El 1846, quan es creava a Londres l’Aliança Evangèlica Universal per unir els protestants d’arreu del món, Joan Canut de Bon Gil naixia a València el 30 de setembre. Era el petit de cinc germans, vinguts al món a la mateixa ciutat on, el 1544, la Companyia de Jesús havia fundat el primer col·legi vinculat a aquest orde religiós als Països Catalans. Joan Canut serà confirmat a l’església de Sant Joan del Mercat, una de les més antigues de la ciutat, situada just davant de la Llotja de la Seda o de Mercaders, església coneguda també com església dels Sants Joans. Tot i que és amb els escolapis on comença a estudiar a l’edat de nou anys, com més endavant farà també Joan Baptista Cabrera, el primer bisbe protestant autòcton, també valencià, Canut anirà a formar-se amb els jesuïtes als 18 anys, a les dependències que aquest orde havia obert el 1859 a Balaguer (la Noguera). I ho farà no amb l’objectiu d’accedir al ministeri sacerdotal, sinó com a simple postulant a la condició de germà coadjutor.
El 1866, dos anys després de rebre-hi la formació bàsica i fets els vots pertinents, arriba a Tortosa, on el col·legi jesuïta sobresurt pel prestigi de les seves facultats de Filosofia i Teologia, amb una de les biblioteques especialitzades més importants del país. Però a la capital ebrenca és al taller de sastreria on treballarà, passarà les hores i acabarà dirigint ell mateix, tot cosint i confeccionant la vestimenta sacerdotal regular, ja que devia tenir coneixements previs d’aquest ofici. Però la cadena de guerres carlines, bullangues populars i altres expressions d’inestabilitat, el forçaran a abandonar el país i deixar enrere l’agitació política i social característica del segle XIX. Durant un temps s’estableix a la ciutat occitana de Tolosa, on els jesuïtes ja hi tenien presència continuada des de 1566, però ben prompte, el 1870, emprèn la ruta d’Amèrica al costat d’altres membres de la companyia cap a la missió que aquesta té, treballant a l’Argentina, Paraguai, l’Uruguai i Xile. A Buenos Aires farà alguns estudis d’homeopatia que li seran de gran utilitat en el futur per al seu sosteniment econòmic. Però el seu escenari vital definitiu no és aquest país, sinó Xile, on s’establirà a la residència de missioners jesuïtes existent a Valparaíso des del 1700. El pas d’un país a l’altre, llarg, feixuc i ple d’incidències, li comporta haver de travessar la serralada andina dalt d’un ase com a bèstia de càrrega, tant d’ell com de les escasses pertinences personals que l’acompanyen.
La seva condició de llec i no de sacerdot li impedeix d’ampliar estudis, motiu pel qual decideix d’abandonar la Companyia de Jesús, ja que la seva aspiració intel·lectual no és factible degut al seu estatus. El 1871 se’n va a viure a Los Andes, a la regió de Valparaíso, hi obre un negoci de sastreria, on compra i ven teixits, i s’hi casa amb Virginia Robles Aguilar, el 5 d’agost. Si bé hi arribarà a tenir deu fills, la mortalitat infantil els reduirà tan sols a quatre: Salvador Alfonso (1877-1964), Carlos Elías (1878-1945), Eva (1881-1903) i Juan Barak (1891-1958). Però caldrà esperar al desembre de 1876 perquè es produeixi un fet que li canviarà la vida, de dalt a baix. A l’andana de l’estació de ferrocarril de la ciutat de Quillota, troba un exemplar del Nou Testament, procedent de la Societat Bíblicade Valparaíso creada el 1861 pel missioner nord-americà David Trumbull, fundador de l’Església Presbiteriana de Xile, la primera església protestant del país, així com de la primera escola protestant. L’exemplar hi havia estat deixat amb ànim proselitista per José Manuel Ibáñez Guzmán, ordenat l’1 de novembre de 1871 com a pastor de l’església reformada xilena, el primer pastor autòcton en tota l’Amèrica del Sud. Com era habitual a l’època, on pocs clergues catòlics havien llegit la Bíblia, Canut qualificà aquell esdeveniment com “la primera trobada que vaig tenir amb l’Evangeli”, malgrat la seva condició d’antic jesuïta. La versió de les escriptures trobades era la traducció icònica feta a l’espanyol coneguda com a Reina-Valera, sotmesa a revisió per l’anglicà espanyol i antic dominic Ángel Herreros de Mora i l’erudit nord-americà Henry Barrington Pratt, publicada el 1865 per l’American Bible Society.
