, en el moment de la seva creació, el 1977. Per tant no hi ha cap sorpresa per aquest costat. El que sí que és ressenyable és la voluntat de reafirmar-ho amb tanta vehemència i sense fer referència al conjunt polític balear justament després de la crisi amb els seus col·legues de Més per Mallorca. En aquest últim partit ha sorprès l’aposta “més insularista que mai” dels menorquinistes, però mesuren molt les paraules que empren perquè no es puguin considerar cap crítica. Volen deixar clar que les relacions són “excel·lents” i fer creure que la crisi entre les dues formacions “va ser més producte de les anàlisis dels mitjans que un problema de bon de veres entre nosaltres”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.