A vegades, el panorama polític i mediàtic espanyol i dels Països Catalans sorprèn força per la seva ingenuïtat, quasi unànime. L’últim exemple es va viure la setmana passada quan elconfidencial.com publicà que el ministeri públic té a punt l’arxivament de l’avaluació legal dels famosos negocis privats de l’excap de l’Estat, Juan Carlos de Borbón.
La informació ha estat repetida per part de gairebé totes les capçaleres, talment com si fos quelcom inesperat, sorprenent, colpidor, quasi increïble. S’ha convertit durant dies en objecte d’anàlisi d’especialistes en política, en dret, en xafarderies... i motiu de comentari en els platós de televisió i en els estudis de ràdio.
Segons allò publicat i abastament comentat i analitzat, l'equip de fiscals dirigit per Juan Ignacio Campos, amb el qual col·labora el fiscal en cap d'Anticorrupció, Alejandro Luzón, ha arribat a la conclusió que Juan Carlos I no és imputable per la concurrència de la inviolabilitat mentre era cap de l'Estat -fins al juny de 2014-, per la prescripció d'algunes de les seves conductes que en el seu moment podrien haver estat delictives i per les dues anomenades regularitzacions fiscals convenientment satisfetes abans que la Hisenda Pública li incoés procediments per possible delicte contra l'interès de la caixa comuna.
La clara intenció de la filtració és anar preparant a l'opinió pública per quan la Fiscalia acabi per estotjar sempre més la suposada investigació. La qual, per cert, no consta que ni tan sols s'hagi iniciat. La capçalera esmentada valora el zel investigador de la fiscalia com a «tebi», tot un prodigi eufemístic per definir l’activitat del ministeri fiscal durant més d’un any en relació a la presumpta investigació dels negocis obscurs del Borbón.
Era tan previsible que la pregunta s'imposa: com pot ser que algú se sorprengui de la decisió de la fiscalia?
Monarquia única. No pot sorprendre a ningú que estigui una mica informat. A Espanya l’estat de dret té serioses mancances, algunes de les més importants fan referència a la corona dels Borbons. Aquesta monarquia es diferencia radicalment de les parlamentàries de la Unió Europea en quatre aspectes fonamentals: és opaca sobre els seus diners i algunes de les seves activitats, va ser proposada per una dictadura, està blindada contra part de la llibertat d’expressió i els jutjats interpreten que la «inviolabilitat» constitucional impedeix qualsevol investigació judicial sobre el titular, hagi fet el que hagi fet i encara que no tingui cap relació amb el càrrec. En un estat així, com podria algú sorprendre’s que la fiscalia no hagi fet res més que una interpretació teatral, amb tot això de la «investigació» del negocis foscos particulars de Juan Carlos de Borbón?
Ja s’ha analitzat en aquest setmanari en diverses ocasions aquests quatre punts substancials que defineixen l’actual monarquia espanyola. Deixant de banda el cas peculiar d’Andorra i les corona-empresa de Luxemburg, Mònaco i Liechtenstein, a la Unió Europea existeixen sis monarquies constitucionals: Gran Bretanya, Països Baixos, Noruega, Dinamarca, Suècia i Bèlgica. Cap ni una d’questaes compta amb algun dels quatre elements substancials de la corona borbònica.
Tot i que cadascuna de les sis té orígens molt pretèrits, en realitat, constitucionalment, basen la seva legitimitat actual en haver pres una nítida posició política a favor de la democràcia i contra el nazisme. Fins i tot és així en el cas de Suècia, neutral durant la Segona Guerra Mundial: la corona va saber rectificar la inicial actitud cap el règim hitlerià, que es podria qualificar de passiva. Per contra, les altres monarquies europees que foren còmplices dels nazis no superaren la victòria aliada de 1945. En el cas espanyol, però, la corona actual va ser inventada pel règim dictatorial de Francisco Franco el 1947 -aliat dels nazis-, a través d’una norma que atorgava al dictador la capacitat de nomenar al rei, i el 1969 Juan Carlos de Borbón li va donar contingut en acceptar aquell tron fins aleshores buit. Tant fou així com que son pare, Juan de Borbón, va qualificar «d’il·legal» i de «ruptura de la línia successòria» tradicional dels Borbons a Espanya. Per tant, era una nova corona, clarament. Inventada per una dictadura. Cosa que l’allunya radicalment de les monarquies constitucional de la Unió, per molt que el 1977 Juan renunciés als seus drets successoris i que la Constitució de 1978 assumís aquesta corona dictatorial.
Respecte als altres tres elements, l’espanyola és l’única de les prefectures d’estat hereditàries de la Unió que no informa fins al detall de tots les seves activitats i qüestions econòmiques que l’afecten -la belga tenia un comportament semblant fa anys, però des que hi ha el nou titular, el 2013, el seu comportament en aquest sentit és exquisit i s’ha allunat de la de Madrid-, que té un blindatge legal de caràcter excepcional i insòlit en una democràcia que li evita certes crítiques i que, en conseqüència, conculca en part el dret a la llibertat d’expressió; i, finalment, la interpretació que fins ara ha donat la justícia a la «inviolabilitat» del rei durant l’exercici del càrrec és una aberració, com ara ha quedat -altra vegada– en evidència: segons aquesta delirant forma d’entendre tal prerrogativa, el monarca espanyol no està només blindat per allò que fa com a cap de l’Estat sinó per tot, pot fer qualsevol cosa en la seva vida privada i no se li poden aplicar les lleis.