El 1873, Canut de Bon resideix a San Felipe de Aconcagua, hi treballa de sastre, comercia amb teles i hi fa també d’homeòpata. És aquí on coneix el nord-americà Robert McLean, pastor presbiterià a Oregon, on serà també escollit per a la Cambra de Representants, Xile i Puerto Rico. Hi viu amb la muller i, parlant d’espanyol amb fluïdesa, vol impulsar-hi l’evangelització en aquest idioma. El contacte continuat entre tots dos accelerarà el pas formal del valencià al protestantisme, de manera que el juny de 1878 la junta presbiteriana de Nova York l’accepta com a pastor i McLean el qualificarà com a “actiu, incansable i eficient”. El 9 de novembre del mateix any, Canut obté la ciutadania xilena. Això, i el seu domini de l’espanyol sense accent ianqui, aplanarà el camí de la seva activitat evangelitzadora, lliure de les limitacions legals i els problemes quotidians que, fins aquell moment, han tingut a Xile els anteriors missioners, tots estrangers. El mateix 1878, en què el seu fill Carlos és batejat per David Trumbull, és enviat a Santiago per ajudar el pastor Jules Christen, que es troba al capdavant d’una escola elemental i d’una petita comunitat. La seva activitat incessant li comportarà, però, el boicot al seu petit negoci familiar per part de sectors reaccionaris que cridaran la població a comprar en comerços propietat de catòlics. Tanmateix, l’estil apassionat, directe i valent dels seus discursos i prèdiques incomodarà els presbiterians, molt curosos a no enfrontar-se directament i amb bel·ligerància amb els catòlics, atesa la seva condició de missioners estrangers. Finalment, al març de 1881, li retiraran la llicència de predicador.
Tres anys després, per motius diversos no prou clars, Canut torna inesperadament a l’Església catòlica, a la ciutat de Curicó on ara s’estableix. Però amb prou feines quatre anys més tard, el 1888, el regrés passatger al catolicisme ja s’ha esvaït després d’entrar en contacte amb el pastor nord-americà William Taylor, fundador de l’Església Metodista de Xile, futur bisbe i missioner a Europa, en terres americanes i abans a l’Índia, i al seu costat acaba fent el camí irreversible de retorn al protestantisme. La limitació bàsica del missioner Taylor era que el seu cercle habitual era integrat per residents anglòfons que volien disposar de cultes propis i escoles en el seu idioma i dirigits per metodistes nord-americans. L’arribada de Canut és molt ben rebuda, en tractar-se d’un ciutadà xilè que parla correctament espanyol. Serà un instrument eficaç per a l’avenç de l’obra metodista entre la població autòctona, començant per la seva activitat a Santiago, el 1888. El missatge cristià, però no catòlic, arriba finalment a Xile en espanyol i alliberat de l’accent singular de la fonètica nord-americana.
El 1890 és el primer pastor metodista resident al país, contractat a temps complet, i ja conegut com un orador fervent, entusiasta i de paraula fàcil, amb un estil propi i polèmic que arrossega veritables gernacions a escoltar-lo, però que, alhora, provoca també la més gran bel·ligerància per part d’antagonistes molt poderosos en el camp catòlic. Diverses cops casa seva serà atacada a cops de pedra i ell insultat pel carrer, escarnit i interromput per provocadors en les seves intervencions públiques, mentre la família patirà fins i tot per la seva integritat física. Els sectors més cultes, liberals i progressistes condemnaran l’agressivitat física i de paraula contra Canut i reclamaran la intervenció de la policia per oposar-s’hi i impedir així conseqüències irreparables per a ell. El protestant valencià rebrà insults com ara “lobo renegado”, en al·lusió al seu passat catòlic, o bé burlant-se del seu cognom i de la seva inconfusible aparença física amb una barba singular, cridant-li “canuto ladrón, asesino masón, barbas de león”. Hi ha xiques que quan el reconeixen pel carrer escupen al seu pas, dones que treuen la brossa de casa en veure que s’acosta, mentre les parets s’omplen de lemes contraris i amenaçadors amb el seu nom i s’arriba al punt que a molts animals domèstics o del camp, com gossos, cavalls, ases i bous, se’ls posa el seu cognom, Canut, per anomenar-los, mentre els assistents al culte protestant comencen a ser coneguts com a canutos, els homes, i canutas, les dones. El ressò de la seva activitat dissident de les posicions oficials a la societat i l’impacte directe del seu missatge arriba a unes proporcions inusuals a tot Xile. Però ell manifesta que perdona de tot cor els que el persegueixen i calumnien, com d’altra banda va fer el mateix Jesús, l’actitud del qual s’esforça per seguir i imitar.
La predicació de l’Evangeli esdevé la seva única activitat plena i ocupació estable, deixant enrere els temps difícils en què els recursos indispensables per al sosteniment familiar procedien del seu treball com a sastre, del comerç amb teixits i de l’exercici de l’homeopatia, gràcies al qual era conegut també com a doctor Canut de Bon. Residint a la capital, el 1889 coneix Ira Haynes La Fetra, director del Santiago College, fundat el 1880 i on acuden a formar-se fills i nets d’antics presidents de la República, el qual es troba al capdavant de la missió sostinguda per l’Església Metodista Episcopal nord-americana i que, anteriorment, havia fet treball religiós entre els mariners arribats al port de Valparaíso. La Fetra destina el pastor valencià a Coquimbo i a la Serena, on s’estarà durant tres anys i hi fundarà una església. Hi convertirà Cecilio Venegas, futur pastor metodista a Santiago, i, alhora, formador de Manuel Umaña i Mercedes Gutiérrez, introductors del pentecostalisme a Xile. Canut comença predicant per cases particulars, atapeïdes d’un públic divers format per creients, tafaners i adversaris, però encara no en centres de culte, a causa d’una certa prudència dels metodistes per evitar incidents públics. Per encàrrec de W. Taylor, s’allunya de les grans urbs i estén l’àrea d’actuació evangèlica cap a La Frontera, després de la derrota de la resistència maputxe. En poblacions com Temuco, Nueva Imperial i Angol hi predica i, alhora, hi organitza esglésies, en una activitat incessant. Només entre 1890 i 1892 arribarà a distribuir-hi 18.661 exemplars de la Bíblia o de fragments de les escriptures i altra literatura religiosa. En aquest període, és ordenat pastor per l’Església Metodista Episcopal després de sis mesos d’estudi i preparació per al ministeri, mentre és al capdavant de l’obra metodista a Temuco.
