Sis dècades després que Ian Fleming el fes debutar a Casino Royale (1953), James Bond encara manté intacta una increïble capacitat de crear expectatives, de deixar-nos atònits, de causar emocions, de sorprendre’ns des de la fascinació i des de l’inesperat (aquesta primera escena de No time to die, pur terror d’imatgeria slasher, com a exemple). Bond, un personatge que sempre és capaç de generar interès, però també de llegir els signes dels temps. No era gens fàcil, però la maquinària creativa del 007 ha aconseguit, amb la vint-i-cinquena entrega, un immens tancament de cicle.
Perquè els anys passen, les necessitats canvien i les societats evolucionen, com el teu públic. Conscient d’això, la direcció de Cary Joji Fukunaga i la història que han tramat ell mateix, Neal Purvis i Robert Wade construeixen un minuciós mapa del tresor que farà les delícies del seguidor més acèrrim. A No time to diehi són tots els James Bond de la història, amb tota la varietat de tons possibles: sorneguer, rocós, seductor, amb cor, sense escrúpols, musculat, elegant, estomacat, expeditiu, malparlat, sibarita, groller. Tots. De Connery a Brosnan, de Moore a Dalton. D’Agent 007 contra el Dr. No aSpectre. També, el fugaç —i malastruc— Lazenby i aquell 007 al servei secret de Sa Majestat, pedra angular des d’on es vehicula l’homenatge, en forma de constants de picades d’ullet, escenes memorables i fogonades que no donen treva. I tot, amb una idea, construïda des de la consciència del mite: cal reinventar els fonaments del personatge.
A la pel·lícula, després del flashback de la petita Madelaine (Coline Defaud, que serà Léa Seydoux d’adulta, reprenent el personatge que ja apareixia a Spectre) i d’allò que va passar a la preciosa localitat de Matera (Itàlia), James Bond viu allunyat del servei secret, a Jamaica. Ja no és un agent 00 i gaudeix del temps i la vida, sense massa preocupacions. Tot s’estronca amb la visita de l’amic —"el meu germà", dirà més endavant— Felix Leiter, agent de la CIA que l’embolica en una missió per rescatar un científic segrestat que el conduirà a un misteriós malvat de nom Safin (un Rami Malek massa poc espremut). D’Itàlia a les Illes Fèroe, passant per Cuba, els boscos escocesos o Noruega, amb una primera meitat que és un espectacle majúscul de cinema, amb especial menció al set cubà i una Ana de Armas que capgira, amb gust i ganes, l’arquetip de "noia Bond", entre dosis d’humor marca-de-la-casa, malabarismes, cabrioles i trets. Frenètic, impactant i totalment autoconscient del festí que havia de ser aquesta pel·lícula, la cinquena i darrera amb Daniel Craig, que fa un autèntic recital com a motor d’un engranatge perfecte.
També és cert que a partir de la visita carcerària a Blofeld (Christoph Waltz, que també hi torna, després de l'anterior entrega), tot decau un punt. Però la raó de ser del clímax acabarà justificant, fins i tot, algun lleu sotrac. A la fi, tot esclata, com ha de ser, pur Bond, sense ser el Bond de sempre. Un viatge catàrtic, a flor de pell, amb sacrificis i ferides, i amb una imatge final que marca el nou horitzó de la saga, i també del món que trepitgem. Un món que és —i haurà de ser— de les dones.
No Time to Die
Direcció: Cary Joji Fukunaga
Regne Unit, 2021
Durada: 163 minuts
Guió: Neal Purvis, Robert Wade, Cary Joji Fukunaga, Phoebe Waller-Bridge
Fotografia: Linus Sandgren
Música: Hans Zimmer (cançó: Billie Eilish)
Repartiment: Daniel Craig, Léa Seydoux, Rami Malek, Lashana Lynch, Ralph Fiennes, Naomie Harris, Christoph Waltz, Ben Whishaw, Ana de Armas, Jeffrey Wright, Rory Kinnear, Dali Benssalah.
Acció.