És un dels grans personatges de la història del coneixement. Sigmund Freud (Moràvia, avui República Txeca, 1856 - Londres, Regne Unit, 1939), metge i neuròleg, revolucionà la psicologia. Abans, la feina dels psicòlegs era observar els pacients; ell canvià de dalt a baix la psicologia a través de l’anàlisi i l’explicació de les raons del perquè es comportaven d’una determinada manera. Especialitzat en l’estudi de la neurosi —i dels seus derivats— i la histèria —avui trastorn de conversió— experimentà amb la hipnosi per ajudar els malalts mentals, creà la psicoanàlisi i desenvolupà les conegudes teories sobre els conflictes sexuals inconscients que s’originen a la infantesa.
Freud fou un personatge força polèmic. La defensa de les teories esmentades li valgué que la bona societat de Viena, la capital austríaca on vivia des del tres anys, el mirés amb una creixent reticència que s’acabà per convertir amb obert escàndol i rebuig frontal. Sobretot per tot el relacionat amb el sexe i, en concret, per la seva teoria del complex d’Èdip o l’atracció sexual dels nens cap a la mare que experimentarien entre els tres i sis anys, la qual cosa que li va donar fama d’excèntric, de pervertit i com que, a més, era jueu, tenia totes les condicions per ser assenyalat com una mena de perill social.
Si Freud fou polèmic en vida, cal dir que encara avui les seves teories són discutides. Alguns el tenen per un visionari, un científic que descobrí un nou camí per a la medicina. D’altres, en especial en l’àmbit de la psiquiatria, el rebaixen a la condició de filòsof, llevant-li la consideració científica i li resten valor per a la medicina. Per una altra banda, tant la vida privada com les seves idees polítiques conservadores li valgueren tot tipus d’atacs. I ha merescut igualment les crítiques d’una part del feminisme, que, com diu una de les seves biògrafes, la feminista Elisabeth Roudinesco —autora de Freud. En el seu temps i en el nostre— no ha sabut contextualitzar correctament en la seva època el que deia el pare de la psicoanàlisi. Entre la manca de contextualització històrica i la clara intenció d’atacar-lo, Freud ha estat, com assevera l’autora citada, objecte de moltes llegendes que l’han envoltat fins avui mateix encara. Destriant entre aquestes històries inventades i/o exagerades i els aspectes biogràfics reals, es pot anar teixint el resum de la peculiar vida del pare de la psicoanàlisi.
Freud. Nascut a la ciutat antigament denominada Freiberg, avui Príbor, a l’actual República Txeca, el 1856, en el si d’una família jueva benestant que es traslladà a Viena —quan Sigmund tenia tres anys— fugint de la pressió social antisemita, estudià medicina, tot i que inicialment volia cursar els estudis de dret. Durant la formació acadèmica a Viena patí contínues mostres de menyspreu per ser jueu —era ateu, però defensava el llegat cultural de la religió dels seus ancestres—, cosa que el va fer adoptar una mena d’escut a través de l’aïllament social que li permetia centrar-se en els estudis en general i en especial en les teories del funcionament de la ment. Es graduà com a metge el 1881 i tot d’una anà aprenent de famosos neuròlegs, com fou el cas del francès Jean Martin Charcot, del qual va adoptar la hipnosi com a tècnica de tractament contra l’anomenada histèria. A la segona meitat dels anys vuitanta, quan tenia una trentena d’anys, intensificà els seus estudis —que compaginava amb la feina a l’Hospital General de Viena, que li servia per guanyar prou per viure— dedicats a la neuropatologia. Quan el 1891 publicà el seu primer tractat, Afàsia, el seu nom ja sonava —o retrunyia, més aviat— entre els cercles acadèmics i mèdics vienesos. Al cap de vuit anys publicaria la seva obra més famosa, La interpretació dels somnis, quan ja era prou conegut. I odiat.
Molts companys de professió el menystenien obertament. I es negaven tan sols a considerar les seves teories, a no ser com a prova que justificava el menyspreu que li dispensaven. El personatge aixecava tant d’odi que fins i tot sovint pel carrer havia de fer front a insults i amenaces. Es pot dir que arribà a ser un vertader exclòs social, cosa que no semblava importar-li gaire. Va escriure que així «em puc concentrar més» en els seus estudis.
A finals del XIX, l’antisemitisme s’havia convertit en norma social arreu d’Europa. No només en els països més orientals, en els quals venia de molt abans. També a França, per exemple, on esclatà el 1894 el famós cas Dreyfus. O en els Països Catalans, on sovintejaven les homilies a les seus de la fe catòlica que bramaven contra el judaisme. Viena, que havia estat una mena de ciutat refugi per a molts jueus, pel seu caràcter cosmopolita i obert, també caigué a finals de la centúria sota el pes de l’odi al semitisme. En el cas de Freud s’hi afegia la seva peculiar personalitat i les teories que defensava, una suma que el convertí en diana preferida de la bona societat vienesa.
Sens dubte la seva forma de ser i de viure, més enllà de la condició jueva, per força havia d’estranyar, com a mínim. Era molt maniàtic, per exemple odiava el número 62 —evitava allotjar-se a les habitacions d’hotel amb aquesta identificació—, tenia fòbia a les falgueres i, entre d’altres excentricitats, mantenia uns horaris estrictes de les seves activitats diàries —esmorzava sempre a la una de la tarda, cada jornada caminava 3 km pels mateixos llocs exactes...— i no li agradava gens ni mica estrenar roba —portava quasi sempre la mateixa, tenia tres mudes de la de carrer, tres d’interior i tres parells de sabates, i prou... Per si faltava quelcom, consumí durant anys cocaïna de forma habitual. No era quelcom tan reprovat socialment com ara, perquè era legal. Tanmateix la bona societat vienesa ho veia com un costum poc adient per a una persona decent. Clar que a ell li importava molt poc o gens el que pensés la gent. Va escriure prou vegades sobre aquesta droga com si fos un «elixir de la vida», que, al seu entendre, podia tenir usos terapèutics. Això enfurismava encara més la norma social. Com és bo de suposar, l’addició li va generar problemes de salut —una arítmia cardíaca—, que finalment el feren abandonar la dama blanca als 40 anys.