El 1893 dirigeix la comunitat de Concepción, on funda una església, i malgrat l’interès pels seus sermons, on atreu un públic encuriosit per la tafaneria un poc morbosa de sentir què diu un antic jesuïta, l’assistència als cultes i les conversions avancen a un ritme molt lent. Un any més tard, va com a pastor a Angol, des d’on fa viatges missioners a Los Ángeles, Mulchén, Victoria i Traiguén, formant un àmbit territorial d’actuació propi que els metodistes anomenen circuit, com ara el Circuit Metodista de Catalunya i Balears, ja existent a la mateixa època. Canut farà conversions de noms locals destacats, com ara el primer batlle d’Angol, de cognom Contreras, o el també batlle de Los Ángeles, Federico Schick. La notícia de les seves prèdiques, sovint fetes al carrer, ja ha arribat arreu de Xile, on l’hegemonia religiosa i cultural catòlica comença a veure’s amenaçada i en perill el seu monopoli tradicional. Molts dies ja s’hi posa a les 6 de la matinada i se’l troba al carrer repartint literatura religiosa, predicant obertament o bé parlant en veu alta als acompanyants, perquè tothom pugui sentir-ho. Duu el missatge de l’Evangeli a les estacions de tren i dalt mateix dels combois, amb un entusiasme excepcional i sempre comença a parlar amb la mateixa frase: “He vingut a donar-vos una notícia meravellosa!”. A diferència de la no-bel·ligerància dels presbiterians nord-americans amb l’església catòlica, Canut, des del metodisme, combatrà obertament l’Església de Roma i en denunciarà abusos i errors. De fet, no sols serà un orador acreditat, sinó també un formador de nous pastors, amb la capacitat d’encomanar a d’altres la seva fe i, sobretot, d’animar-los a predicar-la arreu.
En aquesta zona de La Frontera, on el poble maputxe manté bona part de les seves creences i ritus ancestrals, el catolicisme no hi té una tradició hegemònica, perquè encara s’hi està establint i la tasca missionera haurà de ser diferent. Canut hi col·labora amb altres denominacions protestants com laSocietat Evangèlica Alemanya, activa entre la important immigració d’aquest origen arribats per colonitzar la regió, i amb el missioner menonita nord-americà Henry Weiss, iniciador de l’Aliança Cristiana i Missionera al país andí i que parla alemany. El clima de La Frontera i les duríssimes condicions de vida amb què ha de conviure cada dia li afecten la salut i ha de deixar Temuco. Es trasllada a Santiago, amb un clima més benigne i propici per a una activitat de carrer i amb molta més facilitat per accedir a uns serveis mèdics essencials. A la capital, on ja es troba el gener de 1896, hi ha també un altre pastor metodista, Noel Henri, d’ascendència francesa, i amb un estat de salut molt delicat. Però Canut no defalleix i continua esforçant-se per la propagació de la seva fe en els barris més humils.
El 9 de novembre de 1896, mor a la capital xilena als 50 anys d’edat, la meitat dels quals passats a Xile. És enterrat al Patio de los Disidentes del cementiri general de Santiago, en una tomba amb tres plaques distintes, i a la població de Coronel té un monument amb unes mans sostenint una Bíblia oberta, per damunt del rostre amb la seva barba característica. La vídua, Virginia Aguilar, morirà el 1919. Ella i Joan Canut de Bon van fundar una nissaga de noms prominents de la cultura xilena, amb els seus fills Carlos, escultor, i Barak, pintor; els nets Sergio, poeta, i Darío, periodista, i la besneta María Canut de Bon, artista plàstica. L’apel·latiu de canutos per designar els protestants xilens, sovint amb to pejoratiu, és admès com a accepció col·loquial per la Real Academia Española de la Lengua en el sentit de “persona que professa la religió protestant”, a partir de “Canut, famós pastor protestant” i, a Xile, també és usat el verb canutear com a sinònim de parlar o predicar per convèncer, sobretot de la fe evangèlica. El 2017, es presentà la pel·lícula biogràfica Canuto, al Palau de la Moneda de Santiago, i, actualment, existeix una Sociedad de Amigos del Arte y la Cultura “Juan Canut de Bon”. El 31 d’octubre, quan arreu es commemora l’inici de la Reforma protestant feta per Luter, ja és jornada festiva a Xile, país on l’ombra del pastor valencià és allargada.
