Com l’Alícia de Lewis Carroll, el PSOE també va caure en un forat enorme. L’1 d’octubre de 2016, fa tot just cinc anys, Pedro Sánchez era defenestrat de la secretaria general després d’un comitè federal tensíssim, celebrat enmig d’un ambient prebèl·lic. A la porta de la seu del carrer de Ferraz, l’andalusa Verónica Pérez, presidenta d’aquell òrgan, no va dubtar a autoproclamar-se “única autoritat del PSOE”.
En aquest lustre els socialistes n’han vistes de tots colors. Per exemple, que Sánchez, amb els principals referents del partit i l’aparell en contra, aconseguira derrotar Susana Díaz, que comandava la Junta d’Andalusia i partia com a gran favorita. Avui, ell resideix a La Moncloa i ella visita setmanalment el Senat, situat a quatre quilòmetres de distància, on presideix la Comissió d’Indústria, Comerç i Turisme. Una prejubilació daurada als 46 anys.
Per capir la magnitud del trencament que va produir-se n’hi ha prou amb una dada: Felipe González no va acudir al 39è Congrés del PSOE, el de la (re)entronització de Sánchez. Va limitar-se a enregistrar unes paraules per vídeo.
La pandèmia encara no havia irromput a les nostres vides, però el principal ascendent del socialisme espanyol preferia mantenir la distància social amb el secretari general (re)electe. En canvi, aquest cap de setmana, en el 40è Congrés federal, sí que hi serà present.
La cita és a València, on ja van celebrar-se el tercer (1892) i el cinquè (1899) congressos, quan els socialistes espanyols optaven per la itinerància dels seus conclaves (el primer fou a Barcelona, el segon a Bilbao i el sisè, a Gijón). Els de l’exili van tenir lloc a Tolosa de Llenguadoc i els de la represa democràtica han estat sempre a Madrid, amb la sola excepció del que Sevilla va acollir en 2012.
L’elecció del País Valencià no és casual, ja que es tracta de l’autonomia més important presidida pel PSOE. De fet, la sintonia entre Pedro Sánchez i Ximo Puig ha anat in crescendo i s’ha consolidat gràcies a dos factors: les conferències de presidents setmanals per coordinar la resposta a la crisi sanitària i la concessió dels indults als polítics i activistes catalans condemnats a presó per l’organització del referèndum sobiranista. En tots dos moments, Puig ha oferit suport a Sánchez davant la posició difusa o directament crítica d’altres barons territorials, alguns dels quals socialistes.
No obstant, el 40è Congrés ha arribat amb novetats significatives en el procés d’elecció de delegats. Sánchez volia lligar-lo curt evitant la confrontació de llistes. Ara, per estalviar-se sorpreses, ja no és l’assemblea local la que escull les persones que assisteixen al conclave.
“Tot per la militància però sense la militància”, podria ser el lema de l’actual PSOE de Sánchez, que va retornar a la secretaria general gràcies a la revolta de les bases contra els capitostos de la formació, però que ha instaurat un model de partit en què escassegen les veus divergents. Encara més en una conjuntura com l’actual, amb el Govern estatal —en coalició i en minoria— a les seues mans.
El Congrés de València, en qualsevol cas, parirà una executiva més mestissa, sense el monocolor sanchista de l’anterior. Alguns noms ja han anunciat la seua renúncia —l’exalcalde de Sant Sebastià, Odón Elorza, o el primer edil de Valladolid, Óscar Puente—, n’hi haurà uns pocs que repetiran —entre ells, l’asturiana Adriana Lastra, alliberada del càrrec de portaveu al Congrés— i d’altres és segur que hi accediran: el navarrès Santos Cerdán es farà amb l’àrea d’Organització que fins al juliol dirigia José Luis Ábalos.
La seua eixida de la direcció obre el pas a algun altre valencià. El PSPV, sobretot en un Congrés celebrat a València, obtindrà un lloc de pes a la direcció. Ábalos ha deixat de ser el seu interlocutor —fins a la seua caiguda, pràcticament en exclusiva— en els afers orgànics valencians, però no és descartable que Sánchez torne a tirar pel dret sense consultar-ho a Puig. L’elecció de Diana Morant com a ministra de Ciència i Innovació ja va consumar-se sense que el president valencià hi intervinguera. Sánchez tan sols va informar-lo, per deferència, poc abans que es coneguera la notícia.
Es preveu una executiva federal més reduïda que servirà com a model en els congressos autonòmics. Res d’executives enormes, com la setantena de persones que integren la del PSPV. Allunyada l’etapa tèrbola en què convenia atrinxerar-se rere un batalló d’afins, ara es busca més operativitat i pragmatisme: escollir els millors perfils per a cada funció. L’entrada d’Óscar López com a cap de gabinet de Sánchez s’emmarca en aquesta estratègia de recomposició interna.
En els pròxims mesos perillen, i molt, els lideratges del socialisme gallec i basc. En el primer cas, Gonzalo Caballero, que fou una aposta personal de Sánchez, s’enroca per evitar un desenllaç que sembla inevitable després dels pobres resultats electorals de juliol de 2020, quan el PP va anotar-se una altra majoria absoluta i el BNG va avançar a la segona posició.
Pel que fa a Euskadi, la intenció és que Idoia Mendia se centre en la tasca governamental —els socialistes cogovernen el País Basc amb el PNB— i que una altra persona revitalitze el partit. Malgrat la seua victòria a les últimes eleccions de Castella i Lleó, Luis Tudanca tampoc no ho tindrà fàcil per revalidar el càrrec.
El bon feeling de Sánchez amb l’andalús Juan Espadas —que ha derrotat, i desterrat, Susana Díaz— i de l’asturià Adrián Barbón els converteix en dos aliats importants, a diferència del trident conformat per l’aragonès Javier Lambán, el manxec Emiliano García-Page i l’extremeny Guillermo Fernández Vara.
Per bé que tots tres s’esforcen per mostrar-se més continguts en públic, en ocasions —amb la concessió dels indults o els acords amb EH Bildu per a l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat— no poden amagar el seu desencís. Sánchez s’ha resignat a conviure-hi.
Si la ponència del Congrés de 2017 ja significava un gir a l’esquerra —va inspirar-la, en bona mesura, el corrent Esquerra Socialista—, aquesta va un pas més enllà i en determinades matèries assumeix alguns postulats d’Unides Podem, el soci de coalició al Govern.
No hi faltaran, com cada quatre anys, les iniciatives en favor del republicanisme i del laïcisme que emanen d’aquest corrent i de les Joventuts Socialistes: exigir un referèndum monarquia-república o la denúncia del concordat amb el Vaticà. Foc d’encenalls que mai no se substancia en res. És la tensió que batega entre els anhels de la militància de base i la condició de partit amb sentit d’Estat que vol evitar aquests debats de volada.
Fantasies irrealitzables i totalment prescindibles per a algú com Sánchez, que ha tret el partit del forat, el té controlat i només aspira a repetir a la presidència.