Malgrat els menyspreus que rebia, tant per ser jueu com per les seves excentricitats i teories, just iniciat el segle XX s’havia convertit en un reconegut professional per a molts joves estudiants i acabats de titular —el 1900 ell tenia 44 anys— que seguien amb fascinació i adoració les seves teories. S’envoltà d’un grapat d’aquest joves, quasi tots jueus, d’una trentena d’anys o poc menys, d’entre els quals els elegits eren convidats a reunir-se amb el mestre a ca seva cada dimecres. Es feien dir el Comitè dels Set Anells, una germandat que tenia en un anell d’or el símbol distintiu. A pesar del número en el nom de la societat, en realitat foren molt més de set. Arribaren a la trentena. Entre d’altres, s’hi comptaren Ernest Jones, Karl Abraham, Hanns Sachs, Otto Rank, Sandor Ferencz... Cada un rebia un anell de segell amb un motiu de la mitologia grega. Freud es reservà el de Zeus, el déu suprem de l’Olimp. Es bo d’imaginar que, a mesura que transcendiren aquest tipus de reunions, no poca gent les entengués com les trobades d’una mena de perillosa secta secreta jueva.
Per si faltava quelcom, tenia una vida privada que tampoc va estar exempta de polèmica. Es casà amb Martha Bernays, amb la qual tingué sis fills en només vuit anys, de 1887 a 1895. La germana de l’esposa, Minna, s’afegí al nucli familiar per ajudar a la criança dels nens. Amb 40 anys Freud decidí deixar de tenir relacions sexuals amb la dona, cosa que resulta curiosa, tractant-se d’un estudiós de la importància de la sexualitat en l’ésser humà. Tot i que no es coneixien socialment les interioritats conjugals, la relació entre les seves escandaloses teories i el fet que visqués en el mateix domicili amb la cunyada, a la qual dispensava un tracte especial, no ajudaren gaire a millorar l’opinió general que es tenia d’aquell metge jueu. Les històries sobre les relacions amb Minna sovintejaren. I a la llum d’investigacions posteriors sobre la vida de Freud, és possible que no estiguessin gaire desencaminades. Es coneix que, a l’estiu de 1898, Sigmund, de 42 anys, i Minna, que en tenia aleshores 33, es registraren en un hotel dels Alps suïssos orientals com a matrimoni. En aquest sentit, el seu famós deixeble Carl Gustav Jung digué, quan se li demanà en certa ocasió sobre la relació entre Freud i la cunyada, que «tot home té els seus secrets». També s’ha relacionat sexualment el pare del psicoanàlisi amb la novel·lista russa Lou Andreas Salomé i amb Marie Bonaparte —descendent directa de Napoleó—, a la qual tractà com a pacient per una «anormalitat orgàsmica».
A pesar que durant tota la vida va suportar els menyspreus, insults, vexacions i atacs per mor de ser jueu i que per suposat odiava el que era i representava Adolf Hitler, el qual arribà al poder a Alemanya el 1933, no sembla que Freud sabés valorar correctament l'amenaça que representava per a Àustria el moviment nazi. Per ventura hi influí el fet que havia viscut des dels tres anys a Viena i que quan Hitler va ser nomenat canceller ell ja tenia 77 anys, una edat en què ha de ser molt difícil canviar de país. Fos pel que fos, entre la seva correspondència s'han trobat cartes que intercanviava amb amics i deixebles que li pregaven que se n'anés a l'exili i ell es negava en rodó a partir: «No és segur que el règim de Hitler absorbeixi Àustria (...) No existeix amb seguretat cap risc personal per a mi. I si vostè creu que la vida sota l’opressió serà el suficientment incòmoda per a nosaltres, els jueus, no oblidi el poc agradable que es presenta per als refugiats (jueus) a l’estranger», va contestar a un amic.
El pensament polític de Freud sempre fou conservador. No li agradava gens ni mica el socialisme ni molt menys el comunisme. En diverses ocasions s’autotitulà al marge de la política. «Políticament no soc res», digué a l’escriptor nord-americà Max Eastman. Tanmateix són prou conegudes les seves inclinacions cap a la dreta. Dedicà un llibre a Benito Mussolini com a «campió de la cultura» i es mostrà a favor del conservador i ultracatòlic canceller d’Àustria Engelbert Dollfus —assassinat pels nazis el 1934—, que es convertí en dictador, del qual considerà que podria aturar les ganes de Hitler d’annexionar-se el país. No obstant, tampoc es pot dir que Freud fos feixista. Senzillament, com tants d’altres burgesos en aquells convulsos anys, tenia por a una dictadura comunista —«no espero res bo del comunisme», va escriure— i actuava en política a partir del mal menor, tal com considerava el règim de Dollfuss. Del que no hi ha dubte és que no veia els perills potencials —o intentava no veure‘ls— del nazisme per als austríacs, que es materialitzaren el 12 de març de 1938 quan l’Alemanya nazi s’annexionà Àustria. Aleshores sí que Freud, ja molt major i malalt, acceptà anar-se’n a l’exili. A Londres, on morí el 23 de setembre de 1939, als 83 anys.