A les portes de Viella
Sembla que, a mesura que la Garona s’aproxima a Viella, els pobles que la custodien a un marge i altre del riu resisteixen més mal que bé la influència capitalina. La identitat de cadascun d’ells es dilueix en la presència de pilots de segones residències. Els nuclis històrics, essencialment minúsculs i pròxims entre ells, esdevenen gairebé imperceptibles al passavolant. Caldrà, no obstant, dedicar un temps a descobrir-los, perquè és en ells on trobareu el pols real, profund, d’aquesta vall. És el cas de Garòs, el proper poble en el nostre viatge fluvial. Aquest petit nucli de poc més d’un centenar d’ànimes conserva l’església de Sant Julià, romànica i amb intervencions posteriors. A la torre quadrada del campanar l’acompanya un cementiri en miniatura. Pels carrers del poble, alguns escuts nobiliaris parlen de la importància de la població a l’edat mitjana, quan Garòs va ser cap del terçó del mateix nom —que en l’actualitat correspondria al Naut Aran—, el qual comprengué Cap d’Aran, Tredòs, Pojo, Bagergue, Unha, Salardú, Gessa, Arties, Laspan i Garòs.
Els pobles se succeeixen amb una freqüència inusitada: entre Garòs i Casarilh no se superen els dos quilòmetres, i entre aquest segon i Escunhau, tot just si arriba a un. I en pocs minuts, Betren, i uns passos enllà la Garona arriba a les portes de Viella, que el riu Nere dissecciona amb energia atenuada, gràcies a una presa situada a l’entrada de la població per a desaccelerar-ne el corrent. L’afluent en qüestió davalla de l’alta muntanya per un llit de còdols gegantins que delaten l’ímpetu del seu corrent. El riu Nere s’aiguabarreja amb la Garona a les faldes de Viella; prèviament, al seu pas pel nucli antic, haurà deixat sentir el seu bramul als llocs fonamentals, com són l’església parroquial de Sant Miquel, la casa de la vila i el carrer Major. La primera, sembla, fou la capella del castell, del qual no queda ni rastre. La fortificació era de planta rectangular i, en desaparèixer, el temple agafà protagonisme. El campanar, imponent, degué bastir-se al segle XVI. És una de les tantes torres campanar que poblen les esglésies araneses i que serviren, d’altra banda, de defensa i sistema de comunicació mitjançant el so de les campanes. Amb aquestes paraules ho descrigué Juli Soler i Santaló el 1906: “Privilegi concedit pel rey D. Ferran el Catòlic als cònsols de la vila perquè poguessin construir un campanar y dos ponts, un sobre la Garona y altre sobre el riu Aigua Nera. [...] Aquest privilegi fou donat a Monçó a 25 de juliol de 1510”.
Per la seua banda, el carrer Major resisteix el pas del temps com a artèria principal, malgrat haver estat eclipsat pel tràfec i el protagonisme comercial que ha adoptat la carretera al seu pas pel centre de la població. A la part superior del carrer Major, hi ha la Tor deth Generau Martinhon, una mansió del segle XVII que alberga el Museu de la Vall d’Aran.
Viella ha crescut cap a la Garona, guanyant terreny a prats, camps i pastures. Un conjunt d’immobles de nova factura acompanyen el riu en el seu trànsit urbà. Allà, al marge dret, hi ha el Palau de Gel i el Palau d’Esports, epicentres de l’activitat fisicoesportiva. Fora del nucli urbà i aigües avall, s’arrengleren les naus —comercials i industrials— en un petit polígon que oculta el centre geogràfic de la Vall d’Aran. El punt és del tot discret, imperceptible als ulls del foraster, si no fora pel menhir que s’hi alça. La Pèira de Mijaran no assoleix per poc els 2,50 metres d’altura i representa una altra de les mostres megalítiques locals. És, com en el cas del naixement de la Garona, una ubicació amb significació especial i per això mateix els antics pobladors van retre-li tribut amb una pedra alçada.
A la vora, i amb un sentit més productivista que sacre, trobareu la Central Hidràulica de Vielha e Mijaran (1947), la segona gran instal·lació que entrà en funcionament en territori aranès, després de la de Cledes (1929). La localitzareu per la canonada forçada que precipita l’aigua pel pendent de la muntanya, amb un desnivell de 200 metres.
Al marge oposat de la carretera, perviu l’església romànica de Santa Maria de Mijaran. Un afegit actual de dubtosa solució estètica completa el centre religiós. Sembla que Santa Maria conté la memòria d’un antic monestir de principi de segle XII, que hauria estat bastit sobre un temple pagà. El lloc esdevingué en temps medievals centre religiós i polític aranès.
Continuem Garona avall. Pel marge esquerre, discorre l’antic camí Ral que menava a terres occitanes, tot seguint la via natural del riu. En aquest tram, l’anomenat camin Reiau penetra en el vessant septentrional del Montcorbison (2.172 m), entapissat d’un bosc dens, opac, on cohabiten el faig, el pi i l’avet. Aquest tram de camí mereix una passejada, sempre en suau descens, que podrem allargar o escurçar a plaer: els pobles que se succeeixen disposen de parada de bus de línia regular que ens servirà d’auxili per a tornar al punt d’inici. Aubèrt és el primer, i les seues dues esglésies romàniques aconsellen fer-hi parada: la més visible, la de la Mare de Déu del Roser, posseeix un campanar de torre d’estructura octogonal, el qual, segons l’historiador de l’art Daniel Vilarrubias, degué servir de model a altres construccions de l’estil fetes al segle XVIII.
Pel marge dret del riu, i lleugerament enlairats, apareixen Vila i Arròs; i a peu de riu, el Pònt d’Arròs. En aquest veïnat perviu l’eco del privilegi que hi va atorgar Jaume I per a la construcció d’una passera del camin Reiau sobre la Garona. És en aquest punt, també, on se situa el límit entre el Mijaran i el Baish Aran, i on desguassa el riu de Varradós, que prové de l’emblemàtic Saut deth Pish, la cascada més espectacular i visitada de la geografia aranesa. Si volguéreu accedir-hi, hauríeu de prendre la carretera asfaltada i no gaire ampla que s’inicia al poble d’Arròs. A la cascada mateixa, finalitza l’asfalt i una pista de terra connecta la vall de Varradós amb Bagergue, a través del coll de Varradós, un pas d’alta muntanya a més de 2.000 metres d’altitud, preciós i ampli, apte només per a vehicles totterreny.
Continuem tres quilòmetres vora riu, sempre per la carretera N-230, i arribem a Es Bòrdes. El poblet no tindria més transcendència si no fora perquè d’ací parteix el camí asfaltat que remunta el riu de Joeu, que tampoc tindria més transcendència, si no fora perquè es tracta d’una singularitat de la natura. Us ho expliquem: la cascada, excessiva i sorollosa, coneguda com els Uelhs deth Joeu, és aparentment el naixement de les aigües del riu homònim. En apariència, tan sols, perquè la surgència desbordant prové de la vall contigua. Sí, les aigües del Joeu tenen origen aragonès, s’escolen des del glaciar de l’Aneto, a la vall de Benàs, per l’anomenat Forau d’Aigualluts i emergeixen de nou ací, a la Vall d’Aran. Pel camí, hauran travessat la muralla geològica que separa ambdues valls, coronada per cims de gairebé 3.000 metres d’altitud, com la Forcanada (2.881 m) o el Malh dera Artiga (2.703 m), situats a la capçalera de la vall del Joeu.
Encarem la recta final de la Garona al seu tram aranès. Bossòst es presenta com la població atrafegada i comercial del darrer terçó de la vall: l’omnipresència del reclam turístic, del souvenir i d’establiments amb la més variada oferta de productes intenta caçar el passavolant. A l’ombra d’aquest escenari multicolor, roman la presència d’una de les joies del patrimoni local: l’església parroquial de l’Assumpció, un temple romànic, sumptuós i basilical, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Bossòst ha esdevingut aquesta fireta permanent, perquè ha crescut en una cruïlla de camins: hi conflueixen dues vies internacionals, la carretera per la qual discorrem i que segueix de manera natural el curs de la Garona, i el port del Portilhon, un dels colls emblemàtics del Pirineu, que connecta, actualment per carretera, amb la vall de Luchon. El de Portillon, com el port de Viella o el de la Bonaigua foren passos històrics de comunicació amb el món exterior.
Tres quilòmetres més, i Les. El darrer poble vora riu abans de la frontera mantingué l’estatus de baronia fins a mitjan segle XIX, quan s’extingí el llinatge amb la desaparició de la seua darrera figura, el baró Josep Eustaqui Adolf Cao de Benòs, mort a Tolosa de Llenguadoc el 1856 i enterrat a la capella romànica de Sant Blai, ubicada als dominis de la seua residència de Les. Si per algun aspecte ha destacat el poble —ho dèiem a l’inici d’aquest capítol— és per la seua activitat termal, que remunta, presumptament, al temps dels romans i que degué ser l’origen de la vila. Les aigües sulfuroses, que brollaven a 35 graus, en foren l’or blau, fins que la construcció de la central elèctrica de Toran n’estroncà les deus. Els banys de Les van ser edificats durant la primera meitat del segle XIX, amb alguna ampliació posterior, un incendi als anys seixanta del segle passat i una reforma a principi del 2000.
A Les, hi ha la central hidroelèctrica de Cledes —de la qual hem parlat pàgines enrere. La que va ser la primera gran instal·lació energètica de la comarca entrà en funcionament el 1929, després de patir una llarga agonia de dificultats financeres. que n’alentiren i fins i tot n’aturaren les obres de construcció. Abans de marxar del poble, caldrà atansar-se a la plaça de l’Haro, on té lloc un dels actes més importants del poble: la Crema d’Eth Haro se celebra la nit de Sant Joan, quan es cala foc a un tronc d’avet, col·locat d’un any per l’altre al bell mig de la plaça. La tradició, en la qual entren en joc parelles de promesos i altres acabats de casar, s’emmarca dins les festes del foc del Pirineu, declarades Patrimoni Immaterial de la UNESCO el 2015, i amb què se celebra de manera ancestral el solstici d’estiu.
En cinc quilòmetres arribarem al límit septentrional de la Vall d’Aran. En els darrers setanta anys, l’anomenat Pont del Rei, que fa frontera amb l’Estat francès, ha esdevingut espectador privilegiat i escenari d’èxodes de la història recent: per la vall de la Garona fugiren de l’Estat espanyol els vençuts de la Guerra Civil, arribaren jueus perseguits pels nazis durant la Segona Guerra Mundial i penetraren, l’octubre de 1944, maquis i membres de la resistència comunista amb l’objectiu —frustrat per les tropes franquistes— d’envair el territori aranès i d’establir-hi un govern republicà a Espanya.
Abans, però, haurà eixit al pas, pel marge dret del riu que ens ha guiat, la vall de Toran, que conserva la memòria minera de Liat, amb el Bocard de Canejan. Vall endins, entre tanta densitat boscosa, trobareu el refugi de l’Honeria, que conserva el nom de l’antiga instal·lació minera dedicada a la fusió i posterior extracció de mineral. Podrem seguir explorant aquest món a banda que és l’Aran; caldrà aleshores allunyar-nos del riu i trescar per les seues muntanyes i perdre’ns pels seus boscos encantats, però tot això ja no és matèria d’aquesta sèrie.
